LET US BEGIN

Com s'ha d'elegir el nou primer secretari del PSC?

2011-12-01T16:26:00.004+01:00

Els propers 16, 17 i 18 de desembre el PSC celebrarà el seu dotzè congrés, que ha d'elegir una nova direcció política encarregada de treure el partit de la pitjor situació en la que s'ha trobat en els seus 33 anys d'història.

Fins ara, 3 destacats dirigents han afirmat la seva voluntat de competir per la primera secretaria del partit: Joan Ignasi Elena, Pere Navarro, i Àngel Ros. I un quart, Miquel Iceta, s'ha mostrat disposat a encapçalar una candidatura d'unitat.

Ara bé, el debat que s'està produint entre els candidats és una mica irreal, en la mesura que cap d'ells és formalment candidat perquè el Reglament del Congrés no permet l'existència de pre-candidats abans d'iniciar el Congrés ni tampoc preveu l'elecció directa del primer secretari, sinó la votació d'una llista sencera de candidats per a les diferents secretaries de l'executiva.

És a dir, estem fent un debat entre candidats que no és segur que puguin ser-ho.

És cert que el Reglament preveu la possibilitat de que hi hagi més d'una candidatura, sempre i quan cada una d'elles reculli el suport previ del 20% dels delegats. És a dir, que una minoria inferior al 20% del partit no pot aspirar a presentar una candidatura per l'Executiva Nacional. En qualsevol cas, el 12è Congrés se'ns presenta amb el dubte de si només hi haurà una candidatura a l'Executiva Nacional, o més d'una.

El Reglament prioritza l'equip per sobre de la figura del primer secretari. I això pot ser bo. Però, paradoxalment, cap dels candidats ha presentat l'equip amb el que es presentarà. No sabem a qui proposen com a president del partit, com a secretari d'organització o com a portaveu. Votarem equips, però ara per ara, no hi ha equips entre els que es pugui triar.

Si tenim candidats a primer secretari, però no equips que l'acompanyin, tenim un sistema d'elecció que no es correspon amb la campanya pre-congressual que estem duent a terme. El sistema d'elecció de l'executiva no es correspon amb la realitat que tenim avui al partit, dues setmanes abans de començar el Congrés. Per tant, potser caldria modificar el sistema d'elecció per tal d'elegir el primer secretari entre els 3 o 4 candidats. I que després, el guanyador proposi una executiva nacional, que també serà votada pels delegats.

El procediment és senzill. Només cal l'acord dels candidats. Si la majoria dels delegats així ho vol, el primer dia del congrés, el divendres, es pot canviar el Reglament. Els candidats recollirien signatures dels delegats per poder-se presentar, i el dissabte al matí presentarien la seva candidatura i votaríem. El nou primer secretari elegit proposaria una nova Executiva, que votaríem diumenge al matí.

És un procediment clar, net i democràtic. Donem la paraula i el vot als més de 800 delegats, que decidirien -en vot lliure i secret- qui ha de ser el nou líder del socialisme català. I l'endemà, ells altra vegada, votarien la nova executiva. És un sistema que ja va funcionar bé en el congrés del PSOE de l'any 2000 que va elegir José Luis Rodríguez Zapatero com a secretari general. I és per això que el PSOE tornarà a utilitzar aquest sistema en el congrés que celebrarà al mes de febrer.

Aquest procediment dotaria de més legitimitat al guanyador. No és el mateix ser elegit via la negociació entre els primers secretaris de les federacions, que pel vot lliure dels delegats. El nou primer secretari així elegit tindria més legitimitat per dur a terme els canvis que el partit necessita.

En segon lloc, aquest procediment permetria visualitzar si existeix, o no, una majoria i una (o unes) minories dins el partit. Seria un exercici de democràcia interna que superaria la fal·làcia d'alguns debats actuals sobre suposades majories (derivades de Congressos celebrats fa més de 10 o 15 anys) i de minories de les quals tampoc coneixem el seu pes.

Finalment, aquest procediment ens permetria fer un debat que no fos rupturista. Tothom podria votar lliurement el primer secretari però després sentir-se representat en la nova executiva. Si, per contra, anem a la votació de dues llistes -fet perfectament possible en les actuals circumstàncies- el risc de fractura serà evident. I no ens ho podem permetre.

Si som responsables, hauríem d'apostar per un sistema d'elecció en dues fases. En l'elecció del primer secretari decidiríem qui ha de dirigir el partit sabent amb quins suports compta, alhora que coneixeríem els suports dels altres candidats. En la posterior elecció de la nova executiva ens podríem tornar a reunir en una sola executiva per tal de treballar tots per l'enfortiment del PSC, cadascú amb el pes proporcional que els delegats haguessin decidit.

Ens queden només dues setmanes. Però si ens ho proposem, segur que ens posem d'acord per canviar el sistema d'elecció del primer secretari.

Governs 'tecnocràtics': imposició dels mercats o incapacitat política?

2011-11-15T09:53:00.009+01:00

Amb els canvis que s'han produït a Itàlia i a Grècia estem vivint un intens debat sobre si els nous governs estan legitimats democràticament, i es diu que són governs 'imposats' pels mercats, els mateixos que van fer caure els anteriors. Penso que això és un simplisme en el que està caient tothom, els primers els periodistes, però no són els únics...

En primer lloc, els anteriors governs van caure perquè no tenien una majoria sòlida per fer el que s'havien proposat. El govern Papandreu cau perquè tenia una part del seu partit que no volia seguir el camí de les reformes estructurals fixades per la UE i l'FMI, i quan va proposar un referèndum per tal que tothom assumís les seves responsabilitats i fixés una posició a favor o en contra de les reformes, ni el seu partit ni el principal partit de l'oposició van voler. Per què? Perquè saben que les reformes són imprescindibles però no volen assumir el cost polític que tenen. Per això hi ha un govern tecnocràtic a Grècia. Perquè el Partit Socialista no ha volgut seguir assumint el cost dels canvis ni l'oposició conservadora tampoc ha volgut assumir les regnes del país. Per tant, no hi ha 'imposició' dels mercats sinó manca de coratge polític. Incapacitat de dir la veritat a la gent i de liderar el país, en una direcció (fent les reformes draconianes que demana la UE i l'FMI) o en una altra (deixant la zona euro i devaluant).

El govern Berlusconi és potser la millor mostra d'incapacitat política. Els darrers 10 anys (i no 17 com diuen els mitjans) han sigut incapaç de fer les reformes que Itàlia necessitava. Ara els mitjans de comunicació semblen "descobrir" que Itàlia no complia els requisits per entrar a la zona Euro l'any 1998. Itàlia no només va 'maquillar' els comptes per complir el 3% de dèficit sobre el PIB sinó que era 'oficial' que tenia un deute que superaba el 100%. Però Itàlia no podia quedar fora de l'Euro, sobretot si hi entrava Espanya.

Espanya no només va complir amb el 3% de dèficit sinó que va aconseguir reduir el deute fins al 60% (que era l'objectiu fixat en els criteris de Maastricht). Espanya va fer els deures, i els va seguir fent els anys posteriors i fins l'any 2007, tendint al dèficit 0 i reduint el deute per sota el 40% del PIB. Eren anys en que creixíem al 3 i al 4% amb governs del PP i amb governs socialistes. Itàlia, en canvi, amb governs progressites entre el 1996 i el 2001 encara va complir mínimament, però a partir de l'arribada al govern de Berlusconi el 2001, no va fer res per reduir el deute, que ara està per sobre el 120%. Itàlia no ha crescut pràcticament els darrers 10 anys, ha mantingut un sector públic absolutament sobredimensionat i ineficient, i ara en paga el preu.

I, per cert, Berlusconi no porta 17 anys al govern com no han parat de dir els periodistes aquest cap de setmana. Va guanyar les eleccions per primer cop el 1994, sí, però el seu govern va durar 7 mesos. El va substituir un govern 'tecnocràtic' dirigt per Lamberto Dini que va intentar posar ordre i el centre-esquerra, liderat per Romano Prodi, va guanyar les eleccions de 1996 i va permetre reduir el dèficit del país encara que fos 'maquillant-lo' una mica. Però un cop es va entrar a l'euro, es van relaxar. La majoria d'esquerres va fer caure el govern Prodi, va tornar la inestabilitat i així va tornar a guanyar Berlusconi (que, per cert, va tornar a perdre el 2006 però l'esquerra, liderada de nou per Prodi, va ser incapaç de mantenir la majoria més de dos anys). Però, és clar, tot això resulta massa complexe per explicar-ho en un telenotícies, i és més fàcil dir que han acabat 17 anys de Berlusconisme...

Per situar-nos en el debat sobre governs tecnocràtics, també val la pena recordar que Itàlia és un règim parlamentari que ha tingut més de 50 governs en 60 anys de República. Per tant, el canvi de govern sense fer eleccions és una pràctica habitual al país transalpí. I aquests governs n són menys democràtics perquè són elegits pel Parlament, de vegades dins la pròpia majoria del govern anterior, i en ocasions amb un canvi d'aliances que crea una nova majoria parlamentària. I el govern de Mario Monti no deixa de ser una solució amb una llarga tradició a Itàlia. Un govern dirigit per un polític no partidista (que no un tecnòcrata). Monti no és algú alìè a la política italiana. Monti va ser durant més de 10 anys Comissari Europeu proposat pels governs i parlaments italians, com ho han sigut Pedro Solbes o Joaquín Almunia, per exemple. Un govern dirigit per Pedro Solbes per treure Espanya d'una situació de crisi excepcional també hagués hagut de ser titllat de 'tecnocràtic'? Solbes és un polític, algú que ha dedicat tota la vida a servir al país des de les institucions, com Mario Monti. I el govern de Monti tindrà el suport d'una majoria parlamentària i dirigents de diferents partits al seu sí.

Ara, quina és la principal diferència entre Itàlia i Espanya? A Itàlia el govern Berlusconi negava la realitat i no feia les reformes que tocaven, no ha volgut dir la veritat als italians. A Espanya, en canvi, el govern Zapatero, des del maig de 2010, ha assumit la gravetat de la situació i ha fet el que tocava per evitar que Espanya fos intervinguda i per anar quadrant els comptes progressivament i que el país no caigués al precipici. Ho ha fet per responsabilitat. I, tot i els errors anteriors, algun dia també li ho haurem d'agrair al president José Luis Rodríguez Zapatero. Els socialistes espanyols hem assumit les nostres responsabilitats. I ara, el PP, està disposat també a assumir-les. A Itàlia, en canvi, com a Grècia, ni la dreta ni l'esquerra han volgut assumir les responsabilitats i els costos de dirigir el país en un moment de dificultat.

Per això Itàlia i Grècia tindran governs 'tecnocràtics' i Espanya no. Perquè la classe política espanyola, diguin el que diguin els diaris, és molt més madura i responsable que la classe política grega o italiana.

Sobre la sobirania perduda

2011-08-30T12:25:00.004+02:00

La reforma de l'article 135 de la Constitució, que es tramita aquesta setmana a les Corts, ha de servir per a que prenguem consciència que ni la sobirania d'Espanya ni l'autonomia de Catalunya es poden entendre al marge dels tractats de la Unió Europea. Ni Espanya és ja un Estat sobirà ni Catalunya gaudeix d'una autonomia plena.

El més important de la reforma de l'article 135 de la Constitució Espanyola és la modificació dels epígrafs 2 i 3, sobre el dèficit i el deute respectivament, en els que s'afirma: "L'Estat i les Comunitats Autònomes no podran incòrrer en un dèficit estructural que superi els marges establerts per la Unió Europea per als Estats Membres" i "El volum del deute públic conjunt de les Administracions Públiques en relació al producte interior brut de l'Estat no podrà superar el valor de referència establert en el Tractat de Funcionament de la Unió Europea".

Per tant, el dèficit i l'endeutament públics només seran possibles en els nivells permesos per la Unió Europea. Aquesta és l'autèntica reforma constitucional, que situa definitivament la Constitució per sota els tractats europeus. I és lògic que així sigui. Perquè Espanya, en entrar a la Unió Europea primer i a la Unió Econòmica i Monetària després, va fer una important sessió de sobirania (que, per cert, la majoria vam votar en el referèndum del Tractat constitucioal de febrer de 2005, encara que el tractat final fos esmenat).

En resum, el que està passant aquests dies és una conseqüència lògica de la cessió de sobirania que en el seu dia vam fer. Evidentment, les coses es podrien haver fet de manera diferent. Hagués sigut més lògic que les decisions sobre la limitació del dèficit i del nivell d'endeutament s'haguessin pres en un Consell Europeu amb l'acord de tots els caps de govern dels països de la zona euro, de manera que el president del Govern espanyol hagués participat en la decisió. Però actualment en el Consell Europeu no existeix la unanimitat necessària per abordar els canvis que necessita la governança econòmica de l'Eurozona (ni Finlànida ni Àustria ni els Països Baixos hi estarien d'acord). Per tant, la única manera d'avançar és amb l'acord polític de França i Alemanya que, amb la complicitat del BCE, han permès la compra de deute italià i espanyol per part del BCE a canvi que aquests dos països ens comprometem, de forma inequívoca, amb la reducció del dèficit i del deute.

La solució final a l'actual crisi del deute passarà ineluctablement per l'emissió d'Eurobons però els països del nord només acceptaran l'emissió de deute europeu si els països més endeutats (o amb més perspectives d'endeutament, com Espanya) ens comprometem a no tornar-nos a endeutar en excès. Això impedeix polítiques anti-cícliques? No necessàriament. Però aquestes polítiques només es podran dur a terme a nivell europeu.

En el fons, el debat és sobre qui té capacitat per endeutar-se. L'endeutament és una qüestió de primer ordre que hem banalitzat. No és casual que la Constitució de 1978 preveiés que ha de ser el Parlament qui autoritzi al Govern a endeutar-se i que la legislació prevegui que les Comunitats Autònomes han de demanar permís al govern central per endeutar-se. L'endeutament condiciona el futur de les finances públiques i per això ha d'estar altament regulat.

A Espanya hem permès que els diferents nivells de l'administració s'endeutessin, fins i tot en èpoques de vaques grasses. I ara alguns ajuntaments i comunitats autònomes no saben com pagar el deute, independentment del seu sistema de finançament. Madrid i Barcelona tenen el mateix sistema de finançament, però Madrid té un deute 7 vegades superior al de Barcelona. Per què? Perquè ells van gastar massa (molt més que nosaltres) alhora que tenien, proporcionalment, menys ingressos (perquè els impostos i les taxes a Madrid són inferiors que a Barcelona).

Un altre bon exemple, en aquest cas del nivell de dèficit públic, és Navarra en relació a Catalunya, o Castella la Manxa en relació a la Comunitat de Madrid. El dèficit de Castella la Manxa ha superat el 6% del seu PIB. I això és una barbaritat. I més tenint en compte que, amb el mateix sistema de finançament, la Comunitat de Madrid l'any passat va tenir un dèficit del 0.25% del PIB. I Catalunya? Ens aniria millor si tinguéssim un millor sistema de finançament? Depèn de com el gestionéssim. Navarra té concert econòmic però va incòrrer en un dèficit del 3.5% del PIB, molt semblant al nostre i bastant superior al del País Basc, que té un sistema de finançament com el seu.

Conclusió: el dèficit no depèn del sistema de finançament sinó de com equilibres els ingressos i les despeses de la teva administració.

En resum, i tornant a Europa, hem entrat en una nova etapa de la governança econòmica de la Unió Europea. I ara el que hem de decidir és si volem que les decisions les prenguin "de facto" el govern alemany i el BCE, o volem un govern europeu legitimiat per prendre aquestes decisions.

La crisi del deute no ha fet altra cosa que posar de manifest, de forma descarnada, el dèficit democràtic de la Unió Europea. Ara, per resoldre aquest dèficit democràtic el primer que cal és que els governs nacionals -començant pel nostre- deixin de fer veure que segueixen sent sobirans i prenent les seves pròpies decisions. No és així. El govern espanyol ja no és sobirà.

Només si acceptem la major, i diem les coses tal com són, els ciutadans podran entendre què és el que està passant. Ara el que toca decidir és si volem seguir sense ser sobirans i que ens governi algú que no hem elegit, o volem participar en l'elecció d'un govern europeu.

Us imagineu una elecció europea entre una conservadora com Angela Merkel i... posem per cas, un socialista com François Hollande?

Només així recuperarem la sobirania perduda...

Sobre el dèficit i l'esquerra

2011-08-24T10:36:00.003+02:00

Des de que el maig de 2010 el president José Luis Rodríguez Zapatero va anunciar mesures contundents de restricció de la despesa pública, vivim un debat sobre la necessitat de limitar el dèficit i reduir el deute públic. La proposta de limitar el dèficit constitucionalment no és més que la culminació d'aquest debat, que caldria abordar amb rigor des de l'esquerra. Em permeto fer-ho en base a cinc premisses:

1. Endeutar-se i generar dèficit no és, ni ha de ser, característica de l'esquerra. Al contrari, limitar el dèficit és molt més d'esquerres que rebaixar impostos i fer 'regals fiscals'. Durant molts anys, la dreta neoliberal va utilitzar els dèficits públics i l'endeutament generat per les polítiques socialdemòcrates del anys 70, de caire keynesià per fer front a la crisi econòmica generada per la crisi del petroli, per crear un mite: l'esquerra dilapida recursos, no sap gestionar amb rigor. Amb la sortida d'aquella crisi, els socialdemòcrates vam aprendre -o hauríem d'haver après- que d'una crisi no se surt simplement amb més despesa pública. Si ara fem veure que no estem d'acord amb la limitació constitucional del dèficit donarem la imatge que seguim pensant que tot s'arregla gastant més.

2. No ens cal gastar més sinó tenir més ingressos. La principal característica de la política fiscal de l'esquerra ha de ser la redistribució. I això només es fa per la via impositiva. Quan hi ha manca de recursos, el que cal fer és pujar els impostos i lluitar contra el frau fiscal, com ha fet el govern de Zapatero des de fa més d'un any (pujant l'IVA primer i fent retornar a Espanya centenars de milions d'euros que havien sigut evadits fora del país). Aquest és el camí, i no el de retornar 400 euros d'IRPF a tots els ciutadans, eliminar l'impost del patrimoni o reduir l'impost de societats, com es va fa fer fa tot just 4 anys. Al contrari, l'única manera per quadrar els comptes és lluitar contra el frau i fer que totes les empreses, i especialment les més grans, paguin l'impost de societats que els hi pertoca, i no la meitat gràcies a desgravacions i pràctiques fiscals que els hi permeten pagar menys del que els hi pertoca.

3. Limitar el dèficit no vol dir reduir serveis ni despesa. Si hi ha un límit constitucional al dèficit públic tindrem un marc perfecte per tal de pujar impostos quan sigui necessari. No podrem dir que ens endeutem per seguir prestant els mateixos serveis sinó que els ciutadans seran més conscients del que costen. Per tant, haurem de dir: per mantenir aquests serveis, si baixa la recaptació, haurem de pujar impostos. I fer-ho, evidentment, als que més capacitat tenen per pagar. De fet, si ho sabem fer bé, la limitació del dèficit ens ajudarà en el nostre discurs. Res és gratuït. Tot té un cost. El tema és qui el paga. Nosaltres no estem per endeutar les futures generacions sinó perquè ara i aquí tothom pagui el que li correspon per tal que tots tinguem uns serveis públics de qualitat.

4. Espanya ja no es pot endeutar. En una Unió Monetària és la Unió la que s'ha d'endeutar quan sigui convenient. Com ja he escrit en altres ocasions, l'Euro ens va fer irresponsables. Pensàvem que en un entorn d'estabilitat monetària, ens podíem endeutar el que volguéssim (i així les empreses, els bancs, però també les famílies ens vam endeutar en excés). Quan va arribar la crisi, vam seguir pensant que ara que els privats ja no es podien endeutar més, ho havia de fer l'Estat, i això és un error. Si volem mantenir l'estabilitat de la moneda única, l'endeutament ha de ser europeu, via els eurobons. Però a canvi els Estats s'han de comprometre a no endeutar-se ells.

5. La UE ha de controlar el dèficit dels Estats Membres i els Estats han de controlar el dèficit de les Comunitats Autònomes i dels Ajuntaments. Pretendre, com vol fer creure el Govern de Catalunya, que la Generalitat ha de tenir llibertat per endeutar-se, és una ficció. Si Catalunya fos un Estat membre de la Unió Europa ara també estaríem canviant la Constitució per limitar el dèficit. Hauríem de començar a entendre que no som independents. Ni Catalunya ho és, ni Espanya tampoc.

Un decàleg pel canvi

2011-05-26T12:21:00.010+02:00

Avui en Miquel Iceta ha publicat a El Periódico un decàleg sobre el futur del PSC. És un decàleg que estableix una agenda per a la renovació del PSC que obre un debat necessari però que cal aprofundir. És per això que m'atreveixo a concretar un decàleg que vagi més enllà dels conceptes que sovint ja hem assumit en anteriors congressos del partit, un decàleg pel canvi.

El PSC necessita una renovació profunda per tal d'esdevenir, de nou, un projecte sòlid i col·lectiu. I la renovació s'ha de fer triant camins, fent opcions, més enllà de les ambigüitats que massa sovint ens han portat a la indefinició.

Aquests són, doncs, en la meva opinió, els 10 canvis que el PSC necessita:

1. Renovar els lideratges que han conduït el partit en els darrers 10 o 15 anys. La generació que ha dirigit el partit a nivell nacional, i que ara té entre 50 i 60 o 65 anys ha donat el millor d'ells mateixos al partit durant els darrers 20 anys. Han sigut membres de la direcció que ens va dur al govern de Catalunya per primer cop. Però també ells ens han portat a la pitjor derrota de la nostra història. Per tant, ara han de deixar pas a una nova generació que reconstrueixi el partit sobre noves bases i defineixi una alternativa de futur per tornar a ser alternativa de govern.

2. Fer del PSC un espai d'acció i transformació política que estigui present en tots els àmbits d'acció col·lectiva. Un partit plural i central, que combini dirigents capaços d'interlocutar amb els joves "indignats", amb d'altres que es reuneixin amb la junta del Cercle d'Economia, però sabent què defensem tant en un lloc com en l'altre, i fent-ho de forma coherent. Només així tornarem a ser un partit majoritari.

3. Recuperar la capacitat de dir la veritat als ciutadans, defugint d'allò políticament correcte i dels convencionalismes de l'acció política. Només així recuperarem la credibilitat que hem perdut. Avui els ciutadans no creuen en nosaltres. Consideren que pensem massa el que diem i que no diem el que realment pensem. Hem de tornar a parlar clar superant les ambigüitats del nostre discurs i les contradiccions entre el discurs i l'acció política.

4. Encapçalar un projecte de regulació de l'economia. Els socialistes, en els anys de bonança, hem renunciat a regular l'economia i ens hem limitat a redistribuir la riquesa generada pel mercat via la inversió pública i les polítiques socials. Ara és el moment de tornar a dir les coses pel seu nom, a reivindicar l'austeritat i la cultura del treball, però també de posar límits a l'evolució lliure de l'economia. Cal regular els mercats i no només els internacionals, sinó també els locals, com el de l'habitatge. Hem de definir un nou projecte socialdemòcrata que reconstrueixi un estat fort, regulador de l'economia, que no només es dediqui a proveir serveis als seus ciutadans.

5. Desenvolupar una identitat-projecte per Catalunya. Una identitat basada en la voluntat de construir junts un projecte de futur col·lectiu, independentment de l'orígen, però que reivindiqui el caràcter plural de la nostra societat, una societat que se sent majoritàriament catalana i espanyola, però que vol que els seus representants polítics defensin els interessos de Catalunya per sobre de tot, davant del govern d'Espanya i dels interessos dels altres ciutadans espanyols. Cal deixar de parlar d'unitat civil del poble, un concepte dels anys 70, i parlar dels drets i deures de ciutadania. Si defensem bé els anhels i els interessos del conjunt dels ciutadans de Catalunya, podrem esdevenir el partit de la majoria de catalans i catalanes.

6. Consolidar l'autogovern de Catalunya en el marc autonòmic espanyol, assumint que l'evolució federal d'Espanya és molt poc probable i que el que ens cal és reforçar el nostre autogovern en un entorn de grans dificultats econòmiques, negociant bilateralment amb el govern d'Espanya sempre que sigui necessari alhora que intentem teixir aliances amb altres governs autonòmics quan sigui convenient. No és moment de definir pactes federals sinó de reorganitzar les relacions de poder polítiques i econòmiques dins d'Espanya. L'objectiu ha de ser manar més a Espanya, en tots els àmbits, i deixar de centrar-nos en voler canviar Espanya. Espanya ja ha fet el canvi que volia fer en els darrers 30 anys. Ara el que toca és que els catalans tornem a dirigir Espanya.

7. Negociar un nou protocol d'unitat amb el PSOE. El debat no és si volem o no tenir un grup parlamentari propi o si hem de votar diferent per defensar els interessos de Catalunya (encara que això últim ho hauríem de fer, quan sigui convenient) sinó si volem manar més dins el socialisme espanyol. Per això cal negociar de nou el protocol d'unitat entre PSC i PSOE i establir noves relacions. El missatge és clar: podríem marxar però ens volem quedar. Ara, si ens quedem és per manar.

8. Impulsar candidatures transnacionals a les properes eleccions europees i definir un candidat únic de l'esquerra europea per a la presidència de la Comissió Europea, deixant de banda els debats institucionals que han portat Europa a la paràlisi en els darrers 10 anys i apostant per lideratges europeus que siguin una referència per al conjunt de ciutadans europeus que estan esperant una resposta d'esquerres a la crisi política i econòmica que vivim.

9. Canviar la nostra cultura organitzativa per tal d'obrir espais de decisió col·lectiva, no només sobre els lideratges sinó també sobre les grans decisions estratègiques. En aquest sentit, les primàries de Barcelona van demostrar que el partit és prou madur per afrontar aquests processos de decisió mantenint la cohesió de l'organització. Ara caldrà també posar a discussió grans decisions estratègiques que ha de prendre el partit. Hem de deixar de tenir por a expressar les nostres opinions per tal que el conjunt de l'organització se senti partícep de les decisions.

10. Construir una direcció forta sorgida d'un procés competitiu. Només si som capaços d'expressar la pluralitat interna en un procés on diferents sectors es posicionin clarament i públicament, podrem sumar-los després en un projecte col·lectiu fort. Només suma el que és diferent. Primer cal expressar les diferències per després poder fer una síntesi que representi a la majoria. La nova direcció ha de començar a construir, des del primer dia, una alternativa política i social al govern de CIU. I per això ens caldrà un lideratge clar que pugui ser candidat a la presidència de la Generalitat, tot i que la decisió s'haurà de prendre a través d'un procés d'eleccions primàries.

Un nou partit, una nova política

2011-04-09T18:21:00.007+02:00

Aquí trobareu la meva intervenció al debat "La política en el segle XXI: partits i societat" celebrat el dijous 31 de març a la seu del PSC, amb Josep Ramoneda, Isidre Molas i Laia Bonet, en el marc dels "Debats oberts" que impulsa l'executiva del PSC de cara al congrés de la tardor.

Fa tres o quatre dies un bon amic va penjar al seu mur del facebook una vinyeta de la Mafalda. En aquesta vinyeta es veia la Mafalda arromangant-se les mànigues del vestit i dient “¡Bueno! ¡A ver! ¿Por donde hay que empezar a empujar este país para llevarlo adelante?”

Començo així perquè sovint fem molt diagnòstics però ens costa passar a l’acció, i quan passem a l’acció massa sovint no som coherents amb el diagnòstic que havíem elaborat, sinó que apliquem les receptes clàssiques. De manera que sovint fem un anàlisi molt crític de la situació per després no donar respostes concretes i vàlides, sinó donar per bo allò que veníem fent, amb l’excusa que és la menys dolenta de les respostes.

Per tant, si ens preguntem quina ha de ser la relació entre partits i societat al segle XXI, jo no començaria fent un inventari d’allò que no funciona, sinó que definiria primer com volem que sigui aquesta relació i com pensem que podria ser.

D’entrada, què és la política avui? És encara la millor manera per reunir voluntats individuals en un projecte col•lectiu, expressar-les i convertir-les en una voluntat comú ben definida? Si és així, la política avui encara és útil, i serveix. I el nostre sistema permet canalitzar raonablement la pluralitat social.

Per exemple, a Catalunya en poc més de 4 anys hem passat de 5 a 7 forces representades al Parlament. És a dir, tenim una llei electoral que permet l’expressió de la pluralitat. No calen, per tant, llistes obertes, només que la gent que pensa diferent s’organitzi, creï una coalició social al voltant de les seves propostes i assoleixi el 3% dels vots emesos. Tant Ciutadans com el partit de Laporta ho han aconseguit. I no només això, sinó que en les eleccions municipals de 2007, desenes de candidatures independents, a més de les CUP, la Plataforma x Cat, i fins i tot alguna candidatura freaky com la CORI de Reus van assolir representació en els seus municipis.

Per tant, si hi ha un problema de representació no és degut al sistema electoral o a la limitació dels mecanismes institucionals. Si ha problemes de representació, és perquè els principals partits han deixat de representar a la majoria dels votants, i per això el passat 28 de novembre més de mig milió de catalans van anar a votar però ho van fer en blanc, nul o per una candidatura que no era cap de les cinc principals. És a dir, tenim un problema. Però no del sistema polític, sinó dels partits.

Els partits no són prou representatius?

Quins problemes tenen els partits? Els hi manca democràcia interna? No representen prou bé la pluralitat? Són incapaços de complir amb les seves promeses electorals? No governen bé? O més aviat no expliquen prou bé el que volen perquè no són prou francs, prou sincers, amb el seu electorat? Creen expectatives que no poden complir? Tracten als electors més com a criatures que cal acontentar o com a clients d’una administració que cal satisfer, que no pas com a ciutadans adults que ostenten la sobirania col•lectiva?

Si el problema és de relació entre els partits i els ciutadans, i fins i tot entre els partits i els electors que volen representar, ens hauríem de fer una altra pregunta: Els ciutadans volen participar políticament a través de partits polítics? Els ciutadans ens demanen més participació o més aviat més capacitat de síntesi i de representativitat?

I en relació als partits, ens podem preguntar si els partits existents són massa rígids: És necessari un partit amb estructures fortes i amb militants que senten el partit com a propi? O és possible anar cap a formes d’organització més flexibles, amb una forma de “partits d’electors” que sumin voluntats socials, individuals i col•lectives, més enllà de l’organització partidària? És possible fer-ho en una cultura política com la nostra? És possible refundar un partit en una estructura més flexible? Ho assumirien els seus militants? Ho assumiríem tots nosaltres?

Val la pena pensar-hi, i fer-ho a partir d’una experiència política concreta com han sigut les primàries de Barcelona.

Les primàries, una experiència de presa de decisions col•lectiva

El 19 de febrer, a Barcelona, vam celebrar unes eleccions primàries entre dos candidats que aspiraven a ser candidats a l’alcaldia pel nostre partit. Doncs bé, quan la comissió electoral nacional –de la qual formo part- va decidir donar el mateix valor al vot dels militants i dels simpatitzants, hi va haver moltes crítiques per part d’alguns dels militants més actius del partit, i alguns ens deien: “com pot ser que el vot d’un militant que paga la seva quota i va a les assemblees valgui el mateix que el d’algú que s’ha fet simpatitzant perquè li hem regalat una planteta en un dissabte roig?!”

Jo els hi responia: no patiu, que els que es van inscriure per una planteta o una pilota de platja l’estiu passat no aniran a votar a les primàries. Per què? Doncs perquè no s’hi sentiran implicats, pensaran que no va amb ells, que ells no volen assumir la responsabilitat d’anar a votar. Perquè votar a les Primàries de Barcelona (i a les de St.Cugat) era –per sobre de tot- un exercici de responsabilitat. És així com ho van entendre els més de 4.200 militants i simpatitzants que van anar a votar. I per això molts altres no ho van fer: perquè no volien assumir aquella responsabilitat.

Preguntem-nos, però, perquè van anar a votar més de 2.000 simpatitzants i quasi 2.200 militants d’aquest partit a Barcelona. I per què van anar a votar menys militants dels que ens pensàvem (poc més del 60%) i més simpatitzants dels que molts creien (al voltant del 25%)?

Perquè potser el partit no era el que ens pensàvem que era. Ni tots els militants són tant responsables i creuen tant en el partit com molts pensaven, ni tots els simpatitzants són persones allunyades de la vida partidària. Al contrari, tant el uns com els altres tenen una relació personal i intransferible amb la política i amb el partit, que els va dur a exercir la seva responsabilitat de forma lliure i secreta, donant lloc a uns resultats que pràcticament ningú esperava...

El problema, pero, és que massa sovint tenim por a intentar fer les coses d'una manera diferent. I si volem que comencin a canviar les coses, dins el partit i en la relació que té el partit amb la societat, hem de començar per deixar de tenir por. Por de la democràcia interna, però també por d’aquells que demanen “fe ciega en el mando y moral de victoria” sense oferir mecanismes de participació en la presa de decisions col•lectiva.

Cap a un partit més cooperatiu

Fem-nos una pregunta: és el nostre, un partit cooperatiu? Els mecanismes de decisió funcionen amb una lògica col•lectiva i cooperativa o individualitzada i jeràrquica? És possible seguir dirigint els partits com ho hem fet fins ara? No caldria pensar que els nostres propis militants i simpatitzants el que volen és poder participar més en els mecanismes de presa de decisions? I fins i tot molts dirigents i quadres intermedis, no voldrien, també ells, sentir-se millor representats i participar més de les decisions col•lectives?

Ens hem de preguntar si un altre partit és possible, si un altre PSC és possible... És a dir, si és possible una altra manera de dirigir, més cooperativa i menys jeràrquica.

Dirigir no vol dir manar. Dirigir vol dir fixar objectius i ajudar-los a complir. Dirigir no vol dir simplement incrementar l’eficàcia de l’organització, sinó fer-la més eficient, que consumeixi menys recursos humans i menys desgast col•lectiu per fer el mateix.

No dic que sigui fàcil. Jo porto més de dos anys com a secretari d’organització de la federació més gran del partit, la de Barcelona. I no és fàcil. Però he descobert que si fas les coses de manera diferent, l’organització respon positivament.

Per a mi, la principal lliçó que he après en aquests dos anys i mig és que la gent respon quan se sent responsable, co-responsable, de les accions i les decisions col•lectives.

Per què a les primàries van anar a votar el doble de persones de les que van anar a l’últim míting del St. Jordi? Perquè els militants i simpatitzants no volen sentir-se figurants, sinó participants.

Els nostres militants no es volen sentir soldats d’un exèrcit, sinó que volen participar en les decisions, tant de les petites accions en un barri com en la decisió de quin ha de ser el seu candidat. I fins i tot quan fan de figurants, distingeixen perfectament quan són imprescindibles. Només així s’entén que en el míting central de les darreres eleccions al Parlament vam aconseguir mobilitzar més gent que 4 anys abans. En moments de dificultat, els militants assumeixen la seva part de responsabilitat i són capaços de fer allò que semblava impossible..

En resum, i per acabar, si volem que els partits funcionin millor hem de donar capacitat als militants i simpatitzants de decidir sobre coses importants. No ens ha de fer por preguntar a la militància. Per exemple, sobre debats espinosos, com les aliances electorals o post-electorals, o sobre la nostra posició en relació a determinades polítiques del govern. Ens fa por preguntar? Els nostres Estatuts, aprovats al Congrés de 2008, ho permeten. Permeten fer consultes entre els militants. Per què no ho fem?

Si ho féssim, segurament aconseguiríem activar els nostres militants i simpatitzants, apropar a gent que no forma part del partit, crear grups d’opinió amb posicions més o menys d’esquerres, més o menys liberals, més o menys estatistes, més o menys catalanistes... i potser així el partit tindria més vida i la gent estaria més interessada en participar-hi. Potser així aconseguiríem canviar les estructures que no ens deixen créixer; potser així aconseguiríem convertir els lideratges del partit en lideratges forts, no per les solucions que imposen i les línies estratègiques que tracen sinó per la capacitat que tenen de crear noves majories i noves síntesis que expressin millor la pluralitat del partit.

Ens hi atrevim?

Hem de deixar de tenir por

Tenim massa por, i hem d’aprendre a deixar-ne de tenir. Només hem de tenir por a la por. Les primàries de Barcelona han demostrat que no hem de tenir por a preguntar a la gent, perquè els nostres militants són prou madurs com per debatre civilitzadament sense trencar el partit. Per què no ho fem? Tenim por? No hem de tenir por. Només així aconseguirem superar les inèrcies que ens impedeixen obrir-nos, créixer i representar –de nou- una nova majoria de la societat catalana.

Ho fem?

La resposta també la torna a tenir la Mafalda. En una vinyeta brutal en la que ens mira fixament als ulls i ens diu: “Pst, eh. El país está ahí, esperando. ¿Le digo que se siente o qué?”

Hem de decidir si li diem al país que segueixi esperant a que aquests socialistes els hi diguin alguna cosa, o els hi obrim la porta, els fem passar i comencem a construir junts un nou partit, un nou projecte polític, un nou PSC.

L'adéu de Zapatero, el triomf de les primàries

2011-04-02T17:47:00.003+02:00

El president José Luis Rodríguez Zapatero ha decidit, finalment, que no repetirà com a candidat del PSOE a la presidència del govern. El dia d'avui, 2 d'abril de 2011, serà un dia a recordar. Per primer cop a la història de la democràcia espanyola, un president anuncia que no repetirà com a candidat alhora que renuncia a designar el seu successor.

És, sens dubte, un final de mandat coherent amb la trajectòria de Zapatero, un polític que sempre ha defensat la democràcia interna i que mai ha tingut por a l'expressió lliure de la voluntat dels ciutadans i dels militants del seu partit.

Fa una setmana deia que Zapatero no plegaria ni diria que plegava abans del 22 de maig. Em vaig equivocar. Però també vaig escriure que estava convençut que no plegaria abans d'hora. I aquí la vaig encertar. Ara no toca. Ara toca un govern fort que segueixi amb l'agenda de reformes i que doni estabilitat en una situació de greu crisi econòmica. Zapatero no deixa el timó.

Zapatero se'n va, però ho fa ordenadament. Zapatero posa els interessos del país per davant dels interessos de partit, com ha de ser. I ho fa sense designar un successor. Al contrari, aposta per un procès ordenat d'elecció del nou candidat. Vol ser coherent amb la seva trajectòria i el seu llegat serà un procés democràtic i competitiu per elegir el nou líder del partit. No s'ha deixat pressionar per aquells que volien nomenar Rubalcaba depressa i corrents.

Zapatero se'n va, però ho fa a la seva manera. I és el millor que li pot passar al PSOE. Han de ser els militants els que assumeixin la responsabilitat d'elegir un nou candidat. Els processos de primàries han demostrat que són positius. Ho han sigut a la Comunitat de Madrid i a Barcelona, i estic convençut que ho serà per al conjunt d'Espanya. Si les primàries han sigut bones per Barcelona o seran per Espanya, i si ho són per Espanya ho seran per Catalunya.

Aquest serà l'any de les primàries. Els processos de democràcia interna estan triomfant i amb ells no només enfortim el nostre partit sinó que traslladem al conjunt dels ciutadans que el valor que li donem als principis democràtics segueix sent una de les principals diferències entre la dreta i l'esquerra.

Aznar va elegir el seu successor com un cabdill visigòtic, a l'antiga, entre una terna d'aspirants. Zapatero proposa al conjunt de militants socialistes que elegeixin, lliurement i democràtica, el seu candidat.

Aquesta és la gran diferència entre dreta i esquerra. Aquesta és la grandesa d'un moviment polític, el socialista o socialdemòcrata, que no té por al canvi ni a la renovació, que no té por a la llibertat, que no té por a la democràcia.

Sobre el lideratge de Zapatero

2011-03-27T19:24:00.008+02:00

Com es demostra el lideratge en temps de crisi? Què ha de fer un líder quan el seu país no se'n surt? Què ha de respondre a aquells que li diuen que plegui i que deixi pas? Com ha de reaccionar? Marxant? Deixant el vaixell sense capità enmig de la tempesta? Tancant-se a la cabina de comandament mentre a fora els altres es barallen per agafar el timó?

En temps de crisi, i quan el vaixell ha de fer front a mar grossa, el capità ha de transmetre serenor i confiança. Ha de virar cap a terra ferma però mantenint el rumb pre-fixat i sense fer cas als cants de sirena dels que voldrien que renunciés i abandonés les seves responsabilitats. En temps de dificultats, és quan els líders demostren si estan a l'alçada de les circumstàncies.

No sé si José Luis Rodríguez Zapatero serà candidat a la presidència del govern a les eleccions de l'any vinent. Però sí sé que no ha de marxar abans d'acabar el mandat, i estic convençut que no ho farà. En les darreres setmanes les especulacions han anat en augment. Divendres, un responsable de Ferraz em deia que a Madrid no es parla d'altra cosa. A Madrid sempre es conspira però molt sovint els arbres de la conspiració (permanentment alimentats pels diaris de la capital) no els hi deixen veure el bosc de la crisi econòmica i energètica internacional en la que estem immersos.

El president Zapatero no plegarà ni dirà que plega. No ho farà el proper 2 d'abril ni abans de les eleccions municipals, tal i com defensa el PSC des de fa setmanes -en contra de l'opinió de molts dirigents socialistes espayols que volen anunciï la seva retirada- i no crec que ho faci immediatament després de les eleccions del 22 de maig.

José Luis Rodríguez Zapatero, fa prop d'un any, va entendre quina era la seva responsabilitat en la pitjor crisi que ha passat aquest país des de la recuperació de la democràcia. Zapatero va entendre que havia de posar els interessos del país, els interessos dels espanyols, per sobre dels hipotètics interessos del seu propi partit o d'ell mateix. Va entendre que havíem entrat en una hora greu i que ja no hi havia espai ni per a la improvisació ni per al tacticisme.

L'Enric Juliana ha escrit diverses vegades que un home (o una dona) abans dels 50 anys és capaç de fer jugades de gran audàcia, però no de fer grans jugades estratègiques. És potser per això que la jove democràcia espanyola ha conegut grans tàctics (Suàrez, Aznar, Zapatero...) però li ha costat trobar homes d'estat (només Felipe González ha sigut reelegit president amb més de 50 anys...)

Ara és l'hora dels homes (i les dones) d'Estat. Homes i dones amb l'experiència suficient per liderar el país. Zapatero ho sap. I és per això que continua. Sap quina és la seva missió. I sap que se'l jutjarà per si és capaç de posar els interessos de l'Estat per sobre dels propis, com li reclamen alguns dirigents polítics del seu entorn... Sap que la història només pot parlar d'ell en dos termes: com l'home que va tenir el coratge de rectificar per afrontar la pitjor crisi econòmica de la història recent o com l'home que va tirar la tovallola abans d'hora perquè es va veure superat per la situació... I ell, que sempre ha sigut un supervivent, no tirarà la tovallola. Al contrari, lluitarà fins al final.

Ara no és l'hora de canviar el cavall. Enmig de la cursa, no es pot canviar el cavall. "It's not time to change horses", que deien els americans del Partit Demòcrata durant la campanya presidencial de 1944, enmig de la segona gran guerra... Ara és l'hora de treballar, colze a colze amb aquells que volen que el país tiri endavant. És per això que el president del govern es va reunir ahir amb els principals dirigents empresarials i financers d'aquest país. I és per això que Emilio Botín, l'home que ja va donar suport a Zapatero abans de les eleccions generals de 2008 en un famós esmorzar, ha tornat a sortir al pas de les especulacions que situaven al president del govern a la corda fluixa.

Espanya no necessita un canvi de govern. Al contrari, Espanya necessita un govern fort i estable. I és això el que ofereix ara el govern socialista de Rodríguez Zapatero. No és hora de parlar de nous lideratges al govern. No és hora de parlar de substituts, ni molt menys de curses de cavalls amb jinets diversos... Ara és l'hora de treballar pel futur, d'arremangar-se i d'empènyer en la bona direcció.

No és temps per a frívols. No és temps per dèbils. No és temps per a covards. És temps de gent amb coratge, que creu en el que fa i està convençut de treballar en la bona direcció. El president Zapatero continuarà al capdavant del govern i farà campanya defensant l'acció del govern. Com ho han de fer els presidents autonòmics i els alcaldes de les principals ciutats que es presenten a la reelecció. Com ho farà l'alcalde Jordi Hereu, que demà s'entrevistarà amb el president Zapatero.

L'alcalde Hereu també hagués pogut tirar la tovallola fa tot just dos mesos, quan molts volien que plegués. Però no ho va fer. Va seguir endavant, va seguir lluitant. I és aquesta actitud el que ha fet que millorés la imatge que tenen d'ell els barcelonins. És aquesta tenacitat i capacitat de lluitar i resistir, la que fa que avui estiguem en condicions de guanyar les properes eleccions municipals a Barcelona.

És aquesta tenacitat, aquest coratge, el que demanen els ciutadans de tot Espanya. Mariano Rajoy no ho pot oferir. Però Zapatero encara pot resorgir de les seves cendres. En política, com vaig escriure fa quasi tres anys, el més important és la capacitat de resistència, el més important és tenir "una mandíbula de hierro", en frase de l'Alfonso Guerra referida a Zapatero fa gairebé 8 anys... I és aquesta mandíbula de ferro la que li permet aguantar les embestides internes i externes.

Zapatero no es rendirà. Al contrari, dissabte vinent potser encara veurem l'inici d'un nou començament...

Sobre la socialdemocràcia

2011-03-06T12:14:00.005+01:00

La socialdemocràcia (SD) és un moviment reformista i, en conseqüència, és un moviment en permanent transformació i que regularment entra en crisi. Però la crisi, o les crisis successives, són alhora un perill i una oportunitat per al moviment polític socialdemòcrata.

L’essència de la socialdemocràcia és la renovació. Com va escriure fa més de 15 anys Joan Reventós, “renovar és un verb que s’ha de conjugar sense por” perquè com va dir Willy Brandt – i ens recorda sovint Raimon Obiols- “el codi genètic del socialisme democràtic i reformista està en la seva capacitat permanent per a generar nous inicis”.

El nostre és, doncs, un moviment essencialment reformista i renovador. Per tant, està en mutació permanent.

La SD ha tingut diverses crisis al llarg de la seva història, quan s'ha hagut d'enfrontar a una nova realitat política i econòmica que l'ha obligat a repensar-se. Però de totes les crisis n'ha sortit enfortida, perquè ha sabut adaptar-se als nous temps i representar -de nou- els anhels majoritaris de la societat.

Ens trobem ara davant d'una nova crisi de la socialdemocràcia? Segurament. Tot i que potser la crisi és més general, de paradigma econòmic. Però després de la crisi econòmica i financera actual en sortirà un projecte socialdemòcrata renovat, del quan en podem començar a apuntar algunes característiques.

En primer lloc, la socialdemocràcia ha de continuar sent la garant dels drets polítics i socials en una societat cada cop més mercantilitzada. Per tant, la SD és – per sobre de tot- el partit de la garantia de drets, el partit de la igualtat d’oportunitats.

Garantia de drets per aquells qui menys tenen a través dels serveis públics, que són el capital d’aquells que no en tenen. Uns serveis públics finançats a través de la política fiscal, únic instrument econòmic que permet una redistribució de la riquesa més justa i equitativa.

Ara bé, la SD no pot ser només el partit que vetlla per la igualtat social, o per la igualtat d’oportunitats. No pot ser només “el partit dels treballadors”. Ha de ser també el partit del progrés i la innovació.

L’SPD alemany ho va expressar molt bé en el seu lema electoral de l'any 1998, quan va guanyar les eleccions: "Innovació i Justícia Social".

La socialdemocràcia ha d’expressar alhora l’anhel d’equitat i justícia social dels treballadors; i l’esperit innovador i creatiu de les classes mitjanes emprenedores. Només amb aquesta aliança, pot esdevenir, de nou, majoritària.

Si la SD només parla d’equitat i justícia social (com li ha passat al PSC els darrers anys, o al PS francès) no esdevé majoritària.

Si només parla de progrés i d’innovació (com li ha passat al New Labour) es queda sense el gruix de la base social que la sustenta.

És la dicotomia entre l’esquerra socialdemòcrata clàssica (que centra el seu discurs en l’economia, i les condicions laborals i salarials) i l’esquerra roja, postmaterialista, que centra el seu discurs en els valors (la pau, la igualtat, la dignitat, la llibertat)

José Luis Rodríguez Zapatero, per exemple, va construir un discurs d’esquerra roja, postmaterialista, en un temps de bonança econòmica, quan es podia ser d’esquerres “baixant impostos” i sense parlar de l’equitat en les condicions econòmiques, laborals i salarials. Però quan ha arribat la crisi econòmica, ha sigut incapaç de mantenir un discurs socialdemòcrata coherent, precisament perquè no havia creat aquest discurs en temps de bonança.

La SD, per tant, fracassa quan no té un discurs socialdemòcrata coherent sobre la realitat social i econòmica del país, i s’inventa mesures que no responen a les necessitats del seu electorat. Però també fracassa quan no sap connectar amb els sectors emergents de la societat.

La socialdemocràcia necessita ser, alhora "el partit dels treballadors" i "el partit de la modernitat".

El PSOE, a l’Espanya dels 80, no només era el partit dels treballadors, sinó el partit dels moderns. Això és també el que Pasqual Maragall encarnava en el PSC dels anys 80 i 90. I per això guanyava les eleccions a l’alcaldia de Barcelona amb un vot molt transversal.

José Luis Rodríguez Zapatero també va reconstruir el PSOE, a partir de l'any 2000, com "el partit dels moderns”, però amb les polítiques aplicades els dos darrers anys, ha deixat de ser percebut com “el partit dels treballadors”.

Durant els anys de govern socialista potser ens ha faltat honestedat i coherència socialdemòcrates. Hem fet un discurs d’esquerra roja, a partir de valors post-materialistes, i hem renunciat a regular i dirigir l'economia amb els instruments de l'Estat. Ens hem limitat a ampliar drets socials, incrementant les prestacions, i enfortint les polítiques de benestar. Ens hem limitat a redistribuir millor la riquesa en temps de bonança, però hem tingut por a afrontar els veritables problemes de l'economia espanyola.

Ens ha faltat valor per dir la veritat. Hem tingut por als problemes, i por a dir la veritat als ciutadans. No hem volgut assumir que la crisi no és només culpa dels bancs i les institucions financeres, sinó que també és responsabilitat de totes aquelles empreses i famílies que han crescut i viscut per sobre les seves possibilitats.

Si haguéssim aplicat una política socialdemòcrata coherent, fa 4 o 5 anys, en plena eufòria econòmica, hauríem d’haver augmentat la pressió fiscal per a refredar l'economia, i no ho vam fer. No vam ser coherents amb la cultura del treball i de l'austeritat que hauríem de representar. I quan ha arribat la crisi ens hem trobat sense armes ideològiques.

Per tant, la socialdemocràcia només es recuperarà si és capaç de recuperar els seus valors, per tal d'oferir un projecte de futur realista que defensi els interessos dels treballadors, però també la força innovadora dels sectors més emprenedors i creatius de la societat.

Els socialdemòcrates hem de reconstruir l'aliança social entre treballadors i classes mitjanes progressistes, emprenedores i creatives. Només si som capaços de refer aquesta aliança aconseguirem construir una nova majoria social i política que ens doni suport per liderar el país.

Unes primàries per a un nou PSC

2011-02-20T19:04:00.011+01:00

Ahir, 19 de febrer de 2011, es van celebrar les primeres primàries de la nostra història com a partit per elegir el candidat del PSC a l'alcaldia de Barcelona, i van ser tot un èxit.

Més de 4.200 militants i simpatitzants del partit a Barcelona van acudir a votar a les agrupacions dels 10 districtes de la ciutat. Una participació notable, considerant la novetat del procés, i fins i tot comparant-lo amb les primàries entre Borrell i Almúnia de 1998, quan el nombre de votants a la ciutat no va ser tant elevat. Per tant, podem dir que les primàries han sigut tot un èxit.

Un èxit del PSC i, sobretot, un èxit del PSC de Barcelona. Hem demostrat, un cop més, que volem seguir al capdavant de Barcelona i al capdavant de Catalunya. Els més de 4.200 companys i companyes que han anat a votar han demostrat que el PSC, com diuen els nostres estatuts, no és patrimoni de ningú, sinó que és patrimoni de la societat, i molt especialment d'aquells sectors socials que aspiren a una societat més lliure i més justa.

El principal èxit de les primàries és que hem pogut constatar que els militants i simpatitzants del partit no es resignen. No accepten resignadament el que diuen les enquestes, sinó que volen lluitar per seguir construint, des del govern de la ciutat, una Barcelona més justa i més innovadora.

Aquest ha sigut un procés innovador que ens ha fet millors, perquè hem après.

Hem après dels nostres militants, que han omplert els actes; hem après dels nostres simpatitzants, que han acudit a votar tot i que la gran majoria no havien trepitjat mai l'agrupació o no ho feien des de feia més de 10 anys; hem après dels quadres del partit i dels militants més actius de les agrupacions, que han vetllat per la transparència i netedat del procés, alhora que feien campanya per un o altre candidat; hem après dels membres de les meses i dels interventors de les dues candidatures, que van conduir una jornada de votació exemplar i van fer l'escrutini amb eficàcia i diligència. Hem demostrat, un cop més, que aquest és un gran partit capaç de fer grans coses.

Només cal llegir els diaris d'avui diumenge per veure com els mitjans de comunicació han descobert un nou PSC.

Un PSC que no s'amaga, sinó que obre les portes dels seus locals.

Un PSC amb militants orgullosos del projecte polític que defensem, tot i que sovint siguin crítics amb alguns dels seus dirigents.

Un PSC plural, format per homes i dones de totes les edats i condicions socials.

Un PSC conscient de la seva responsabilitat política i social per tal de seguir representant els interessos, els anhels i les esperances d'amplis sectors de la nostra ciutat i del nostre país.

Avui el PSC és més fort que fa dues setmanes, més fort que fa un mes. I ho és gràcies a tots. A la candidata Montserrat Tura i al candidat Jordi Hereu; als membres de l'executiva de la federació i de les executives de les agrupacions; a tots els militants i simpatitzants que ahir ens van dir que segueixen creient en aquest projecte polític, encara i malgrat, tot i les circumstàncies desfavorables.

Les primàries han sigut un èxit perquè tots hem actuat amb llibertat i responsabilitat. Perquè no hem tingut por. No hem tingut por a decidir per nosaltres mateixos; no hem tingut por a dir NO quan no estàvem d'acord amb el que ens proposaven; no hem tingut por a fer un pas endavant; no hem tingut por a debatre i a discutir amb passió però amb respecte; no hem tingut por a obrir les portes -i les urnes- de les agrupacions a centenars i centenars de simpatitzants que no coneixíem. Les primàries han sigut un èxit perquè no hem tingut por.

Les primàries han sigut una lliçó per a tots. I tots n'hem de treure conclusions. Hem mobilitzat el doble de persones que quan hem d'omplir el Palau Sant Jordi. Per què? Perquè els nostres militants i simpatitzants el que volen és participar de les decisions col·lectives. No volen ser comparses de la gran representació d'un míting, sinó que volen tenir veu i vot. Volen que la direcció els escolti/els escolten. Volen que els hi fem confiança i no només que els hi demanem compromís. Volen sentir que el partit no és d'uns pocs sinó que és de tots.

Aquesta és la gran lliçó d'aquestes primàries. Més enllà del guanyador, Jordi Hereu, que ha fet una magnífica campanya, expressant com ningú la seva passió per Barcelona; més enllà de la candidata Montserrat Tura, que ha demostrat que si es té el coratge suficient tot és possible; més enllà de tot això, la gran lliçó és que ahir 19 de febrer va néixer un nou PSC. Un nou PSC que ha sigut possible perquè tant Jordi Hereu com Montserrat Tura no han tingut por a perdre. Al contrari, han tingut el coratge d'arriscar, tot i saber que podien perdre. Tota una lliçó per a molts.

Ahir la ciutat i el país ens mirava. Però al PSC de Barcelona també ens miraven totes les altres federacions del partit. I ahir els hi vam dir que hi ha motius per seguir treballant per un partit diferent. Un partit més obert i més plural. Un partit on tothom pugui dir la seva i organitzar-se per defensar opcions diferents dins el marc del projecte del partit. I que tot això es pot fer sense ruptures internes i sense tenir por de ningú.

Ahir tots vam tornar a descobrir que el PSC pot ser diferent, i que segurament res tornarà a ser igual. El procés obert per elegir un candidat a l'alcaldia de Barcelona serà un exemple a seguir per a futures eleccions dins el partit. I estic segur que en el procés que ens portarà al Congrés del PSC de la tardor, tots els militants del partit, de tot Catalunya, voldrem participar directament en l'elecció de la nova direcció i dels nous lideratges que ens han de conduir, de nou, a ser el partit majoritari a Catalunya.

És a les nostres mans. Tenim l'oportunitat de fer, entre tots, un nou PSC.

Els canvis sovint són dolorosos, com deia ahir en Miquel Iceta, però necessaris. I el canvi al PSC ha començat amb les primàries de Barcelona.

Però abans, i en paral·lel, hem de guanyar les eleccions municipals. I estic convençut, que amb la força que ens ha donat aquestes primàries, Jordi Hereu tornarà a guanyar les eleccions a Barcelona. Units ho aconseguirem. Units tornarem a guanyar Barcelona.

Sobre la derrota i la represa

2010-12-19T13:14:00.005+01:00

Diumenge passat vam celebrar un dels Consells Nacionals més importants de la nostra història. Havíem de començar a discutir les causes de la derrota, perquè sinó fem un bon diagnòstic de per què hem perdut, podem tornar a passar-nos molts anys a l'oposició.

No hi ha derrotes justes ni injustes. No hay dulces derrotas y amargas victorias, com va dir l'any 1996 l'Alfonso Guerra. I hem sofert una derrota contundent. Per tant, no ens podem equivocar en l'anàlisi que en fem.

Si ara ens centrem en el debat de les persones, estem morts. Si ara o a la tardor ens centrem en el debat de les 2 ànimes i el grup parlamentari, estem morts. Ja ho vam intentar fa 30 anys, i no va funcionar, perquè llavors el debat és si votes o no amb el PSOE i si el grup parlamentari fa cas o no a l'executiva nacional... I si fem el debat als diaris durant mesos, no anirem enlloc.

Ara bé, si mantenim el partit com si no hagués passat res, tampoc no ens en sortirem. Fa mesos l'Ernest Maragall va escriure que el tripartit era "un artefacte polític sense ànima". I és evident que un govern sense ànima no pot funcionar. Però un partit sense ànima, tampoc. I hem d'evitar que el PSC es pugui convertir en "un aparell polític sense ànima".

Si donem solucions burocràtiques a problemes de fons, només aconseguirem tenir més problemes electorals en el futur.

La derrota demana canvis. Calen canvis en la cultura organitzativa per tal de promoure el debat. No hem de fer monòlegs successius com els que es produeixen sovint al Consell Nacional, sinó que hem d'aprendre a dialogar per tal de definir un projecte polític que ens representi a tots. Canvis que ens permetin expressar la pluralitat. Si ens volem engrandir i enfortir, hem de ser més plurals, i hem de saber gestionar la pluralitat.

Si volem ser un partit majoritari, que aspiri a superar el milió de vots i els 60 diputats, hem de tenir ambició. Ambició per ser el primer partit de Catalunya. Ambició per tornar a obtenir el 1.180.000 vots de l'any 1999. Amb 36 diputats per Barcelona, el doble del que hem obtingut ara. Aquest ha de ser el nostre objectiu.

Els ciutadans ens han dit que no ho hem fet bé. El nostre electorat ens ha dit que no ho hem fet bé. Ara bé, qui és el nostre electorat? A qui volem representar? Això és el que ens hem de preguntar en primer lloc.

Què ens ha passat?

Hem perdut en barris i en municipis on pensàvem que no podíem tornar a perdre. I ho pensàvem perquè potser no havíem entès com ha canviat Catalunya en els darrers 10 anys. Ens hem de preguntar si el PSC d'avui respon al que ens demanen els catalans d'avui.

Això que ens passa, no ve d'ara. Fa 4 anys ja no vam guanyar les eleccions, ni les vam empatar, com l'any 2003. Les vam perdre. Però no vam fer el debat. I tampoc el vam fer després de les municipals del 2007, que vam guanyar sí, però amb participacions del 43, 45, 47% a tota la regió metropolitana de Barcelona. Fins i tot a la capital, Barcelona, la participació no va arribar al 50%. De fet, en molts municipis va anar a votar menys gent que al referèndum per l'Estatut de 2006. Però vam guanyar, i pensàvem que podríem seguir funcionant com fins llavors.

I ara, què ens ha passat? Que ha votat el 60% de l'electorat i hem perdut de carrer.

Per què? Doncs perquè ha anat a votar gent que no va anar a votar a les municipals de 2007. Gent que té entre 30 i 45 anys, que considera que som l'establishment i que ja n'hi ha prou. Consideren que no ho hem fet bé, i ens han dit que prou. I no ho han fet abstenint-se, sinó votant a l'altre. Ens han deixat i han votat a l'altre. I això fa mal, evidentement.

El que hem de fer, doncs, és preguntar-nos per què han votat a l'altre. S'estan fent més de dretes? No. Però són gent més pragmàtica, que vol respostes concretes, clares, als problemes que tenen.

Aquesta generació, nascuda a finals dels anys 60 i als anys 70, considera que no tenim les coses clares; que no sabem on anem; que tenim un discurs confús i ambigu; que no tenim clar quina Catalunya volem, ni quin país volem. I han votat a l'altre.

Els hi hem dit que l'altre era de dretes i independentista. Però no s'ho han cregut. Ells, aquests electors d'entre 30 i 45 anys que viuen als barris on normalment guanyem les eleccions o en barris nous que no existien fa 10 o 12 anys, no s'han cregut que el Mas era de dretes i independentista, perquè l'han votat tot i que ells no són ni de dretes ni independentistes.

Són una generació que tenen fills petits i pares grans o que s'estan fent grans, que porten els nens al cole i no tenen prou places públiques d'escoles bressol, que s'han hipotecat i malden per arribar a final de mes, que potser no han perdut la feina però tenen por a perdre-la...

I és aquesta generació la que ha considerat que nosaltres no podíem donar resposta als seus problemes. Volien un govern fort que oferís esperança en una Catalunya millor. I això és el que els hi ha ofert l'Artur Mas. Aquest és l'electorat que ens ha deixat.

Què hem de fer per reconstruir una nova majoria?

Hi ha una part important de l'electorat que ens ha abandonat. Ha triat l'altre. Ara dependrà de nosaltres aconseguir que tornin.

Però no ho aconseguirem implorant que tornin, ni criticant a l'altre en tot el que fa. Així no anirem enlloc. Perquè els electors que necessitem guanyar l'han votat a ell, i no voldran que els hi diguem, des d'ara, que s'han equivocat. Ho han fet a consciència. Però tampoc li han donat un xec en blanc.

Per tornar a guanyar hem de ser capaços d'oferir una alternativa, de construir una alternativa sòlida i seriosa, que no es basi en la crítica banal o destructiva. Necessitem definir-nos i parlar clar. No podem convertir-nos en el "Ni-Ni party". "Ni això, ni allò, sinó tot el contrari". Així no anem enlloc. Amb l'ambigüitat no anirem enlloc. Tampoc dins el partit.

Cal que ens definim, encara que això suposi discutir-nos. Sempre he pensat que la competència ens fa forts i que el silenci en el que hem viscut els darrers anys ens ha afeblit.

Per tant, ara toca discutir a fons el que volem ser. Què volem oferir a un electorat pragmàtic i realista, que no vol que l'enganyin ni que facin volar coloms. I ho hem de començar a fer des dels ajuntaments.

El país ha canviat, les nostres ciutats han canviat.

L'any 1982 l'Alfonso Guerra, després de la victòria del PSOE, va dir: "Vamos a cambiar España que no la va a conocer ni la madre que la parió". I, evidentment, vam canviar Espanya. Tant, que la mare que l'havia parit, el PSOE, al cap de 12 anys ja no reconeixia al seu fill, o a la seva filla, i vam perdre les eleccions.

Fins ara, als ajuntaments hem sabut reinventar-nos. Interpretar en cada moment què esperava la gent de nosaltres. Ho hem fet per intuïció. Però ara ja sembla que la intuïció ens falla.

Hem fet nous barris, però sovint no sabem qui hi viu. I ara hem descobert que en aquests nous barris, on hi viu gent de menys de 40 o 45 anys, han votat a CIU.

I a aquests electors no els podem tractar com tractàvem abans a la gent dels nostres barris. Perquè són diferents: són més joves, tenen més estudis, i són més exigents. Volen ser liderats pels millors. I si nosaltres no som els millors, no els hi presentem els millors candidats, en votaran un altre.

Si no entenem això, si seguim obsessionats per anar a buscar el vot "als nostres barris" on cada cop hi han menys electors, més gent gran i més immigració, perdrem.

Hem d'anar a buscar les noves generacions, els joves treballadors qualificats i la nova classe mitjana, filla del nostre electorat tradicional. Sense ells, no farem una nova majoria social.

Gent de 30 a 45 anys, la generació del baby-boom, que sent català i espanyol alhora, sense complexos, parlin català o castellà a casa. Però que poden votar CIU o PSC perquè no són "dels nostres" com potser ho eren els seus pares. Com diu l'alcalde Jordi Hereu, "nosaltres hem de ser els seus". I per ser-ho, els hem d'anar a buscar i els hem d'escoltar millor.

La represa comença anant a parlar amb aquesta generació. Només amb ells podrem construir una nova majoria política capaç de ser l'alternativa al govern d'Artur Mas.

Com podem millorar l'organització dels partits d'esquerra?

2010-12-07T16:45:00.004+01:00

Article publicat al número 24 de la revista frc de la tardor de 2010, a partir de la intervenció a la jornada "What's next? Next left", organitzada per la Fundació Rafael Campalans i la Fundació Europea d'Estudis Progressites (FEPS).

Dos anys després de la victòria de Barack Obama, i en un context de desfeta de la socialdemocràcia europea, cal plantejar-nos la necessitat d’organitzar millor el nostre projecte polític per fer front a una dreta política i social molt ben organitzada, com es posa de manifest en el moviment del Tea Party, que ha sigut clau en la victòria dels republicans en les eleccions d'aquest novembre.

De fet, la campanya electoral americana de 2008 i la victòria de Barack Obama van demostrar dues coses: no hi ha lideratge sense un relat sòlid i consistent que doni sentit a un projecte polític, i no hi ha victòria electoral possible sense una organització potent dirigida a optimitzar els seus resultats.

Per tant, els socialistes europeus no només hem d’aprendre a elaborar relats consistents sobre la realitat d’avui, sinó que hem de saber construir organitzacions fortes capaces de comprometre als militants i arribar així al màxim nombre possible de votants potencials. A l’esquerra europea potser li cal un príncep com Obama, però també li cal una maquinària electoral com el Partit Demòcrata.

Què ens està passant?

Arreu d’Europa creix la desafecció política. Els electors, sobretot les classes populars, mostren —des de fa temps— símptomes de desconcert. Molts electors tenen la sensació que ja ningú no els representa, sobretot entre l’electorat de les noves generacions, tot i que també hi ha cansament entre les generacions més grans que han votat sempre a l’esquerra.

Per tant, hi ha desafecció, sí. Però hi ha també incapacitat dels partits d’esquerres per a relacionar-se amb la seva base social. La identificació entre les classes populars i les classes mitjanes progressistes amb els partits socialistes i socialdemòcrates, característica de les coalicions socials que van garantir les majories d’esquerres, ja no funciona entre les noves generacions.

Els homes i les dones de menys de 40 o 45 anys, més formats que les generacions anteriors, són més exigents. I ens demanen noves maneres de participar. Més flexibles potser. Però també més organitzades. Els electors d’avui volen ser més escoltats, i sobretot no volen sentir-se utilitzats. Volen que els sedueixin. Però també volen seduir. Seduir al candidat, com el candidat els sedueix. Seduir als altres votants i que els sedueixin. La comunicació jeràrquica s’ha acabat: és l’hora de la comunicació bidireccional.

És l’hora de generar confiança abans de demanar compromís. És l’hora d’escoltar abans de respondre.És l’hora de definir els problemes, i explicar-los, abans de donar solucions.

Com són avui els nostres partits?

Les nostres organitzacions avui escolten poc i generen poca confiança. Per tant, som incapaços de respondre adequadament i d’aconseguir el compromís dels electors per a resoldre els problemes que hem definit.

Els nostres partits són, essencialment, partits de quadres. A Espanya, com a mínim, i a França, no hi ha partits de masses ni n’hi ha hagut pràcticament mai. I a Alemanya, Àustria o Itàlia, on n’hi havia, els grans partits de l’esquerra ja no són el que eren, ja no són partits de masses. El temps dels grans partits burocràtics i jerarquitzats ja ha passat. Ara és l’hora dels partits d’electors.

Què hem de canviar?

Hem de canviar l’organització. Com ho hem de fer? Dirigint millor.

En els nostres partits sovint es mana molt però es dirigeix poc. Els militants, com els ciutadans i el conjunt d’electors, no volen ser manats. Però sí accepten ser dirigits. Ben dirigits. És a dir, volen ser liderats.

La pregunta que ens hem de fer és el com. Com volen ser liderats els electors? En els nostres partits hi ha una gran confusió sobre les formes de dirigir i de liderar. Tothom sembla reclamar lideratges carismàtics. Però quan es produeixen, sovint desatenen la direcció —la bona direcció— de l’organització. És clar que, en ocasions, caiem en els lideratges burocràtics, que no acaben de liderar, però tampoc dirigeixen bé l’organització.

Ara bé, liderar i dirigir una organització no és fàcil. Tot i que podem aprendre algunes coses. 1) Cal practicar un lideratge suficient, capaç d’en-grescar però que no limiti l’acció col·lectiva, com fan sovint els hiperlideratges. 2) Cal empoderar els militants, i fer-los partíceps de les decisions.

Com es fa això? Fent-ho. Intentant-ho. Posant-ho en pràctica. En aquest cas, com en molts d’altres, Practice drives theory, que diuen els anglosaxons. La pràctica condueix, i determina, la teoria. Aquest canvi organitzatiu no es pot fer només discutint idees o inventant noves narracions. La diferència vindrà d’una pràctica diferent.

Els partits no es poden reduir a ser estructures de selecció de candidats i d’elaboració de polítiques públiques a implementar des del Govern. Els partits han d’aprendre a escoltar millor les demandes, i a respondre-les. Han d’aconseguir el compromís dels votants. Un compromís actiu, un compromís intel·ligent.

Què vol dir un compromís intel·ligent? No pueril. Perquè no tot és possible. I cal dir-ho. Els governs no ho poden tot. I cal explicar-ho. La política no ho pot resoldre tot. I cal assumir-ho. Però la política, tanmateix, pot moltes coses. Però no les pot totes alhora. Per tant, cal prioritzar, i cal fer-ho amb els electors. En aquest sentit, és molt il·lustrativa una anècdota que explicava un alcalde socialista espanyol. Deia que 20 anys enrere, des de l’ajuntament feien el que volien i consideraven oportú. I el que feien coincidia amb el que la gent volia. Ara, seguien fent el que volien però no estava clar que això fos el que la gent esperava. Aquest sistema funciona si no els hi preguntem als ciutadans. Perquè quan ho fem sovint ens diuen: “No, no és això el que volem”.

Cal, doncs, prioritzar col·lectivament.

I com es fa això? Obrint debats. Però no preguntant indiscriminadament i sobre projectes ja estructurats, sinó preguntant en grups focalitzats i entre la gent implicada, els stakeholders, sense apriorismes i sense pensar que el que proposem, des del món de la política, és el millor, sense creure que les nostres solucions són les millors. Ens cal, per tant, més humilitat per escoltar millor.

Com ens hem d’organitzar?

I tot això com s’organitza? No és fàcil. És més fàcil “manar” una estructura jerarquitzada que demana “fe ciega en el mando y moral de victoria” que no pas dirigir un partit en xarxa, en el que cal escoltar, argumentar, respondre i convèncer. Cal fer-ho entre els nostres militants però també entre els nostres electors.

Per escoltar ordenadament cal saber, primer, a qui hem d’escoltar. I per això cal identificar els líders d’opinió dels nostres electors, i això significa personalitzar la comunicació per aconseguir aliats. Necessitem aliats perquè no podem anar sols. I no n’hi ha prou amb els mitjans de comunicació. Necessitem milers de líders d’opinió si volem saber què pensen els nostres electors i comunicar-nos amb ells. Però dirigir a milers de líders d’opinió no és fàcil. I aquesta xarxa la podem construir a les xarxes socials, evidentment, però també s’ha de construir sobre el terreny.

Per què hem perdut suport als nostres barris? Per què hem perdut la xarxa de suport que hi teníem? Perquè hem perdut els líders d'opinió. Només reconstruirem el partit si som capaços de reconstruir la xarxa de líders d’opinió.

I això es fa des dela proximitat. És per això que, des del PSC, hem posat en marxa la figura del Responsable de Secció Electoral. Una secció electoral és la unitat mínima amb la que es construeix la nostra democràcia. En cada unitat hi ha 800, 900 o 1.000 electors. I el partit pot tenir-hi un, dos, o tres centenars de votants. Si a cada secció electoral aconseguim tenir quatre o cinc líders d’opinió, podem arribar a conèixer

I això, que pot semblar una quimera, no ho és tant. Perquè en altres moments de la nostra història ja ho hem tingut. Fa 20 anys, per exemple, quan a la ciutat de Barcelona obteníem 350.000 vots, teníem molts d’aquests líders d’opinió que eren actius al seu barri. Aquests líders eren militants socialistes amb prestigi entre els veïns, persones reconegudes socialment. Ells eren els nodes de la nostra xarxa.

És ben cert que la realitat social d’avui no és la de fa 20 anys. Tot ha canviat, la gent canvia sovint d’habitatge i no coneixem la majoria dels nostres veïns. Però les organitzacions segueixen estant formades per persones i necessitem persones per a liderar-les. I les persones no les trobem només a les noves xarxes socials d’internet, sinó que ens trobem anant a comprar el pa el diumenge, anant a passejar el gos, o portant les criatures a jugar al parc.

Si som socialistes i creiem en la societat; si som socialistes i creiem en la necessitat de crear vincles entre les persones; si som socialistes i creiem en les respostes col·lectives als problemes dels ciutadans; hem de ser capaços de reconstruir la xarxa.

Una xarxa de persones compromeses, amb qui ens comuniquem regularment per conèixer les seves demandes; una xarxa capaç d’escoltar i de respondre; una xarxa d’activistes i no de venedors; una xarxa d’homes i dones que segueixen creient en una societat millor, encara i malgrat, tot i les dificultats.

Si no reconstruïm aquesta xarxa, no aconseguirem tornar a ser hegemònics. L’hegemonia es construeix col·lectivament i es reconeix espontàniament. I és sobre aquesta xarxa que es construeixen els nous lideratges.

En resum, Barack Obama va aconseguir emocionar als americans. Els hi va saber parlar al cor i al cap; es va erigir en líder social. Però abans, molt abans, quatre anys abans, el Partit Demòcrata s’havia començat a reconstruir. Havia començat a reconstruir la xarxa. Sense aquesta xarxa, Obama no hauria pogut guanyar. Igual que el Partit Demòcrata sense Obama tampoc.

Però els socialistes europeus no podem seguir esperant un Obama. Com deia Picasso, la inspiració ens ha d’agafar treballant. Quan arribi el nostre Obama millor que trobi un partit potent, una xarxa de milers de líders d’opinió, un partit d’electors ben organitzat. Aquest és el repte organitzatiu dels socialistes. A Catalunya, a Espanya, i arreu d’Europa.

La voluntad de ser catalanes dentro de España

2010-12-03T10:00:00.002+01:00

Article escrit per al número3 de la revista "En construcción", revista sobre la España plural y la cultura federal.

Cuando ya han pasado más de tres meses de la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatut de 2006, y de la manifestación que llenó el centro de Barcelona el día 10 de julio, es necesario volver a la raíz del problema: la necesidad de definir Cataluña como nación dentro de España.

Según prácticamente todas las series demoscópicas, la mayoría de los catalanes y catalanas se sienten catalanes y españoles a la vez. Un sentimiento de doble pertenencia que nos une internamente y que nos define como catalanes dentro de España.

Una parte muy importante de catalanes sienten Cataluña sentimos Cataluña como nuestra nación, pero ello no les lleva a negar la realidad nacional española. Al contrario, entendemos España como una “nación de naciones” que nos incluye y nos representa. La mayoría de catalanes se sienten también españoles, y queremos sentirnos respetados y aceptados como catalanes dentro de España. No queremos irnos ni queremos que nos echen.

La definición de Cataluña como nación que hace el Estatut, al amparo del concepto de ‘nacionalidad’ definido por la Constitución Española, es una manera constitucional de reconocer la nación catalana como parte de la nación española. Es nuestra forma de ser catalanes dentro de España. Por ello hemos defendido y defendemos la constitucionalidad del Estatut.

El Estatut es la fórmula que los catalanes votamos mayoritariamente para seguir siendo españoles en un marco de amplio autogobierno y con nuestras lengua, identidad y símbolos nacionales plenamente reconocidos, constitucionalmente reconocidos.

Nuestro SÍ al Estatut fue un SÍ a Cataluña y un SÍ a España. Un SÍ a una Cataluña dentro de España. Y esperábamos que el conjunto de España así lo entendiera. Y lo entendió. Por ello fue aprobado por las Cortes Españolas con el voto del PSOE liderado por José Luis Rodríguez Zapatero. Pero el Partido Popular presentó un recurso que nunca se tendría que haber presentado.

El Tribunal Constitucional tenía que encontrar una interpretación de la Constitución que permitiera declarar constitucional el Estatut, una Ley Orgánica votada por los ciudadanos de Catalunya. El Estatut de 2006 cabe dentro de la Constitución si esta se interpreta de forma flexible, con el espíritu de sus autores del año 1978. La alternativa que se presentaba al tribunal se situaba entre una interpretación restrictiva que podía dejar a muchos catalanes fuera de la Constitución, o una interpretación abierta que –aún proponiendo algunas modificaciones al texto estatutario- mantuviera los elementos principales que nos distinguen como país. Finalmente, y tras casi cuatro años de deliberaciones, el TC dictó sentencia.

Esta sentencia ha desatado un movimiento en Cataluña de ciudadanos que dicen sentirse “moralmente excluidos” de la Constitución española. Pero la mayoría de catalanes no queremos quedarnos fuera de la Carta Magna. Al contrario, queremos seguir siendo catalanes y españoles a la vez, sin contradicciones ni complejos. Y estamos convencidos que la mayoría de los españoles también lo quieren así.

La mayoría de catalanes queremos estar dentro de la Constitución de Jordi Solé Tura y Miguel Herrero de Miñón; de Miquel Roca y de Gregorio Peces-Barba. La Constitución de todos. De los que la votaron el 6 de diciembre de 1978, y de los que no teníamos edad para hacerlo.

Por ello, el Estatut de 2006 era nuestra manera de renovar el pacto constitucional, y es precisamente esto lo que algunos –con el PP al frente- querían poner en duda. Nosotros queremos seguir siendo plenamente catalanes y plenamente españoles, y no aceptaremos que nadie ponga en cuestión esta doble condición. La mayoría de catalanes queremos tener la posibilidad de sentirnos nacionalmente catalanes dentro de España. Y queremos sentirnos así defendiendo nuestro modelo de país y de sociedad.

Durante los últimos 30 años, Cataluña ha creado un modelo de convivencia nacional muy exitoso. Un modelo basado en el reconocimiento de las identidades nacionales catalana y española sin que una excluya a la otra. Un modelo integrador, que ha permitido que millones de catalanes de adopción –y sus hijos- se sintieran tan catalanes como los de nacimiento. Un modelo que ha permitido que un ciudadano nacido en Córdoba y de lengua materna castellana, emigrado a Cataluña a los 16 años, sea hoy Presidente del Gobierno de Cataluña, presidente de la nación catalana.

El modelo catalán de convivencia entre dos sentimientos nacionales y entre dos lenguas es un modelo aceptado por la mayoría de catalanes y por ello no podemos aceptar que nadie ponga en duda estos 30 años de convivencia. El uso preferente del catalán por parte de la administración pública es una opción que hemos establecido los catalanes libremente, en la ley y por la praxis de los últimos 30 años. Forma parte de nuestra manera de vivir como catalanes, que utilizamos indistintamente el catalán y el castellano, que son y seguirán siendo las dos lenguas oficiales del país, que todo ciudadano puede usar de forma indistinta.

Nunca hemos tenido problemas significativos con este modelo lingüístico, y no podemos aceptar que ahora nos digan que este modelo no es el bueno. Es el mejor modelo porque los catalanes hemos querido que lo sea, de la misma manera que el modelo de Estado de las Autonomía es el mejor modelo porque es el que hemos querido construir la mayoría de los españoles, por ley y vía la praxis política e institucional.

La mayoría de catalanes queremos una España unidad en la diversidad, orgullosa de sus diferencias como los catalanes estamos orgullosos de nuestra diversidad interna. Queremos una España abierta, respetuosa con sus lenguas, y con sus distintas identidades nacionales. Queremos sentirnos partícipes del proyecto común y por ello no podemos aceptar que se dicte sentencia sobre nuestra manera de vivir y convivir.

En los últimos tiempos hay una cierta tendencia a dictar sentencias, a menudo antes desde la opinión pública que desde los tribunales. Muchos ya habían dictado sentencia contra el Estatut mucho antes que el Tribunal Constitucional dictara sentencia. Pero los catalanes no podemos aceptar sentencias que nos llevan a la división. No podemos aceptar sentencias que no nos aceptan tal y como somos.

Queremos vivir –y que nos dejen vivir- tal y como somos. Los ciudadanos de Cataluña decidimos vivir de una determinada manera y es aquel ejercicio democrático expresado en el referéndum del 18 de junio de 2006 el que nos hace más fuertes, como catalanes y como españoles. La política democrática nos hace iguales a todos y por ello lo que decidieron los ciudadanos de Cataluña debía ser respetado.

Por ello los catalanes queremos seguir el itinerario marcado por el Estatut de 2006 para alcanzar nuestros objetivos como país. Un itinerario que no pasa por la independencia como proponen algunos porque ello rompería Cataluña. Generaría división y fractura. Y los catalanes no queremos fracturas. Al contrario, queremos unidad y cohesión alrededor de una determinada idea de Cataluña, la idea de país expresada en el Estatut.

Este es nuestro itinerario. Nuestro camino para construir juntos una España plural y federal, una España que nos permita seguir siendo catalanes y españoles a la vez, en el marco del Estatut de 2006 y la Constitución de 1978. Nuestro camino seguirá siendo el del pacto democrático para seguir avanzando hacia la “España de todos”, que pedía el socialista Rafael Campalans ya en el año 1932. Estamos convencidos que este es el camino que quieren la mayoría de catalanes y la mayoría de españoles.

"El meu temps de presó" d'Isidre Molas

2010-12-03T09:47:00.003+01:00

Intervenció a la presentació del llibre d'Isidre Molas, "El meu temps de presó", amb l'Antoni Puigverd, el Ferran Mascarell i el Josep Maria Castellet, el 4 de novembre de 2010.

En primer lloc, vull agrair a Edicions 62 i molt especialment a en Josep Maria Castellet, que hagi acceptat fer aquesta presentació conjunta amb la Fundació Rafael Campalans. I a l'Antoni Puigverd i el Ferran Mascarell per presentar aquest nou llibre de l'Isidre Molas. Des de la Fundació, estem molt contents de presentar aquest llibre, molt.

L’Isidre ha començat a escriure sobre la seva vida. Ha començat a escriure el que en podríem dir és el primer llibre de les seves memòries. I només això ja és una gran notícia.

Fa anys que jo, i molts d’altres, li dèiem que havia d’escriure, que havia d’explicar la seva versió dels fets. La seva vida com exemple de la vida d’uns catalans d’esquerres que van lluitar per la llibertat i la justícia social.

Quan fa un mes, em va trucar amb ganes de quedar, amb una certa pressa, no sabia què volia. En seure a la granja on havíem anat a esmorzar, va treure de la cartera aquest llibre. El va treure decidit, però amb un cert pudor, com si fos el seu tresor que em mostrava per primer cop. No me’n havia parlat fins que no havia tingut el llibre a les mans. No n’havia volgut parlar fins que el llibre era ja una realitat. Em va fer molta il·lusió. I vaig pensar “ara només falta que segueixi escrivint”.

I això espero. Que escrigui. Que ho faci sobre la lluita antifranquista dels 60 i 70, sobre la seva experiència durant la transició i els primers passos del PSC, i sobre la política catalana dels anys 80. I que ho escrigui amb emoció, com ho fa en aquest llibre. Perquè aquest llibre surt de dins. Surt d’una pèrdua i un retrobament. Amb una determinada vivència, i amb ell mateix.

És un text sincer, escrit amb el cor, però amb certa distància també. La distància d’aquell que ja ha paït tot el que havia de pair. I ara, des de la serenor de qui està en pau amb si mateix, pot escriure el que aquí podem llegir.

Jo no parlaré del llibre, no em toca. Per això tenim en Castellet, en Puigverd, i en Mascarell. Qui millor? Però vull parlar d’algunes coses que m’han commogut.

M’ha commogut com parla de la presó com “les convivències” que va passar amb el companys de projecte polític; les pàgines en què descriu com se’n va sentir de sol a la presó; com parla del seu pare i com li parla a la seva mare; com parla de la seva tieta i què li diu al seu germà. Em commou llegir-lo quan explica per què escriu aquest llibre, i per què defensava i segueix defensant una determinada manera de fer política, lluny dels dogmatismes i amant de l’espontaneïtat.

Però vull parlar, sobretot, de Sants i del Premi Amadeu Oller. I d’un epígraf que m’ha commogut.

En aquest llibre, ja en el primer capítol, parla de Sants i de la parròquia de la Mare de Déu del Port. I del Ruano, i de dos companys seus que també van empresonar. Dos electricistes i un mecànic. I de la Parròquia de Sant Medir. Jo sóc del barri, sóc de St. Medir, d’aquesta parròquia de la Bordeta que apareix al darrer capítol, quan parla del Premi Amadeu Oller i de Mossèn Vidal. De la parròquia on es van fundar les Comissions Obreres i que durant anys va ser un espai d’agitació social, política i cultural, gràcies a Mossèn Vidal. I m’ha fet il·lusió veure’l citat en el llibre, i trobar aquest punt d’encontre amb l’Isidre.

Però deia també que hi ha un epígraf que m’ha commogut. Duu per títol “Mai no t’he conegut”. Aquest epígraf expressa l’enyor pel germà que no va arribar a conèixer i del que ell se sent successor. És un enyor molt profund. Que pot portar a la idealització. Al que hauria pogut ser i no ha sigut. I més si aquest enyor va lligat al fet que tu podries no haver existit. Que la història podria haver sigut diferent. Que tu ets aquí per una sèrie de casualitats i causalitats de la vida. I com que hi som, ja que hi som, hem de trobar la força per contribuir a la vida. Per sortir-nos-en. Per fer avançar el món.

Aquest enyor, que pot esdevenir en un sentiment de pèrdua, pot convertir-se també en un motor de canvi, en un impuls per a l’acció. No ets aquí perquè sí, ets aquí per fer alguna cosa de profit. Per aportar el teu gra de sorra. Com deia el poeta Walt Whitman, que es preguntava “què puc fer enmig del món? Quin sentit té tot plegat”. I ell mateix responia “Que tu ets aquí, que la vida existeix, i la identitat. Que el gran teatre de la vida continua, i que tu hi pots contribuir amb un vers”.

I això és el que va decidir l’Isidre Molas fa més de 50 anys. Que ell no es volia quedar de braços plegats. No volia que el món passés per davant seu i mirar-s’ho. Volia contribuir-hi, amb uns versos, com alguns dels que apareixen al llibre, i amb una acció decidida. I per això l’Isidre serveix d’exemple per a tots els que hem vingut després. Perquè fa més de 50 anys, va veure dos camins davant seu. I va triar el menys batut, el menys transitat. Gràcies a que ell, i uns quants més com ell, van triar aquell camí, avui som on som, i tenim el que tenim.

Gràcies, Isidre. Moltes gràcies.

Ideas progresistas para salir de la crisis

2010-12-03T09:36:00.003+01:00

Intervenció al debat organitzat entre la Fundació Rafael Campalans i la Fundación Ideas, el 3 de novembre de 2010, amb Miquel Iceta i Jesús Caldera.

“La crisis no va a ser ni breve ni leve” nos decía el President Montilla hace ya dos años en el debate de política general del Parlament de Catalunya. Estábamos a finales de septiembre de 2008 y hacía pocos días que Lehman Brothers había colapsado y estalló el pánico en los mercados financieros internacionales.

Dos años después del inicio de la crisis internacional, las víctimas son muchas y, en un nuestro país, aún no se atisban las salidas de la crisis. Esta va a ser, y está siendo ya, una crisis larga y dura. Nos espera una década difícil. Los próximos 10 años van a ser años complicados. Como dicen algunos agoreros, esta crisis puede llevarse por delante a este gobierno y al próximo.

Va a ser esto realmente así. Pues hombre, depende. Depende de qué? De si somos capaces de hablar claro y llamar a las cosas por su nombre, sin eufemismos. Si somos capaces de no escondernos ante la adversidad, para afrontarla de cara. Si somos capaces de decir la verdad a los ciudadanos. Si somos capaces de elaborar un relato de la crisis des de la izquierda. Un relato basado en la cultura del trabajo y del esfuerzo.

Aquí no se regala nada. Aunque hay una generación que ha crecido, que hemos crecido, pensando que en España “lligàvem els gossos amb llonganisses”. Durante 10 años vivimos por encima de nuestras posibilidades, y esto hay que decirlo. Todos. No sólo las grandes empresas, y las constructoras que se apalancaban hasta límites insostenibles. También las familias vivieron por encimas de sus posibilidades. Se endeudaron excesivamente.

Recuerdo a menudo un programa que hacían en la Sexta hace un par de años y que se llamaba “Ajuste de cuentas”, no sé si lo habían visto alguna vez. Había ejemplos de familias de trabajadores que se habían comprado una pareada o hasta un chalet, un par de coches, y que tenían varios créditos personales para financiarlo todo. Llegaba un día en que la situación se hacía insostenible, y era entonces cuando pedían ayuda. Y el asesor económico les mostraba el desajuste enorme que tenían entre ingresos y gastos mensuales, y les hacía estrechar el cinturón. Con grandes sacrificios de unos progenitores que tenían un agujero en la mano, y de unos hijos que no valoraban lo que costaba ganar el dinero que gastaban sin control.

Decir esto, es hacer un discurso de izquierdas. Es hablar de las familias trabajadoras que se creyeron que eran clase media y ahora han descubierto que siguen siendo trabajadores. Es hablar de los chavales de 16 años que se pusieron a trabajar sin terminar la ESO pero ganando buenos sueldos, trabajando en el sector de la construcción. Es hablar del paleta o el electricista que montó su pequeña empresa contratando a un par de trabajadores de origen inmigrante. Es hablar de la realidad de este país en los últimos 10 años. Sólo así entenderemos porqué hay una parte de nuestra base social que se pasó al Partido Popular. Y sólo así entenderemos por qué hoy es tan difícil recuperarla.

Hay que hablar de lo que pasó los últimos diez años para hacer un discurso coherente sobre el futuro. No conseguiremos el apoyo social necesario a las reformas sino definimos bien primero los problemas a los que queremos dar solución.

Hay que definir los problemas para que los ciudadanos puedan compartir las soluciones que proponemos.

Un buen ejemplo de ello es el crecimiento demográfico de la última década. Tendríamos que haber explicado el riesgo que había de quiebra social si no invertíamos como hemos invertido en los servicios públicos, para que los ciudadanos valoraran esta inversión. Hemos parado el golpe. Y hoy la convivencia en España es una realidad gracias a la inversión hecha en políticas de bienestar. Porque nosotros seguimos siendo el partido del bienestar y la convivencia, no lo olvidemos.

En cualquier caso, esta crisis no se va a resolver en dos días. Ni en dos años. Cambiará la tendencia, evidentemente, como ya está empezando a pasar, pero tardaremos años en recuperar el crecimiento anterior. Y en volver a dar trabajo a los más de 20 millones de trabajadores en activo que hay en España.

Como nos decía hace unos meses el catedrático de Economía Josep Oliver, en una reunión para la elaboración del Programa Marco del PSC, estamos pasando de “una década prodigiosa a una década severa”. Pasamos de una fuerza laboral de 12 millones de personas, prácticamente inalterable durante 30 años, a una fuerza laboral de más de 20 millones. En Catalunya pasamos de 2.2 millones a 3.6 millones de puestos de trabajo. Una barbaridad. Crecimos gracias al uso intensivo de mano de obra. El 40% de crecimiento del PIB entre 2000 y 2008 se puede atribuir a la inmigración. De manual del siglo XIX, vamos.

Entre 1998 y 2007 la deuda de las empresas pasó de 50.000 a 500.000 millones de euros, y el de las familias de 200.000 a 800.000 millones de euros. Otra barbaridad. Del 70% del PIB al 140%. Subió la deuda y cayó el ahorro. Crecimos gracias a la deuda, además del salto demográfico. Y esto hay que explicarlo para poder hablar ahora de un nuevo modelo de crecimiento. Hablar de todo esto es de izquierdas. No hacerlo es aplicar la política del avestruz.

Pasaran años para recuperar los puestos de trabajo de 2007. Creando 40 mil puestos de trabajo anuales Catalunya (que es mucho), tardaremos 10 años en recuperar la ocupación de 2007. Lo bueno, es que tenemos una demografía bastante joven.

El problema es que el país no es consciente de lo que nos espera. Nos esperan 10 años difíciles. Y esto lo tenemos que decir, nos lo tenemos que decir. Y para salir de esta crisis deberemos recuperar la ética del esfuerzo, del trabajo, del ahorro… y una cultura de la inversión, la innovación y la formación. Este debe ser nuestro discurso.

Un discurso claramente de izquierdas. El discurso de una izquierda no roja, que dice Torres Mora, una izquierda que hunde sus raíces en los valores del trabajo y no en los valores postmaterialistas.

Para ello, hay que mirar hacia atrás también. Y recordar los Pactos de la Moncloa de 1977, donde todos los partidos jugamos un papel fundamental para salir de aquella crisis. Hay que recordar también el discurso del entonces ministro Enrique Fuentes Quintana, que decía que “la política tenía que hacer políticamente posible lo que era económicamente necesario”.

La pregunta es: ¿estamos en condiciones de hacerlo? ¿Podemos? ¿Podemos mirar a la cara de la gente, de nuestros votantes, y decirles: estamos haciendo las reformas necesarias e imprescindibles para mejorar las condiciones de vida en el futuro?

Nos enfrentamos a una situación con pocos precedentes y debemos retomar la bandera de las reformas. La izquierda será reformista o no será. Como reivindica la diputada Rocío Martínez-Sampere, en un artículo reciente en un libro de la fundación que lleva por título “Reformas más allá de los tópicos”.

Tenemos muchos tópicos en relación a las reformas económicas. Y lo tópicos, como nos recordaba hace unas semanas Montserrat Tura, son lo contrario de la verdad. Porque a menudo, lo contrario de la verdad no es la mentira, sino los tópicos. Y hay que luchar contra estos tópicos.

Pero para ellos tenemos que superar nuestros propios tópicos, y no tener miedo a emprender las reformas necesarias. Ante todo la reforma del papel del Estado, la reforma de los servicios públicos. Tenemos que reformar el Estado del Bienestar no sólo para hacerlo viable, (las reformas económicamente necesarias de las que hablábamos antes) sino para que sea coherente con nuestros principios y responda a nuestros valores. Pero sin dogmatismos.

Un buen ejemplo es el debate sobre la prestación de servicios. Desde la izquierda debemos garantizar derechos pero debemos ser flexibles en su provisión. No siempre podremos garantizar derechos con servicios prestados al 100% por la iniciativa pública. Y para ello sirve la concertación. Para garantizar derechos para todos de forma flexible. Esto es, también, hacer un discurso de izquierdas. Gestionar de forma eficiente los recursos existentes en nuestro país, sean públicos o privados.

Y para llevar a cabo estas reformas tendremos que pedir sacrificios, evidentemente, como ya estamos haciendo, pero antes hay que explicar porqué pedimos estos sacrificios. Si no definimos la magnitud de la crisis, si no explicamos que vivimos durante unos años por encima de nuestras posibilidades, el ciudadano no puede entender, ni aceptar, las soluciones que implican sacrificios. La gente está dispuesta a aceptar sacrificios cuando sabe que el objetivo lo merece, y que los sacrificios están bien repartidos, como nos recuerda Antoni Castells, también en el libro de las Reformas que ya he comentado. Hay que saber explicar hacia dónde vamos. Cuál es el puerto de llegada.

Para ello, para apostar por un nuevo reformismo, la izquierda debe evitar la tentación conservadora, como nos decía hace unos meses el President Montilla. No podemos sólo aspirar a conservar los derechos obtenidos, hay que apostar por las reformas para hacerlos viables en el futuro. Pero esto requiere una determinada actitud que destierre para siempre de la izquierda algunos vicios demasiado arraigados, que nos han hecho mucho daño, como la arrogancia, derivada de una falsa creencia sobre una supuesta superioridad moral; el purismo, que nos condena a la inacción; o el pesimismo, q nos paraliza para ganar el futuro.

Tenemos que estar dispuestos a actuar con humildad, a mantenernos siempre con un espíritu crítico que nos permita avanzar, a la vez que mantenemos el pragmatismo necesario para actuar y el optimismo de la voluntad para superar las dificultades.

Esta debería ser nuestra actitud para superar la crisis. Una actitud exigente, para transmitir a los ciudadanos la necesidad de primar, como sociedad, el trabajo y el esfuerzo, para salir adelante.

Sobre les primàries

2010-09-05T16:53:00.004+02:00

Les primàries han tornat al centre del debat polític arran del procés que està vivint el PSM per a elegir el seu candidat a presidir la Comunitat Autònoma de Madrid.

Sempre m'he declarat partidari dels processos de primàries. Tant als països que en tenen llarga tradició, com els Estats Units, com en aquells que l'han introduït recentment (França). Les darreres primàries presidencials del Partit Demòcrata, que van enfrontar Barack Obama i Hillary Clinton l'any 2008, van ser tot un exemple del perquè aquests processos són clarament beneficiosos no només per al candidat guanyador sinó per al partit que els organitza. Si ho fa bé, és clar...

A França les primàries socialistes de la tardor de 2006 van permetre que Ségolène Royal s'erigís com a líder del PS en un context confús, donant la paraula als militants per tal de superar les batalles entre faccions. Una fòrmula interessant per tal de triar el millor candidat per sobre de famílies i interessos particulars. Si donem la paraula als ciutadans per elegir un govern, per què no hauríem de donar la paraula als militants per elegir el seu líder?

És ben cert, però, que a Espanya vam viure un procés que no va acabar bé. La primària que va enfrontar Josep Borrell i Joaquín Almunia l'abril de 1998 va ser un gran exercici de democràcia interna que va permetre al PSOE recuperar la il·lusió dos anys després de perdre el govern. El procés va anar molt bé. I no només va servir per animar als militants sinó per aconseguir que molta gent s'apropés al partit (entre altres, el que escriu aquestes ratlles...), i fins i tot vam tenir un protagonisme mediàtic inèdit durant aquells mesos. Els problemes van venir després, quan Borrell va perdre estrepitosament el debat de l'Estat de la Nació contra José Maria Aznar. Una derrota que el va afeblir de tal manera que no li va permetre forçar un congrés extraordinari per tal de fer-se amb la direcció del partit. Perquè, això sí, el que no val són les bicefàlies.

Ara sembla que tornen les primàries. El president Zapatero va voler imposar, de nou, el seu candidat a Madrid i en Tomás Gómez li va dir que NO. Per què? Doncs perquè les coses no s'han de fer així. El partit, i les seves federacions, no accepten "paracaigudistes". Sobretot després de veure els pobres resultats de "paracaigudistes" il·lustres com el ministre Miguel Sebastián...

Els partits han de triar els millors i la millor manera de triar un candidat no és a cop d'enquesta, sinó enfrontant els aspirants. Per què? Doncs perquè així es posen de manifest les veritables qualitats d'uns i altres. I també les seves limitacions, és clar... D'unes primàries sempre en surt guanyant el millor. Com va demostrar també el propi Zapatero l'any 2000 (tot i que llavors el cos electoral no va ser el conjunt de militants sinó només un miler de delegats...).

En una primària guanya qui arrisca. Qui té més arguments i més facilitat per a exposar-los, comunicar-los i convèncer. És a dir, qui serà millor líder electoral.

La competència entre candidats d'un procés de primàries enforteix el guanyador i enforteix el partit abans d'enfrontar-se als adversaris de les altres forces polítiques. Barack Obama era més fort després de guanyar les primàries contra Hillary Clinton que abans de començar. Per què? Doncs perquè va haver de millorar els seus arguments, defensar-se d'atacs, completar la seva oferta electoral... I el mateix haguéssim pogut dir si la candidata hagués sigut la Hillary...

De fet, el propi procés afavoreix al partit que organitza les primàries, perquè el sitúa al centre del debat i treu protagonisme als altres partits. Ara mateix, a Madrid, la pugna entre Tomás Gómez i Trinidad Jiménez ha substituït mediàticament les trifulques entre Alberto Ruiz-Gallardón i Esperanza Aguirre.

El conflicte interessa a la gent i als mitjans. Si no hi ha conflicte, la gent s'avorreix i perd l'interès. La política necessita el conflicte. Sense conflicte no hi ha relat, no hi ha història.

El propi Tomás Gómez deia fa poques setmanes que gràcies a les primàries havia tingut més cobertura mediàtica en tres setmanes que en tres anys. I això és bo per al PSOE de Madrid, sigui quin sigui el resultat de les primàries.

Molts han criticat el procés, però vull recomanar un excel·lent article del Luis Solana que va publicar a El Plural fa unes setmanes. Solana defensa que el socialistes hem de reivindicar les primàries com una manera de fer política, i de dirigir, pròpia de l'esquerra, i diferent a la dreta, que sempre utilitza procediments més autoritaris. Nosaltres no hem de tenir por al debat. Al contrari, el debat ens enforteix. També ho creu així en Ramón Jáuregui, qui ahir defensava el procés a la SER dient que el PSOE mostrava així que era un partit "viu, fresc, i democràtic".

En fi, que no hem de tenir por de les primàries. Al contrari. No només doten de transparència la selecció de candidats, sinó que obliguen a tots els militants a responsabilitzar-se d'aquesta elecció. I si es fan seva l'elecció, després treballaran amb més ganes per aquell candidat. És així com hauria de funcionar la política.

A més, les primàries obliguen als potencials candidats a fer un pas endavant, a mullar-se. No n'hi ha prou amb deixar-se estimar pels mitjans de comunicació. Cal anar a buscar els vots, en aquest cas dels militants. I així ens acostumem a buscar els vots un a un, i cara a cara. Hem perdut el costum d'adreçar-nos a l'elector cara a cara, i l'hem de recuperar. A la gent cal demanar-li el vot (en persona i a través dels mitjans), i no esperar que et votin perquè tens determinats suports o representes un determinat grup. És així com recuperarem l'essència de la democràcia, i potser uns quants milers de votants desencisats...

Renovació, pluralitat i ambició

2010-03-30T10:56:00.006+02:00

Ahir va ser un dia important per al PSC. Ahir el President Montilla va proposar a l'executiva un canvi en la direcció de la campanya de les properes eleccions. El primer secretari del partit va proposar que Jaume Collboni sigui el nou director de campanya, dirigint un equip que expressa renovació, pluralitat i ambició.

La decisió és encertada i oportuna. Calien canvis. Alguns així ho havíem expressat fa tot just unes setmanes en una nota al blog. I els canvis havien d'anar en la direcció de la renovació d'equips i de la incorporació d'una nova generació a la direcció del partit. Una nova generació que ja es va incorporar a l'executiva nacional el juliol de 2008 però que ara es visualitzarà amb el nou equip de campanya.

Abans d'aquell Congrés, des d'aquest blog, ja apostava per la pluralitat i l'ambició en la nova executiva. I fa tot just unes setmanes -arran de la polèmica suscitada per les declaracions del conseller Maragall- tornava a expressar que el debat plantejat era equívoc. Calien canvis, sí, però per adreçar-nos a una nova generació de catalans, la generació del bay-boom dels 70. I amb els canvis anunciats ahir fem una aposta per representar millor les noves generacions de catalans.

Volem representar millor els catalans que se senten d'esquerres, però d'una esquerra realista, amb capacitat transformadora, i de la que esperen respostes i solucions per al problemes econòmics i socials que viu el país en aquest moment. Una esquerra realista, catalana -però també espanyola- i que representa molt bé en Jaume Collboni, militant de l'agrupació d'Horta-Guinardó i dirigent de la UGT de Catalunya.

Estic especialment content per l'elecció del Jaume. Des de que va ser elegit secretari de Programes i Acció Sectorial de l'executiva nacional ha demostrat capacitat de treball i de síntesi, liderant el procés d'elaboració del Programa Marc i promovent l'activitat de les sectorials del partit. Ara té un nou encàrrec. Un encàrrec difícil, però necessari per donar un nou impuls a la direcció política del partit.

I amb ell tindrà un grup de persones, representatives també de la pluralitat del partit. De la pluralitat social i territorial del partit. D'entrada hi seran en Miquel Iceta i el José Zaragoza, que han possibilitat el canvi i que seguiran aportant tota la seva experiència i capacitat d'acció. Però també la mà dreta del president al govern, l'Isiaías Táboas, així com els alcaldes de Lleida i Tarragona, l'Àngel Ros i en Josep Félix Ballesteros.

Però les grans novetats de l'equip de campanya tenen nom de dona: la Laia Bonet, nascuda a Valls i secretària del govern de la Generalitat; la Rocío Martínez-Sampere, de Barcelona, diputada al Parlament i portaveu d'economia; la Núria Parlón, alcaldessa de Sta. Coloma, la primera alcaldessa de la generació dels 70 que dirigeix una gran ciutat; la Yolanda Pineda, l'alcaldessa de Salt que el país ha descobert en les darreres setmanes afrontant els problemes que existeixen als barris populars on conviuen autòctons i nouvinguts; la Núria Ventura, alcaldessa d'Ulldecona i diputada al Parlament. Dones totes elles, i nascudes entre el 1972 i el 1976.

Una nova generació que dirigirà una campanya diferent, orientada a explicar el nostre model de país i el nostre model de societat.

Una campanya d'idees, de fets i de paraules, de missatges clars i dirigits als treballadors i treballadores del nostre país. Una campanya que indiqui cap a on volem anar i amb qui.

Una campanya en positiu, que aixequi l'ànim del país, l'ànim dels ciutadans.

Una campanya d'esperança en el futur.

Aquesta és la campanya que volem i la campanya que farem. Un campanya renovada en els portaveus, plural en els missatges i ambiciosa en la projecció del futur. Avui hem de començar a construir el futur. Ara és demà, que deia el poeta Martí i Pol:

Ara és demà.
No escalfa el foc d'ahir
ni el foc d'avui, i haurem de fer foc nou.

Viva Chile, po!

2010-02-28T23:23:00.004+01:00

Avui, 28 de febrer, vull escriure sobre el terratrèmol a Chile d'ahir que ha deixat més de 700 morts, 2 milions d'afectats i no sabem quants milers de ferits. Una situació crítica que hem pogut seguir en directe via la Televisión Nacional de Chile... És un cop dur per un país que ve de viure una llarga etapa de bonança.

Xile és probablement el país més avançat d'Amèrica Llatina i se'n sortiran d'aquest cop. És un país modern, que ha fet una transició a la democràcia exemplar, que s'ha modernitzat en poques dècades i que ha viscut 20 anys de creixement econòmic i desenvolupament social que l'han convertit en l'exemple de molts altres països. Avui Xile és, en certa mesura, un model econòmic, polític i social per a la majoria de països de l'hemisferi occidental. Un país tranquil, i de molts contrastos. Un país que funciona. Un país orgullós del que ha fet en 20 anys de democràcia i que pot exhibir els seus avenços en comparació amb veïns, com Argentina, que van ser molt més rics però que ara s'han sumit en la decadència.

Però Xile és també un país de grans contradiccions. Ho vaig descobrir ja fa molt anys, l'any 2001, quan vaig conviure durant un curs sencer a Paris amb tres estudiants xilens: el Roberto, la Gabriela i l'Andrés. Un de RN, el partit de dretes del nou president Sebastián Piñera; l'altre del PPD, i ella, filla d'una dirigent del PC a la clandestinitat. Tres persones amb qui vaig descobrir els matisos de la història d'un país, que des de lluny sempre es simplifica en excès. Un país que en el fons, s'assembla a Espanya. Un país que ha tingut sempre un cert complexe d'inferioritat respecte als seus veïns, especialment l'Argentina, com nosaltres el vam tenir durant dècades en relació a França. Un país fet a si mateix, gràcies als compromisos de la seva classe política i a l'esforç d'una societat que s'ha sabut reinventar a si mateixa.

Avui Xile és un país que funciona. I per això se'n sortiran d'aquest cop tant dur. I se'n sortiran "más pronto que tarde". Aquest cap de setmana, veient les imatges de les conseqüències del terratrèmol, he recordat el meu viatge d'aquest Nadal, quan vaig visitar el país, de Valparaíso a Chiloé passant per Santiago, Concepción, i els llacs...

És trist veure com ha quedat tot. Veure els carrers del centre de Concepción (Barros Arana, O'Higgins, la Plaza de la Independencia...) amb les cases caigudes i els carrers aixecats... Els mateixos carrers per on un va passejar fa tot just dos mesos... I veure ara les imatges dels saquejos a alguns establiments... És trist tot plegat, però és la vida...

En aquests casos, només ens queda la poesia. I el més adequat serien uns versos del Pablo Neruda, del Libro de las preguntas...

"¿Por qué los árboles esconden / el esplendor de sus raíces?

Qué cosa irrita a los volcanes / que escupen fuego, frío y furia?

Es verdad que vuela de noche / sobre mi patria un cóndor negro?

No será nuestra vida / un túnel entre dos vagas claridades?

O no será una claridad / entre dos triángulos oscuros?

O no será la vida un pez / preparado para ser pájaro?

Verdad que es ancha la tristeza / delgada la melancolía?

Catalunya està fatigada?

2010-02-14T18:48:00.005+01:00

Segons el diccionari, la fatiga és "l'estat d'exhauriment o grossa disminució de forces, de pèrdua de potència, produïts per un treball excessiu". En aquest sentit, sí que podríem parlar de la fatiga d'un govern i d'alguns consellers després de gairebé set anys de govern...

La fatiga, doncs, seria la conseqüència d'un "treball excessiu" realitzat en els darrers anys. És evident que el Govern d'Entesa, i abans el Govern Catalanista i d'Esquerres, han produït grans canvis a la política catalana. Han canviat el marc competencial i de relació amb el conjunt d'Espanya, i han impulsat tot un seguit de noves polítiques socials, alhora que han aprofundit en la millora dels principals serveis públics de l'Estat del Benestar, com l'educació i la salut, en un context de grans canvis sociodemogràfics derivats de la immigració.

Ara bé, el conseller Maragall, en la seva conferència de dimecres passat parlava de "fatiga" de la societat catalana. En aquest sentit, caldria aplicar la segona accepció del diccionari, que descriu la fatiga com "allò que és causa de cansament". I posa com a exemple "les fatigues de la guerra". La societat, doncs, estaria fatigada i cansada, de tants anys de batalla. Batalla de l'Estatut primer, batalla del finançament després, batalla entre els partits del govern i entre aquests i l'oposició... En fi, que la societat el que estaria demanant és una mica de pau i tranquil·litat. És a dir, d'estabilitat. Amb un govern fort i previsible alhora, que definís unes prioritats clares i que tingués una majoria parlamentària sòlida per a tirar endavant les reformes necessàries.

El problema és que la mateixa societat que demana això és molt plural i vota de manera que fragmenta el mapa parlamentari, fet que dificulta acords de govern estables. És molt difícil tenir un govern estable quan el primer partit d'una coalició no arriba a tenir el doble de vots i escons que el segon partit de la coalició i amb prou feines té el triple de vots i escons que el tercer. Una coalició d'aquestes característiques és difícil de gestionar a qualsevol lloc. I això és el primer que hauríem de tenir en compte.

Avui el conseller Ernest Maragall ha reblat el clau amb un article a La Vanguardia, en què parla de manca de projecte de país comú per part del Govern. I aquí és d'on plora la criatura. El problema del govern és que no té un projecte comú pel futur del país. No el té a nivell d'horitzó nacional (entre PSC i ERC) i tampoc el té en algunes polítiques sectorials importants (entre el PSC i IC-V). I això no ho penso jo, sinó molta gent, dins i fora del partit...

Et alors, quoi faire? D'entrada, des del PSC fer un esforç de claredat per a representar una majoria de catalans, potser en part el milió d'electors orfes dels que ens parlava l'Oriol Bartomeus fa uns dies des de les pàgines de l'AVUI. Tot i que cal optar entre uns i altres. Cal definir per on volem anar a buscar electors. Al centre? Entre el centre-esquerra catalanista? Entre el centre-esquerra tant català com espanyol? Aquestes són les veritables preguntes.

Amb el President Montilla podem buscar votants al centre. És el vot d'ordre. Els consellers Castells i Maragall diuen que cal anar-lo a buscar entre els sectors més catalanistes, marcant més encara les distàncies amb el PSOE amb un grup parlamentari propi, i jo crec que caldria anar-los a buscar entre els votants d'esquerres tant catalans com espanyols, especialment entre els fills del nostre votant tradicional, que en els darrers anys només s'han mobilitzat per donar suport a Zapatero, però que no ens voten ni a les eleccions al Parlament ni a les eleccions municipals. Són gent d'ordre, d'esquerres i d'ordre, que ens veuen com una "esquerra realista" capaç de transformar.

Per aquí hauríem d'ampliar la majoria social del partit. Necessitem apropar-nos a la generació que tenim avui entre 30 i 40 anys, la generació del baby-boom, de quan a Catalunya naixíem entre 90.000 i 110.000 nens i nenes cada any... Som més que les altres generacions, i ens hauríem de fer valdre més. I és en aquest sentit que alguns escriuen sobre hipotètics retorns.

Ara bé, cal no confondre els termes del debat. Aquí no hi ha un debat entre un sector suposadament més catalanista i un que ho és menys. Hi ha un debat d'estratègia. Hi ha un debat polític de fons, que així com alguns hem plantejat en els òrgans corresponents, altres no han fet. El que he expressat en el paràgraf anterior ho he expressat també en el Consell Nacional del partit. No tothom pot dir el mateix.

I aquí és on hi ha el problema, que en Toni Soler expressa avui amb tota cruesa en el seu article dominical a La Vanguardia: "reivindican su derecho a expresarse en público, lo cual está muy bien, ya que en privado -es decir, en los órganos directivos del partido- se expresan más bien poco, porque se sienten aislados". De fet, en el darrer Consell Nacional, m'hagués agradat poder parlar d'estratègia, i de la mateixa manera que jo vaig plantejar la qüestió generacional, altres haurien pogut plantejar altres qüestions. Si ho féssin, tots hi sortiríem guanyant. Però tots, començant per la direcció, hauríem d'assumir que la pluralitat ens fa més grans i la competència ens fa més forts.

Però vaja, "no val a badar", que diu avui en Joan Ferran. El problema que tindrem plantejat durant els propers mesos, és el populisme a la catalana. Populisme agitat, en primer lloc, pel Joan Laporta, que sembla que ja està a punt de posar en marxa la seva web. Laporta, si ho fa bé, pot remoure de dalt a baix la política catalana. Si aconsegueix un 8-10% del vot i una desena de diputats, pot trastocar-ho tot. 200.000 vots i 10 diputats, aquest podria ser el seu objectiu. (Si "Ciutadans" va aconseguir més de 90.000 vots fa 4 anys amb un candidat desconegut, algú dubta que Laporta no podria obtenir-ne el doble?) 100.000 vots vindrien de CIU i 100.000 d'ERC, de manera que el panorama polític no seria el mateix. Aquests 100.000 vots eliminarien l'avantatge que té CIU en relació al PSC, i aniríem cap a un nou empat tècnic, com l'any 1999 o 2003, i les majories serien encara més difícils...

Tenim un risc evident de que el populisme sacsegi la política catalana. Hi ha un perill real. I els partits majoritaris tenim l'obligació de plantejar respostes clares i realistes a les dificultats d'avui. És una obligació, tant del PSC com de CIU. Si no ho fem, tot serà molt més complicat.

Cal refer un nou bloc progressista, d'una esquerra realista i d'ordre, per tal de fer front a les onades populistes que estan a punt d'arribar. Ho va escriure l'Enric Juliana fa més de tres anys en un article de la revista de la Fundació Campalans, i avui és més vigent que mai.

En resum, Catalunya està fatigada i el populisme (ja sigui nacionalista o de dretes) se'n pot aprofitar.

Per tant, des del PSC hem de fer una aposta estratègica per adreçar-nos al sector emergent de la societat, a la generació del baby-boom que ja avui estem construint el país i que l'haurem d'aixecar durant els propers deu anys, en la que serà una dècada molt i molt difícil. Nosaltres haurem de fer la travessa del desert, del 2010 al 2020, mentre els nostres pares es jubilen i envelleixen, i els nostres fills van creixent. Aquesta generació haurem de protagonitzar la propera dècada. I nosaltres l'hem de saber representar.

Superarem el risc d'italianització de la política catalana?

2010-01-31T17:50:00.004+01:00

Fa temps que alguns parlem del perill de la italianització de la política catalana en forma de fragmentació partidària, i l'Enric Juliana n'ha parlat tot analitzant l'evolució de la política italiana dels darrers anys. Però aquest cap de setmana estem fent seriosos passos en aquesta direcció.

Avui ens hem llevat amb una entrevista de Joan Laporta a l'AVUI en què afirma estar preparat per governar Catalunya, mostra un cert respecte per al conjunt de la classe política -tot i reivindicar la necessitat d'un canvi- i apunta que està a l'espera d'enquestes i estudis d'opinió per veure si té o no possibilitats de treure un bon resultat en cas de presentar-se a les eleccions: "si prenc la decisió és perquè segurament hi ha espai per a una nova força política". En fi, la cursa ha començat i n'hi ha que comencen a estar molt nerviosos.

El clima al míting de Convergència d'avui diumenge, per a proclamar Artur Mas com a candidat a la presidència de la Generalitat, era de capteniment. Hi ha por. Laporta diu que no té por a perdre, que mai n'ha tingut. Però CIU sí que en té. Per això avui tant l'expresident Pujol, com en Duran i en Mas han sermonejat a les seves bases: "cal vinclar l'esquena per tenir una bona collita; cal que tots hi posem el coll" (Pujol) "l'abstenció és ajudar a l'adversari; avui més que una festa celebrem un compromís" (Duran) "en 8 anys l'estòmac el tenim més resistent; hem hagut de menjar més gripaus que pastissos" (Mas).

Ha sigut una missa de 12 més de quaresma que d'advent. Els tres oficiants han fet una crida a treballar dur (cada dia i cada cap de setmana d'aquí a les eleccions) i a no esperar que plogui per a tenir una bona collita de vots. Esforç i tenacitat, a més d'ambició, per anar a cercar a tothom, als decebuts de tots cantons... Hi ha preocupació. En Laporta pot fer de molt mal. No només a CIU, sinó a tots. I cal tenir-ho ben present.

I, mentrestant, els de Reagrupament han fet tremolar a l'independentisme català amb el vodevil dels darrers dies. Aviat no sabrem qui és qui en l'amalgama del sobiranisme, més enllà de les ambicions personals d'alcaldes, exalcaldes, periodistes i exconsellers... Hi ha desconcert, falta de lideratge, i incapacitat per a organitzar-se. Es posa de manifest, un cop més, que això de la política és més complicat del que molts es pensen. No és fàcil posar d'acord a molta gent, de diversos orígens, i menys encara posar-la a treballar en un mateix sentit i amb objectius comuns. Hi ha desencant i decepció. Un terreny abonat per als salvapàtries que volen fer el salt a la política...

En fi, acabem el mes amb més incògnites. Però a can PSC seguim amb el rumb prefixat. A banda i banda de la Plaça St. Jaume tenim les coses prou clares. El president Montilla ha resolt amb celeritat un nou conflicte ebrenc que amenaçava amb produir danys greus, i s'ha oposat amb contundència a la instal·lació del magatzem nuclear a Ascó.

D'altra banda, l'alcalde Hereu segueix la línia marcada fa dues setmanes, deixant ben clar que les prioritats segueixen sent les mateixes: inversió i polítiques socials per afrontar la crisi. En aquest sentit, us recomano que llegiu l'entrevista que publica El Punt: "Si organitzes uns Jocs però no fas escoles bressol, fas un espectacle banal"

Jordi Hereu està definint amb claredat quines són les seves prioritats, i més en un context com l'actual, en què polèmiques com les de l'empadronament suscitades per l'Ajuntament de Vic (i la utilització que n'han fet programes com Polònia) situaran en primera línia els debats sobre les polítiques socials vinculades a la immigració. En aquest sentit cal dir, com apuntava l'alcalde en una entrevista al diari AVUI de divendres, que Barcelona torna, i torna amb força.

Barcelona is back, que dèiem fa poc més d'un any. I aquest retorn amb força de la capital és el que permetrà donar un nou impuls al país. Ho veurem en els propers mesos. La força de Barcelona, del seu projecte i del seu model de ciutat, és el millor antídot contra la italianització de la política catalana.

Qui aixecarà Catalunya?

2010-01-24T09:28:00.005+01:00

Ha començat un any electoral, un any decisiu, i torno a posar en marxa aquest bloc, ara lligat al meu perfil del facebook. Cada diumenge tornaré a donar la meva opinió sobre l'actualitat de la darrera setmana i analitzar les estratègies que hi ha darrere els moviments tàctics. (Táctica y Estrategia, que escrivia l'estimat Benedetti...)

La setmana passada els socialistes catalans donàvem el tret de sortida a la pre-campanya amb el primer Consell Nacional de l'any, divendres José Zaragoza presentava la campanya "Temps difícils. Gent seriosa", i ahir CIU va posar en marxa la seva nova campanya a la xarxa sota el lema "Començar il·lusiona", amb spots i una xarxa social que pretén mobilitzar l'electorat convergent. Nosaltres la setmana passada també vam començar amb els vídeos, en aquest cas fent notar que no sempre qui creu arribar primer acaba guanyant. De fet, és el que va passar fa trenta anys, a les primeres eleccions, les de 1980. I ara podria tornar a passar el mateix, però a l'inrevès...

En qualsevol cas, la pregunta és pertinent. "Qui aixecarà Catalunya?" Qui tornarà a donar autoestima a aquest país en un context de crisi política, econòmica i nacional? Aquesta és la gran pregunta que haurem de respondre aquest any.

Artur Mas es presentarà com "l'home que aixecarà Catalunya", com ho va fer Pujol l'any 80 (en aquest sentit no us perdeu l'article d'avui a La Vanguardia del Carles Castro). En un context de greu crisi, es presenta un home que donarà respostes. Davant d'ell, els socialistes presentarem José Montilla, un home seriòs, de fets més que de paraules, que ha aconseguit en tres anys compromisos inaudits del Govern d'Espanya, tant en matèria d'inversions com en relació al finançament de la Generalitat.

Cap d'ells té por a guanyar, tot i que un té por a perdre. José Montilla no té res a perdre i, per tant, no té por. Ell ja és President de la Generalitat, ja ho ha sigut, ja va arribar a la meta fa tres anys. Artur Mas, en canvi, s'ha deixat escapar la presidència en dues ocasions, i té por a tornar a perdre. Ara bé, caldrà veure si -com va escriure Enric Juliana fa més de tres anys- encara és vàlida la sentència que "el instinto de supervivencia crece más recio en el Baix Llobregat que en el St. Gervasi mesocrático". Aquest any servirà per demostrar si Artur Mas té el nervi necessari per superar la por i guanyar la presidència. O si José Montilla, un cop més, serà més llest, més audaç... Cal recordar un cop més les paraules de Danton "l'audace, encore de l'audace, et toujours de l'audace pour sauver la France". En aquest cas, "pour sauver la Catalogne" (et le PSC aussi...)

Qui aixecarà Catalunya? Qui presentarà, amb emoció, un projecte i un programa per aixecar Catalunya? Com ha escrit recentment l'ex-president Pujol, la política és "projecte, programa, i emoció". Nosaltres tenim "programa", però ens falta visualitar el nostre "projecte de país", i fer-ho amb emoció, seguint els consells de l'estimat Antoni Gutiérrez-Rubí. L'Artur Mas també té un programa, però li falta un projecte de país clar, tot i que ara -amb l'inestimable ajuda d'en David Madí- intentarà posar-hi emocions, com està començant a fer amb els spots de campanya.

Nosaltres també començarem a fer un discurs en positiu, no només de fets, sinó de projecte de futur. Com va dir fa molts anys el president Bill Clinton - i va aprendre amargament Lionel Jospin 'le bilan c'est rien'- unes eleccions no es guanyen amb el balanç de gestió sinó amb el projecte de futur. El president Montilla ho va dir dissabte passat "votarem per quatre anys, però decidirem per 20 o 30".

En fi, que la partida serà interessant. I caldrà parar compte amb la repetició d'històries del passat. Abans he citat la campanya del 80 i els cartells del Pujol i del Reventós (cartells que vam trobar amb la Clara, l'Hèctor i la Cris... una nit de novembre de l'any 2000, en bosses a punt de ser llençades a les escombreries i que avui formen part de l'Arxiu Històric de la Fundació Rafael Campalans). Però també podríem recordar una història més recent. L'actual debat sobre el magatzem nuclear a Ascó pot repetir el debat sobre els transvasament de l'Ebre. El transvasament va fer que CIU perdés l'hegemonia política a les Terres de l'Ebre, en favor del PSC i ERC. Ara els convergents voldran utilitzar la polèmica per a recuperar l'espai. No oblidem que l'Ebre fa dècades que conforma una part important de l'imaginari polític català. El que passa allà influeix en el conjunt del país, com es va demostrar l'any 2003.

I parlant d'història, no em puc estar de comentar la beatificiació del rector de Sta.Maria de Mataró, assassinat per un grup de milicians que no va poder aturar ni el líder de la CNT, Joan Peiró, que després d'aquells fets va arribar a dir "això no és una revolució, és un conjunt d'assassinats".

Mataró és una ciutat rellevant. El 'lobby' mataroní i maresmenc (sobretot en el món de la política i la comunicació) és notable. Compta amb alguns dels bloggers més importants del país, i dins el PSC presenta notables peculiaritats. Mataró és una de les dues agrupacions socialistes històriques de Catalunya (a principis del segle XX només hi havia nuclis socialistes actius a Reus i a Mataró), però alhora té una viva relació amb l'esglèsia de la ciutat i amb les comunitats cristianes progressistes.

Alguns han criticat la presència del president Montilla, de l'alcalde Barón, de diputats i regidors, a la beatificació de Mossèn Samsó. Però a mi no deixa de semblar-me un símptoma de normalitat institucional i de transversalitat del PSC, que és molt més plural del que alguns creuen i per això pot aspirar a ser un partit majoritari. I per això cal assumir amb normalitat que hi ha "socialistes cristians" com hi comencen a haver també "socialistes musulmans". Que poden exercir si en tenen voluntat "de socialistas en la iglesia (o la mezquita) y cristianos (o musulmanes) en el partido", parafrasejant la coneguda cita de l'Alfonso Comín.

I no vull acabar sense una nota sobre la conferència de l'alcalde Jordi Hereu de ja fa més de 10 dies "Barcelona 2010-2020: deu anys decisius". Els mitjans de comunicació de la ciutat van descobrir el que els companys de partit fa molt de temps que sabem: que Jordi Hereu és un bon líder i un gran comunicador. Hi ha pocs dirigents polítics amb capacitat per fer el que ell va fer el dia 14 de gener. I per això va causar impressió. Va expressar la seva ambició i determinació per a dur a terme el seu projecte de ciutat per als propers 10 anys, i culminar-lo amb la celebració d'uns Jocs Olímpics d'Hivern l'any 2022. Un projecte audaç, que pot liderar la transformació d'una part important del país i millorar els eixos que comuniquen la Barcelona metropolitana amb el Pirineu.

Jordi Hereu va explicar un projecte "La Barcelona del 2020", un programa "L'Agenda Barcelona" de transformació de la ciutat, i ho va fer amb emoció, transmetent una convicció profunda. Projecte, programa i emoció. Els tres pilars que fonamenten l'èxit d'un lideratge polític.

S'acosten temps interessants. I espero seguir-los comentant. Diumenge vinent, més.

El finançament i l'esperit del 20 de juliol

2009-08-05T11:55:00.003+02:00

Després de la llarga batalla del finançament, aquí podeu llegir un article que ha sortit publicat al darrer número de la revista de la Fundació, el número 20.

El finançament i l’esperit del 20 de juliol

PSC “Si eres mi hermano, ¿por qué no me das lo que te pido?
PSOE “Si eres mi hermano, ¿por qué me pides lo que me pides?
PSC “Porque lo que te estoy pidiendo es de justicia!”
PSOE “Si somos hermanos, ¿por qué me hablas de justicia en vez de hablarme de amor?”

Tira de Toni Batllori publicada a La Vanguardia el 18 d’abril de 2009

El 20 de juliol de 2008, en la clausura de l’onzè congrés del PSC, es va obrir una nova etapa de la relació entre el PSC i el PSOE. En el seu discurs de cloenda, el primer secretari dels socialistes catalans i President de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, va defensar l’autonomia del PSC tot afirmant “José Luis, te queremos mucho, pero queremos más a Catalunya”.

Aquell va ser segurament el discurs més significatiu que havia fet mai un primer secretari del PSC davant d’un secretari general del PSOE. En aquell discurs quedava clar que el PSC posava “Catalunya, primer” i “A Catalunya, primer els treballadors”, parafrasejant els dos lemes de la darrera campanya de Jordi Pujol com a candidat a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1999.

José Montilla va posar de manifest la voluntat del PSC de ser el millor representant de la societat catalana, en tota la seva pluralitat, i de tenir una voluntat ferma de representar els interessos de Catalunya i dels catalans. En aquell discurs, el primer secretari va comptar amb el suport dels més de 1.000 delegats al Congrés en el seu embat, i el secretari general del PSOE va ser conscient que el PSC era un partit orgullós, amb un projecte sòlid -que representava una realitat social i nacional ben definida- i que tenia una voluntat de ferro per a dur-lo terme.

Un any després d’aquell discurs, toca fer balanç. I l’hem de fer valorant la principal victòria política aconseguida pel Govern d’Entesa i el seu president: un acord de finançament que supera àmpliament les propostes que el ministeri va fer públiques a finals de juliol de 2008 -quan era a punt de complir-se el termini fixat per l’Estatut per posar en marxa el nou model. Un acord aconseguit després de mesos d’intenses negociacions i diversos incompliments. Mesos en què les relacions entre PSC i PSOE han estat en el punt de mira de tothom, i en què es valorava cada gest i cada paraula que es dirigien en públic el president del Govern de Catalunya i el president del Govern d’Espanya.

Durant aquest any el PSC fins i tot va amenaçar de revisar de dalt a baix les relacions amb el partit germà sinó s’arribava a un acord satisfactori, i el president Montilla es va negar a acceptar el model de finançament que el president Zapatero volia pactar amb el president andalús Manuel Chaves, en una reunió de tots tres al Palau de la Moncloa pensada per aconseguir el sí del primer secretari dels socialistes catalans a finals de desembre.

El PSC tenia clar que s’hi jugava el seu futur polític, la seva credibilitat, i no només la supervivència d’aquest govern. El PSC s’ha trobat en un atzucac, i ha superat la prova amb nota.

Hem demostrat que no només sabem on som i què volem conservar, sinó que sabem on volem anar. Hem demostrat que volem representar Catalunya, la Catalunya dels treballadors i dels emprenedors, des de la centralitat. Hem demostrat que som un partit ambiciós, que aspira a tot, i ha quedat clar que el president Montilla és un home que no s’està de raons, que va pel dret i de cara, cosa que no tots els líders polítics d’aquest país poden dir.

El lideratge del President Montilla

En aquest any, doncs, s’han posat de manifest algunes qualitats del lideratge de José Montilla al capdavant dels socialistes catalans. En un moment de crisi, d’incertesa i de dificultats, ha demostrat que per a liderar cal, alhora, prudència i determinació.

L’expresident Pujol ha utilitzat en diverses ocasions la metàfora de la boira per a definir el que ha de fer un líder en situacions de dificultat. Pujol explica que el líder d’un grup que es troba amb boira espessa tot pujant una muntanya, ha de decidir si el que cal és aturar-se, tot esperant que la boira escampi, o bé seguir fent camí amb pas lent i cautela.

En el primer cas, hi ha el risc que la boira no desaparegui i es faci tard sense haver pogut assolir el cim. En el segon cas, cal que el líder no segueixi anant al capdavant sinó darrere, acompanyant el grup, donant-li confiança, ajudant als que els costa més avançar.

Un estil de lideratge que sembla haver practicat amb encert el President Montilla i el seu govern. Enmig de la boira provocada per la condensació del debat polític espanyol, va seguir avançant sense fer massa soroll i emetent senyals de confiança, esperant que quan la boira comencés a escampar, ell ja hauria acostat el grup al cim. Quan la boira va començar a escampar, després de les eleccions generals de març de 2008, el president va prendre la iniciativa -i el lideratge- en relació al finançament de la Generalitat, va arriscar enfrontant-se al govern espanyol i, un any després, ha guanyat la partida.Ho ha fet amb una estratègia ben construïda i un pla de comunicació impecable, decidint a consciència els tempos i els continguts de les seves principals intervencions en el debat públic català i espanyol. Amb actituds fermes, accions decidides, riscos mesurats, i una estratègia de gestió dels temps eficaç i eficient, capaç d'anticipar-se -fent propostes- sempre que ha sigut necessari, i de respondre només quan ha resultat absolutament imprescindible. És així com s'ha posat sentit comú en un debat que començava a semblar que podia sortir de mare.

José Montilla ha demostrat, doncs, que el lideratge es demostra exercint-lo, liderant i realitzant projectes, i no només escenificant-los. "L'intendance" -en aquest cas, el reconeixement dels opinadors i del propi cap de l'oposició- "suivra", com ja s’està començant a produir. El president Montilla està guanyant la batalla de l’opinió perquè no s’ha deixat endur per la pressió dels opinadors. Ha sabut mantenir el rumb prefixat i fer front a la marea. Ara, la tempesta ha amainat i estem arribant a port, on sembla que ens esperen.

El tàndem Montilla-Castells

En aquesta batalla, però, no només hi ha hagut un capità general, sinó un almirall, el conseller Antoni Castells, que ha sabut negociar el que semblava impossible: un acord que situa el finançament de la Generalitat de Catalunya per sobre la mitjana espanyola. Catalunya, després d’exercir la necessària solidaritat amb el conjunt d’Espanya, seguirà estant per sobre la mitjana espanyola. Es reconeixerà, així, l’esforç fiscal superior dels catalans i les catalanes. Es reconeixerà que Catalunya ha de rebre més perquè contribueix més.

El desenllaç de la negociació del finançament ha sigut doncs, com han reconegut els principals analistes polítics del país, la primera gran victòria del govern d’esquerres i catalanista. L’Estatut no ho va poder ser per la negativa d’ERC a sumar-se a l’acord. Però aquest juliol de 2009 passarà a la història com el mes que els partits d’esquerres aconseguien, per primer cop, deixar a Convergència i Unió fora de joc, fora del cercle que defineix l’hegemonia social i política a Catalunya.

Entrem en un nou temps, “més dens i vari” -que diria el poeta. Un temps que caldrà saber continuar liderant per a consolidar no només la majoria d’esquerres a Catalunya, sinó l’hegemonia política dels socialistes catalans dins d’aquesta majoria. Tenim un any per a convertir-nos, de forma indiscutible, en el primer partit de Catalunya, també al Parlament. I per aconseguir-ho comptem amb un gran tàndem. El tàndem Montilla-Castells. Un tàndem que ha sabut assolir el lideratge social preservant l’autonomia i la independència de la política catalana en relació al soroll intern i extern que s’ha produït en els darrers mesos.

El president Montilla i el conseller Castells han sabut resistir, i la resistència és una de les qualitats essencials de tot polític. Ja ho deia Max Weber l’any 19 del segle passat: "Solament té vocació per a la política qui està segur de no trencar-se quan -des del seu punt de vista- el món es mostra massa estúpid o massa mesquí per acceptar allò que ell li ofereix. Solament té vocació per la política el qui davant d'això és capaç de replicar: Malgrat tot..."

Aquest “malgrat tot” és el que salva la política del cinisme i la mesquinesa. Un “malgrat tot” que permet els autèntics líders fer-se forts en l’adversitat, com han fet el president Montilla i el conseller Castells en la batalla del finançament. Ara només ens manca reblar el clau, i això tocarà fer-ho a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. La victòria, ara sí, és possible.

Un president per a Europa

2009-05-19T12:14:00.001+02:00

Publico avui un article que apareixerà en el proper número, el 19, de la revista frc.

Un president per a Europa

“Two roads diverged in a wood, and I –
I took the one less travelled by,
And that has made all the difference”

Robert Lee Frost “The road not taken”

L’activisme de la presidència francesa de la Unió durant el segon semestre de 2008 i el seu contrast amb la inoperativitat de la presidència txeca durant aquest primer semestre de 2009 han posat de manifest, un cop més, la necessitat d’una presidència permanent de la Unió Europea.

El nou Tractat de Lisboa preveu, en el seu article 15, estabilitzar la Presidència del Consell Europeu nomenant un president del Consell amb un mandat de dos anys i mig, renovable fins a cinc anys, per tal d’acabar amb les presidències rotatòries. Aquest nou president, encarregat d’impulsar els treballs de les reunions –pràcticament trimestrals- dels caps d’estat i de govern, assumirà també la representació exterior de la Unió Europea. És a dir, serà la veu d’Europa al món.

De moment, però, Europa segueix sense jugar amb força en el camp de joc global. La seva veu ha sigut fragmentada -i quasi cacofònica- en els darrers mesos, enmig de la pitjor crisi econòmica i financera internacional de les darreres dècades. Una crisi que ha posat en evidència –un cop més- les deficiències del projecte polític europeu. Hi ha una forta demanda d’Europa arreu del món, per part sobretot de les potències emergents, però Europa segueix sense respondre a les expectatives dipositades en ella per altres actors de l’escena internacional.

Europa viu permanentment en una gran paradoxa. És encara un dels espais econòmics més importants del món, amb un PIB superior al dels Estats Units. De fet, el PIB europeu supera avui els 17 bilions de dòlars, molt superior als 13.8 bilions dels EUA i fins i tot als 16 bilions del bloc comercial del TLC (EUA, Canadà, Mèxic). Ens alarmem perquè Xina és a punt de superar Alemanya en termes de PIB, sense adonar-nos que el conjunt de la Unió, amb un terç de la població xinesa, quintuplica el seu Producte Interior Brut (de poc més de 3.3 bilions de dòlars).

Encara avui les noves “potències emergents” (Rússia, Índia, Brasil) tenen un PIB inferior a l’espanyol (entre 1.1 i 1.3 bilions de dòlars en relació als 1.4 espanyols), i encara que ens superin properament seguiran tenint un PIB netament inferior a Itàlia (2.1 bilions), França (2.5), o el Regne Unit (2.7). Només la Índia, per raons demogràfiques òbvies, acabarà superant el PIB de les principals economies nacionals europees, tal i com ja ho ha fet la Xina.

Per tant, podem afirmar que Europa ha assolit la massa crítica suficient per fer front a la globalització i a l’emergència de nous poders. Té una massa demogràfica més que considerable, amb gairebé 500 milions d’habitants, que quadruplica la població russa i duplica la de tot el món àrab i musulmà a l’oest d’Afganistan, alhora que supera àmpliament la població d’Amèrica del Nord i també la d’Amèrica del Sud.

La Unió Europea és avui una realitat consolidada, amb una moneda única que s’ha convertit en referència internacional (tot i que els europeus no hem sabut decidir si volíem o ens convenia un euro fort o un euro feble), i una presència destacada en totes les cimeres internacionals (avui ja no es discuteix que el president de torn de la Unió i el President de la Comissió prenguin part en les grans conferències internacionals).

Què falla, doncs? Falla la política. En els darrers anys a Europa ha fallat el lideratge. Tot i comptar amb líders notables com Tony Blair o el propi Jacques Chirac, que van ser capaços de donar la volta a la divisió europea sobre la guerra d’Iraq i pactar una nova constitució el juny de 2004, les divergències entre elits nacionals –especialment les franceses- van fer descarrilar el projecte. França, un cop més, va demostrar que podia actuar indistintament com a motor o com a fre de la construcció europea.

El nou tàndem Sarkozy-Merkel va aconseguir desencallar la situació i aprovar el Tractat de Lisboa, però tot torna a penjar d’un fil. Quina pot ser la resposta? Quin és el sursaut necessari? El sursaut polític i democràtic, sens dubte.

Europa necessita una veu pròpia i forta a nivell internacional. Però això només serà possible si comptem amb un president de la Unió amb legitimitat, elegit democràticament pels 375 milions de ciutadans europeus amb dret a vot. Aquesta no és una possibilitat que contempli l’actual Tractat de Lisboa en procés de ratificació però és sens dubte la única possibilitat si es vol realment avançar en el reforçament de la Unió Europea.

El Consell Europeu sorgit del Tractat de Lisboa seguirà actuant com una espècie de “cap d’Estat col·lectiu”, però ara amb una diferència, aquest cap d’Estat col·lectiu comptarà amb un President, que podria arribar a exercir de “Cap d’Estat de la Unió”, és a dir de President de la Unió Europea. El Tractat ha apostat clarament per un model a la francesa, amb un President que està clarament per sobre de la Comissió Europea, que acabarà actuant com un executiu dirigit per un primer ministre sense gaires prerrogatives. Un paper que ja li està bé a l’actual President de la Comissió, José Manuel Barroso, que pretén seguir al capdavant del col·legi de comissaris després de les eleccions de juny.

Europa, doncs, no sabrà evolucionar cap a un model de govern parlamentari perquè probablement ens perdríem en mil i una discussions totalment farisaiques al Parlament Europeu i entre els governs dels 27 o 30 països de la Unió. Però sí que pot evolucionar cap a un nou sistema presidencialista amb múltiples contrapesos. Un sistema amb un president relativament fort, que exemplifiqui la unitat europea i la seva projecció cap a l’exterior. Per sota, seguirà existint el joc polític habitual –entre el Parlament i la Comissió, i entre els governs nacionals i l’executiu europeu- però existirà una figura capaç d’aglutinar i representar a la majoria de ciutadans europeus.

La situació actual, per tant, només ens permet avançar en una direcció, la que ens mostra l’evolució de la cinquena república francesa. La constitució de 1958 va disposar una presidència de la república no electa per sufragi universal sinó per un complex sistema d’elecció de segon grau en el que participaven les dues cambres legislatives, l’Assemblea i el Senat. Però el President De Gaulle va decidir proposar una reforma constitucional per tal que el president fos elegit per sufragi universal, com ell mateix ho va ser l’any 1966. Aquell va ser el moment realment fundador del sistema presidencialista francès que ha donat estabilitat al sistema polític per sobre les mil i una batalles partidistes que caracteritzen la política francesa.

El camí serà llarg. No el farem en 1.000 dies, com va dir el president Kennedy, ni potser tampoc en 5 ni en 10 anys, però cal començar. Caldrà triar, en primer lloc, un bon president del Consell. Una personalitat política de primer nivell, amb voluntat de representar al conjunt dels ciutadans europeus. Un president viatger, que en els 30 mesos del seu primer mandat sigui capaç de visitar els 27 països de la Unió, i de fer-hi actes públics i no només visites institucionals.

Actualment, hi ha poques persones que puguin reunir aquestes condicions, i molts apunten a l’ex-primer ministre britànic, Tony Blair. Ell mateix s’ha postulat en aquests primers mesos de 2009, afirmant que vol contribuir a “construir un pont entre Europa i la nova administració de Barack Obama a través de la presidència de la Unió Europea”.

Molts altres apunten que Blair, un dels protagonistes de la foto de les Açores de març de 2003, no pot presidir la Unió Europea. Però els fets semblen desmentir-ho: a finals de juny de 2005, només dos anys després de la invasió d’Iraq, va aconseguir rebre l’aplaudiment gairebé unànime del Parlament Europeu amb un discurs marcadament europeista, tot just un mes després del NO francès al Tractat Constitucional. I dos anys més tard, el 7 de maig de 2007, va demostrar que un cap de govern d’una nació podria adreçar-se al poble d’una altra nació en la seva llengua, com ho va fer amb un missatge en francès adreçat als ciutadans francesos felicitant-nos per l’elecció d’un nou president, Nicolas Sarkozy. Un missatge que va tenir més de mig milió de descàrregues a la xarxa del You Tube.

Caldrà esperar, però, a les ratificacions del Tractat per part d’Irlanda i la República Txeca a la tardor, i estar atents també al futur d’Angela Merkel, que podria voler aspirar a la presidència europea si no aconsegueix tornar a ser reelegida Cancellera Federal d’Alemanya després de les eleccions de setembre. Però no sembla que Europa pugui esperar gaire més enllà de l’1 de gener de 2010. La Unió necessita un president capaç de dinamitzar i donar un impuls a les polítiques europees. Un president que visualitzi l’acció de la Unió arreu d’Europa, i que es converteixi en una referència per a tots el ciutadans europeus.

Europa necessita un president capaç de fer un discurs televisat en diferents llengües el dia 9 de maig, un president que personalitzi una manera d’entendre Europa i el món. Només així la democràcia europea podrà ser algun dia una realitat. Fenòmens com el de Barack Obama, capaç d’omplir places i carrers a Berlin i a Praga, demostren que les barreres nacionals i lingüístiques no tenen per què frenar el desenvolupament de lideratges polítics transnacionals.

El futur d’Europa, doncs, dependrà de la capacitat dels futurs líders polítics d’iniciar un nou camí: el camí menys conegut, menys transitat, de la política europea, del lideratge genuïnament europeu. Un camí diferent que, com ens recordava el poeta Robert Lee Frost, marcarà la diferència.

Maleïda crosta, maleït 68

2009-03-27T09:41:00.004+01:00

Fa dos mesos que no escric al blog, però fa un mes vaig escriure una ressenya del llibre "Maleïda crosta" del Joan Ferran per a la TRIA de la Fundació, i avui em decideixo a publicar-la aquí.

El nou llibre de Joan Ferran, Maleïda crosta, ha aixecat gairebé tanta expectació com polèmica van generar les seves declaracions a El Periódico de Catalunya l’any 2007 fent una crida a “arrencar la crosta nacionalista” dels mitjans de comunicació públics de Catalunya.

No és, però, un llibre polític comú, sinó que reprèn una vella tradició literària d’abans de la guerra civil espanyola, promoguda per l’anarcosindicalisme, que pretenia transmetre el missatge polític a través de novel·les roses, com bé explica sovint el mateix Joan Ferran. Un tipus de novel·la lleugera, que té com a trama principal una història d’amor, un affaire, a partir del qual s’ofereix un fresc de la política catalana actual.

El llibre juga entre la ficció i la realitat per defensar la tesi de l’autor, segons la qual la política catalana i els seus mitjans de comunicació transmeten –i sovint volen representar- només parcialment la complexa i polièdrica realitat social catalana. És, doncs, un llibre polític, però no només, o fins i tot no principalment.

Maleïda crosta és també la història de l’encontre –i l’atracció- entre dues generacions molt diferents. D’una banda, la generació del 68, la dels progres que es va formar políticament en la clandestinitat, patint molt sovint repressió i fins i tot presó. De l’altra, la generació de la democràcia, nascuda a finals dels 70 i primers 80, educada plenament en una escola “laica i catalana”, fossin o no fills d’aquells progres, o de coetanis que no van córrer mai davant els grisos, tot i viure la mateixa època.

És, per tant, una novel·la que reflecteix aquest conflicte generacional, i l’expressa vivament, quan la Iolanda –la protagonista- creu haver “devorat” la generació del 68 “el seu poder, la seva història, les seves lluites”, després d’anar-se’n al llit amb un dels representants d’aquella generació.

Aquest és un llibre en què s’hi poden sentir reflectides les dues generacions. La generació del 68 que, mig decebuda, malda per seguir defensant el seu paper clau en el canvi democràtic en aquest país; però també la generació democràtica, que té una necessitat imperiosa de superar les contradiccions de la generació anterior i construir el seu propi projecte, sense utopies, però amb un enorme anhel transformador.

La Iolanda, aquesta jove estudiant de polítiques que ha llegit Thoreau i Kavafis, i que als 25 o 26 anys ja sap que no es pot fugir de la fugida i que “la teva ciutat, on tu vagis anirà”, representa aquest anhel transformador que viu encara sota la llosa de la generació dels seus pares, que ha construït el present i pretén sovint definir encara el futur. Un anhel, però, ple també de contradiccions, incapaç sovint d’assumir un compromís polític ple, i que caracteritza la generació que avui té entre 20 i 40 anys.

La Iolanda no està preparada per a la renúncia, tot i que és conscient que ben aviat haurà d’assumir noves responsabilitats que la posaran a prova i que l’obligaran a comparar-se amb la generació que ara ha pretès devorar, encara que sigui només parcialment.

El llibre et deixa un regust a ressaca, propi d’una vetllada al Tinta Roja del Poble Sec banyada de licor de canya Legui. Un licor dolç, gairebé tant recomanable com la pròpia novel·la.

The inauguration of the 44th president of the USA

2009-01-26T08:14:00.005+01:00

Ha sigut una experiència única. Dilluns passat, al vespre, arribàvem a Washington en tren des de Boston per assistir a la inauguració de Barack Hussein Obama com a nou president dels Estats Units d'Amèrica. Desenes i centenars de milers d'americans van fer el mateix, arribats de tots els punts del país. Washington bullia de gent, sobretot gent jove i afroamericans, que arribaven amb la seva bossa per passar un o dos dies a la capital. Tots veníem pel mateix: per escoltar el jurament del primer president afroamericà de la història dels Estats Units d'Amèrica.

Dimarts dia 20 de gener, a les set del matí,Washington ja era una festa. Rius de gent s'encaminaven cap al National Mall, el centre del poder polític de la capital. Vam tenir dubtes de si hi podríem arribar però l'organització era gairebé perfecte. Milers de voluntaris et donaven la benvinguda amb un somriure i et guiaven pel camí que ens hauria de dur al mall. Vam caminar més d'una hora, a través també del túnel que travessa el mall, convertit per un dia en un pas peatonal per a milers de persones, i a dos quarts de vuit arribàvem a lloc, uns centenars de metres davant l'obelisc del Washington Memorial, i a l'alçada del Museu d'Història Americana.

Davant d'una de les més de vint pantalles gegants instal·lades, i veient l'edifici del Capitol al fons, vam poder seguir durant més de 4 hores i a uns quants graus sota zero, tot i el sol intermitent que despuntava entre els núvols del cel de la capital, la cerimònia inaugural. Una cerimònia amb un aire popular i imperial alhora.

Primer, i per a tenir-nos entretinguts, ens van passar el concert d'inauguració celebrat al Lincoln Memorial el diumenge anterior, amb el Bruce Springsteen, la Shakira, i uns quants més. I a partir de dos quarts d'onze, vam seguir en directe l'arribada de senadors i respresentants, governadors i membres del futur govern, d'expresidents i futurs presidents dels Estats Units d'Amèrica. Tot un ritual, anunciat puntualment i acompanyat per la música de la Banda dels Marines.

Aquí ja es van poder veure les preferències del públic, que ovacionaba a Ted Keneddy i Colin Powell i escridassava a Joen Lieberman (traitor!) i a Dick Cheney (go back to the hell!), fins que van arribar el Bill i la Hillary Clinton, que van rebre tambe l'ovació sincera del públic.

Aquesta fou la part popular, d'un poble que se sent partícep del seu destí, i que va seguir emocionat la inauguració, cridant i plorant, (oh yes! anava repetint com un mantra l'afroamericà d'1.90, abric negre i ulleres de sol que teníem al costat, a mesura que el nou president anava pronunciant el seu discurs). No podies evitar emocionar-te sentint l'emoció dels centenars de milers d'americans congregats. Una emoció que va arribar al súmmum amb el jurament del nou president, i que va anar precedida d'una invocació religiosa i una benedicció posterior que gairebé tothom (jo crec que també els unbelievers) va seguir amb emoció continguda (A-MEN!)

L'altra, va ser la part imperial de la cerimònia. Una cerimònia que mostra la capacitat d'aquest país per mantenir i renovar rituals forts que donen sentit a la nació. Una nació republicana i imperial alhora, (amb una àliga imperial de veritat al propi escenari) i orgullosa de ser-ho. Una nació que no necessita la resta del món per autoafirmar-se en els seus valors, defensar una determinada visió del món, i donar un sentit a la seva missió històrica.

El 20 de gener de 2009 va ser, doncs, un gran dia per a la democràcia americana. I el president Obama va estar a l'alçada, amb un discurs d'una càrrega de profunditat enorme, contra aquells que s'han carregat l'economia i la imatge d'aquest país durant els darrers anys. Un discurs que superava el joc partidista (arribant a qualificar de childish, el comportament partidista d'alguns) i que feia una crida a iniciar "a new era of responsability", "to remake America". Un discurs que farà història i que obre, no una època de "big goverment" sinó d'un govern útil i eficient, que superi la època ideologitzada que pretenia reduir al mínim el rol de l'Estat i del govern federal.

El dimarts 20 de gener es va demostrar, un cop més i com deia Hanah Arendt, que les democràcies, com la història, es basen en els nous començaments. Els nous inicis que donen sentit a la història i a les nacions.

Aquesta és la meva crònica particular d'aquell dia, d'un dia que ja és història.

El dia 20 de gener de 2009, davant de dos milions de persones, Barack Hussein Obama va jurar com a 44è president dels Estats Units d'Amèrica i, tot i que érem una mica lluny, sempre podrem dir "we were there".

Però aquí no va acabar el nostre periple americà. Després de Washington vam marxar uns dies a Nova York, on vam poder assistir a la inauguració de la delegació del Govern de la Generalitat als Estats Units, en una magnífica oficina al pis 28 d'una de les torres del Rockefeller Center, compartint planta amb la delegació del Govern del Québec. Aquí us deixo una foto amb l'Héctor Mora i el Joan Cotxà, artífex del desplegament de les delegacions del Govern de Catalunya.

Per un 2009 més optimista

2008-12-31T12:12:00.002+01:00

Entre les felicitacions de Nadal i Any Nou que rebem tots aquests dies, n'he trobat una d'especialment interessant. És la del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya.

La degana i la Junta de Govern d'aquest col·legi ens desitgen "Un 2009 més optimista". Davant el pessimisme generalitzat del món universitari, però també de la societat catalana en general, el col·legi ens diu: "No siguem tan pessimistes! Així no anem enlloc. Busquem solucions".

Segurament la felicitació, amb recomanació inclosa, no podia ser més encertada. Ens cal una bona dosi d'optimisme per afrontar l'any que arriba. L'optimisme de la voluntat que reclamava Gramsci, absolutament imprescindible per fer front al pessimisme de la reflexió que ens amara.

Cal defugir tot derrotisme i intentar veure el got mig ple més sovint. Si no fem aquest esforç, no serem capaços d'afrontar l'any que arriba. Un any que serà difícil, sens dubte. Però que passarà, com tots, i l'hem de saber aprofitar per sortir-ne enfortits.

Poca cosa més es pot dir, tret de desitjar-nos a tots un 2009 més optimista.

L'audace, encore l'audace, toujours de l'audace

2008-11-20T13:57:00.002+01:00

L'audàcia sembla ser el nou mot d'ordre de la política, als Estats Units i a casa nostra. En temps de turbulència, cal una bona dosi d'audàcia per a superar-la. Fins i tot al Consell Nacional de dissabte es va arribar a citar el "18 brumari" de Karl Marx per a recuperar una cita no de Napoleó sinó de Danton, en que reclama tres coses per a guanyar "Audace, encore de l'audace, et toujours l'audace".

Tot va començar amb "The audacity of hope" de Barack Obama, i ara sembla que només l'audàcia ens pugui salvar de la situació de crisi actual. Una crisi internacional de la que ningú sap encara molt bé com ens en sortirem. Li caldrà molta audàcia a Barack Obama, però també al president Rodríguez Zapatero, que ha sigut capaç de grans audàcies des de l'any 2004 (com sembre ens recorda l'Enric Juliana). Ara, però, arriba l'hora de la veritat.

No hi ha gaires receptes. I caldrà ser audaç per vèncer les dificultats polítiques, econòmiques i socials dels propers mesos i dels propers anys.

Una setmana extraordinària

2008-11-09T13:32:00.001+01:00

Aquesta ha sigut, sens dubte i per diverses raons, una setmana extraordinària.

Dimarts al matí, dia 4, ens vam llevar sabent que Barcelona seria la seu del secretariat de la Unió pel Mediterrani i que, per tant, tindria les condicions per a convertir-se en capital euromediterrània. Després de la decisió presa pels ministres d'exteriors reunits a Marsella, el propi ministre Moratinos va venir a Barcelona per a donar-ne detalls en roda de premsa amb l'alcalde.

Barcelona, per tant, reforça els seus elements de capitalitat, obtenint la seu d'una institució que podria convertir-la en una ciutat-seu. Ara però, caldrà dotar-la d'elements de capitalitat mediterrània i, en aquest sentit, caldrà no oblidar que la mediterrània no europea és, essencialment, una mediterrània àrab i musulmana. Per tant, per a convertir-se en autèntica capital mediterrània caldrà resultar atractius per a les elits polítiques, econòmiques, i culturals d'aquests països, sense oblidar -és clar- a Israel.

El mateix dimarts, però, era el primer dimarts després del primer dilluns de novembre d'un any de traspàs i, per tant, hi havia eleccions presidencials als Estats Units. Es tractava d'una elecció històrica, en la mesura en què podia suposar el traspàs de la torxa presidencial a una nova generació d'americans.

L'any 1960 la torxa va passar a una nova generació, nascudal al segle XX i que havia hagut de lluitar a la II guerra mundial. Aquesta generació va governar els Estats Units durant 30 anys (Nixon, Ford, Carter, Reagan, Bush...). De fet, JFK i George Bush pare tot just es portaven 10 anys de diferència.

No va ser fins el 1992 que la torxa va passar a la generació nascuda després de la II Guerra Mundial, als joves que van viure de lluny o de prop la Guerra de Vietnam, des del camp de batalla o des dels campus universitaris. Aquesta generació deixa la màxima magistratura després de només 16 anys (Bill Clinton i George W. Bush). Hagués pogut continuar si Hillary Clinton hagués guanyat les primàries i després les eleccions, però la força de la nova generació s'ha demostrat imparable.

Barack Obama, per tant, representa a una nova generació d'americans, nascuda als anys 60. Una generació que no va viure els moviments contraculturals d'aquella dècada i que es va fer gran amb la caiguda del bloc soviètic i la consciència que el seu país tenia grans responsabilitats al món, però que no les podia afrontar en solitari. És aquesta nova generació la que ha guanyat les eleccions presidencials americanes del 4 de novembre. La generació nascuda als anys 60 i que connecta amb els nascuts als 70 i, fins i tot els nascut als anys 80 del segle XX. És aquesta generació la gran guanyadora, més enllà de si són blancs o negres, latinos o d'orígen asiàtic.

La batalla electoral ha sigut absolutament desigual. Mai s'havia visualitzat amb tanta contundència una batalla entre el passat i el futur; entre la vellesa i la joventut; entre un heroi de guerra que mostra les seves ferides i un forjador de consensos socials capaç de bastir una esperança per al futur. Obama trenca motllos perquè trenca amb la generació del 68, dividida ideològicament entre falcons i pacifistes, entre conservadors evangelistes i progressistes laics.

Obama és una nova síntesi, que serà també necessària a Europa i a casa nostra. És un progressista religiós; un defensor de les classes populars que no necessita bastir una coartada ideològica per parlar de les injustícies socials; un home d'esquerres que creu tant -o més- en la gent que en l'Estat; un patriota americà que creu en el multilateralisme i en els consensos internacionals.

És aquesta generació i és aquesta manera de mirar la societat i el món, les que han guanyat les eleccions del 4 de novembre.

Però la setmana del 3 al 8 de novembre ha donat encara més notícies importants. Entre dijous i divendres vam saber que Espanya finalment estaria present a la cimera del 15 de novembre per a parlar de la reconfiguració del sistema financer internacional gràcies a França i a la possibilitat d'estirar la representació europea a la cimera.

Des del principi vaig creure que calia parlar més d'Europa i menys d'Espanya en relació a la cimera. No oblidem que l'hiperactivisme de Sarkozy no prové només del fet que és President de la República Francesa, sinó del fet que és President de la Unió Europea durant aquests 6 mesos. Si no haugués sigut President de la Unió no hagués tingut el protagonisme i el marge de maniobra del que ha gaudit. Per tant i, com sempre, la solució és millorar la representació d'Europa. Sarkozy demostra que el dia que hi hagi un President de la Unió amb força política, elegit pels Estats com preveu el nou Tractat - tot i que més tard haurà de ser elegit directament pels ciutadans- tot canviarà. I Europa podrà tenir més pes en les decisions internacionals.

Finalment, ahir vam saber que la moció de Segolène Royal al congrés dels socialistes francesos reunit a Reims havia guanyat amb més del 29% dels vots, per davant de la moció de Bertrand Delanoë (25%) i de la moció de Martine Aubrey (24%). Un cop més es demostra que només ella pot liderar un partit amb tanta tendència fraticida. I que els delegats i militants li donen suport, com ho van fer a les primàries de fa 2 anys. S'obre doncs, de nou, una porta per a l'esperança.

Barcelona is back

2008-10-26T23:12:00.006+01:00

Aquest cap de setmana s'ha celebrat el 9è congrés de la Federació de Barcelona del PSC que ha elegit Jordi Hereu i Carles Martí com a president i primer secretari del partit, amb més del 95% dels vots dels delegats. Ha sigut un congrés que ha servit per assenyalar el camí a seguir pel partit en els propers anys, fixant-nos com a principals objectius l'ampliació de la nostra base militant, l'0bertura a nous sectors socials, i la reducció dels alts nivells d'abstenció registrats a les darreres eleccions municipals.

En Carles Martí ho va definir en tres funcions que ha de realitzar el partit: generar idees, créixer en afiliats, i interlocutar amb més sectors socials. I avui en Jordi Hereu ho ha dit amb les seves paraules: tenim un "equip nou" per a defensar "tesis noves" que ens permetin llegir millor el que passa a la Barcelona d'avui. Però ens cal també -ha dit- un "esperit nou", un esperit de màxima ambició per a la ciutat i per al PSC de Barcelona.

Els 180 delegats de Barcelona han aprovat una ponència que posa l'accent en el relat sobre la ciutat, l'obertura a nous sectors, i la necessitat de millorar la nostra organització interna per a fer-nos presents, com a partit, en tots i cada un dels barris de la ciutat.

I és a aquesta tasca que em dedicaré també a partir d'ara com a nou secretari d'organització de la Federació, després d'haver sigut proposat pel nou primer secretari i haver rebut el suport dels companys delegats de totes les agrupacions. Agraeixo la confiança tant dels que em coneixeu com dels que m'heu votat sense saber massa bé qui era. És un repte personal, però també col·lectiu. Tenim una organització potent però que ha demostrat les seves febleses, i ara cal reforçar-la a tots nivells, a totes les agrupacions i a tots els barris.

És una tasca que no serà fàcil. Com va dir JFK al seu discurs inaugural del 20 de gener de 1961 "All this will not be finished in the first one hundred days. Nor will it be finished in the first thousand days (...). But let us begin." És a dir, la tasca és difícil i no l'acabarem en els primers cent dies i potser tampoc en els primers mil. Però cal començar. Si no comencem ara, quan ho volguem fer potser ja serà massa tard.

Per això en aquest congrés el Carles Martí i el Jordi Hereu han decidit fer una executiva funcional i de treball que segueixi un pla d'acció amb un objectius ben definits. Un pla que ens ha de permetre reforçar l'instrument partit al servei de la societat i de l'equip de govern de la ciutat.

Tenim molta feina a fer. I la farem. Ara bé, si alguna cosa ha quedat clara en aquest congrés és que Barcelona torna. Ho ha dit l'alcalde: "Barcelona torna. El projecte de Barcelona, el nostre model de ciutat, torna. I torna en un moment de crisi perquè es fa més necessari que mai".

Torna Barcelona de la mà d'un PSC que ha de ser més fort que mai. Així, doncs, "Barcelona is back". El PSC de Barcelona torna amb força renovada, amb ganes de començar a treballar. I d'aquí ve el títol d'aquest post i el canvi de nom d'aquest bloc. LET US BEGIN. Deixeu-nos començar. Deixeu-nos començar a treballar per un partit més fort i ambiciós, al servei d'una ciutat gran que aspira a tot perquè creu en ella mateixa.

Ho ha dit també l'Isidre Molas: "Criticar és la funció d'un sector que no té projecte". Però aquest no és el nostre cas. Nosaltres "som un punt de referència indispensable per a donar continuïtat a un línia, a un projecte, que ve de lluny".

Ara ens tocarà a nosaltres dur-lo més lluny encara. I per a fer-ho necessitem un partit que continui al capdavant d'aquesta ciutat, "al capdavant de Barcelona".

10 anys al PSC

2008-10-16T23:14:00.002+02:00

Fa més de dos mesos que no escric, i alguns ja fa setmanes que m'ho recordeu, però no em decidia. Des de fa setmanes que tenia ganes de parlar dels anys que fa que sóc membre del PSC. De fet, aquesta setmana ha fet deu anys del dia en què vaig entrar a formar part del grup de joves que vam fer campanya pel Pasqual Maragall per a les eleccions catalanes de 1999.

Jo ja era simpatitzant del partit, des de poc després de les primàries entre el Borrell i l'Almunia, que havien sigut la primavera d'aquell 1998, i ja havia organitzat una primera reunió amb un grup d'estudiants de polítiques (la majoria ex-Boscà) a la Sala nova de la parròquia de St. Medir, amb l'Albert Broggi. Però aquella reunió en una cafeteria de La Rambla, amb el Marc López i el Lluís Rodríguez, va ser el tret de sortida d'una experiència extraordinària, durant un any, fins a l'octubre de l'any següent.

Vist en retrospectiva tot es pot matisar, però aquell any -l'any del canvi, en dèiem- va ser inoblidable per a molts. Només dues setmanes més tard, a finals d'octubre de 1998, vaig anar a un dinar amb el Narcís Serra, organitzat pel grup de joves de la Fundació Campalans... i dos mesos després presentàvem davant els mitjans el 18x18, una plataforma de joves de 18 anys que volíem el canvi a Catalunya. Y desde entonces hasta ahora...

Avui, 10 anys després i abans de fer-ne 29 la setmana vinent, recordo amb nostàlgia uns dies en què creiem que les coses podien ser diferents. De fet, tot això ho vaig arribar a explicar en una entrevista que em va fer l'Elianne Ros en una terrassa del Born i que va sortir publicada a El Periódico del dissabte 16 d'octubre de 1999... Va ser la culminació d'un any molt intens, que va acabar -desgraciadament- en una nit de pluja, primer a Nicaragua, després al Moncho's de Passeig de Gràcia i -finalment- a Consell de Cent 323, amb l'Ainhoa i la Clara, i no sé si algú més...

Aquella nit vaig ser conscient que havíem perdut una gran oportunitat que no tornaríem a tenir. 4 anys després tot seria diferent i ,tot i que Pasqual Maragall arribà a ser President, no ho va ser en les condicions que ho hagués sigut l'any 99, quan ERC va aconseguir només 12 escons i havíem aconseguit quedar-nos amb gran part del vot d'IC. Vam tocar el cel amb la punta dels dits, però ens vam quedar a les portes. La política catalana no seria com és avui si haguéssim guanyat aquell 17 d'octubre del 99, però la història només passa una vegada per davant la porta de casa i no vam aconseguir aprofitar l'oportunitat.

Tot i les contradiccions, tot i les diferències, malgrat totes les equivocacions i errors que segur hi van haver, aquella campanya la recordarem tots per la vitalitat amb la que es va viure. Recordo, per exemple i entre moltes d'altres, una acció concertada al St. Jordi, amb el Joan Ferran al capdavant, per a boicotejar un acte del president Pujol amb gent gran organitzat pel conseller Comas, i vam aconseguir que bona part dels iaios entressin al Palau amb ventalls del Maragall...

Era un altre temps, un temps llunyà que ara fins i tot ens sembla estrany. Va ser la meva primera campanya i -ja se sap- la primera sempre és especial. I més si no acaba bé, com aquella, i la pots recordar tota la vida amb la mateixa nostàlgia d'allò que hagués pogut ser però no va ser...

En fi, hi hauria tot una història per escriure d'aquests 10 anys del PSC. Però la deixarem per d'aquí a uns anys. De moment, és temps de mirar endavant. I el que tenim més a prop, ara mateix, és el Congrés del PSC de Barcelona. Un congrés important -el més important des de l'any 96- i que caldrà resoldre positivament per tal de reforçar el partit i, de retruc, el projecte que encapçalen Jordi Hereu i Carles Martí. Però d'això ja en seguirem parlant la setmana vinent.

Isidre Molas, l'eix tenanç i equilibrat del socialisme català

2008-07-30T19:19:00.003+02:00

Avui dimecres 30 de juliol, el José Antonio González Casanova ha publicat un article preciós a El País sobre l'Isidre Molas. Puc dir que ja fa uns anys que el conec, gairebé 10, però ha sigut en els darrers 3 anys i mig, que hem tingut l'oportunitat de treballar junts, quan he pogut apreciar millor les seves qualitats personals i polítiques.

El retrat que avui en fa el González Casanova és senzillament extraordinari. Aquest matí, ja a primera hora, un SMS del Cesc Vallés em feia notar que es tractava d'una d'aquelles peces úniques que cal no només llegir sinó guardar. Això és el que he fet. I com que m'ha agradat tant, també la referència a "La ciutat llunyana", doncs l'he penjat al bloc. A més, jo també sóc balança, com l'Isidre, i com l'anterior director de la Fundació, en Gabriel Colomé...

I amb això despedeixo el curs. Un curs intens que per mi acaba avui. Demà començo les vacances. Per tant, bon estiu i fins a la tornada.

Isidre Molas o el equilibrio tenaz

J. A. GONZáLEZ CASANOVA 30/07/2008

Mi compañero juvenil de aventuras clandestinas, Isidre Molas, ha sido elegido presidente del PSC y sucede en el cargo a Pasqual Maragall, otro copiloto suyo del ya lejano pero influyente FOC. El valor singular de ambos, causa y efecto de su mérito pensador y político, reside en ser símbolos, por saber agrupar gentes diversas, trenzar acuerdos, condensar energías colectivas, sintetizar ideas, prever futuros e imaginar ambiciosos proyectos creadores con vocación utópica y posibilismo realista. Para ellos, la Política con mayúscula crea civilidad y un sentimiento comunitario que vincule a personas libres e iguales a la justicia solidaria y a la felicidad. Todo ello para crear una auténtica nación.

Tal ideal lejano no impide, más bien requiere, abrir en todo momento la brecha por la que penetre la utopía revolucionaria, pues, como creía Walter Benjamin, "cada instante contiene potencialmente la fecha de consumación del mundo". Los versos del Molas estudiante veinteañero bajo el franquismo son bien reveladores: "La gent es desperta i s'uneix / al seu pas. Porten martells, / una aixada, els llibres,claus angleses / la fiambrera, la vida i el calendari de l'any vinent".

Y en 1981 publicó el libro La ciutat llunyana, magnífica síntesis de su rico y profundo saber, teórico y empírico, del socialismo. Vale la pena, por su significación actual, transcribir, traducidas, sus palabras finales: "Construir una sociedad nueva exige personas que quieran y sean capaces de actuar de acuerdo con sus principios, sobre todo en condiciones hostiles. No creo que haya otra garantía frente a la tendencia de la izquierda a ser tan sólo gestora, que la textura moral y política de sus adheridos. Y no es fácil. Eso no se enseña en cursillos. Se aprende queriéndolo, equivocándose y volviendo a empezar. Pero querer es ya un comienzo de poder".

Durante medio siglo, Isidre Molas ha sido un eje tenaz y equilibrado de la reconstrucción nacional catalana. Frente a los equilibrismos funámbulos de otros partidos, siempre expuestos a caer de su floja cuerda, Molas simboliza, y por eso preside, una formación política que en todo pretende el equilibrio: ideológico, social, lingüístico, territorial, etcétera. El fiel de la balanza se llama así por hacer justicia fielmente a la igualdad de sus pesos, sopesando su posible desigualdad para ser justo, como en el caso de las balanzas fiscales. Tal eje puede así ajustar proyectos diversos.

Molas y Urenda soldaron en la cárcel las dos partes partidas del tan simbólico FOC. Él y Reventós pactaron una convergencia de grupos socialistas que fundó el PSC (C) posterior y acabó uniendo por primera vez histórica a todo el socialismo catalán, a partir de un solo pueblo con distintos orígenes. Según Maragall, Molas incluso bendijo la deriva pujolista de dos notables ex FOC como Roca y Gasòliba porque podrían equilibrar con su progresismo a los conservadores y hacer de CDC un partido no tanto nacionalista como nacional, de centro derecha civilizado que compitiera con las izquierdas en el resurgir de la nación de todos.

En el primer Parlament, la vicepresidencia de Molas preludió la equidad democrática de Joan Reventós y, en los años noventa, nuestro político inspiró y dirigió la Entesa Catalana de Progrés para el Senado, embrión del Gobierno maragalliano. Sus discursos (sobre todo, el que defendió el Estatuto) y su repetida vicepresidencia son punta de lanza entre los socialistas de una reforma federalizante, fiel a la tradición de las izquierdas catalanas.

Molas, como persona y digno Libra astrológico, tiene un eje vital, compartido por Elisabet Laplana, que rige la armonía propia de un hijo de músico. Su doble condición de político y profesor pone su obra histórica y politológica sobre Cataluña, sus partidos, ideologías y movimientos sociales, al servicio del país y su gente, y hacen de él un raro ejemplar de intelectual comprometido, dirigente político e influyente ideólogo. En la raíz de múltiples proyectos, estrategias y decisiones del PSC se halla, sin duda, su pensamiento.

En siglos pasados hubiera sido el líder indiscutido de las izquierdas. Hoy es el político más respetado por su partido junto a José Montilla. Éste no le propuso un cargo de tanto simbolismo por equilibrismos tácticos compensatorios entre las dos supuestas almas del PSC, sino para ser el eje humano, moral y político de un único socialismo catalanista, equilibrado y equilibrador. Como dijo Molas: "El país hay que pensarlo entero". La fiel tenacidad que representa su pipa inseparable no la simbolizaría yo con la clau anglesa de su juventud, sino con la tenaza; algo definido como "herramienta que sirve para sujetar cosas fuertemente y tirar de ellas". Qué mejor símbolo de equilibrio tenaz para el PSC y la Cataluña actual o futura que Isidre Molas.

La Catalunya dels treballadors ha demostrat que sap on va

2008-07-21T19:21:00.004+02:00

Aquest cap de setmana el PSC ha demostrat que no només sap on és (i què és el que vol conservar) sinó també cap a on vol anar. Volem representar la Catalunya dels treballadors des de la centralitat.

A ningú se li haurà escapat com va acabar José Montilla el discurs de cloenda: "Visca el PSC!, Visca Catalunya! Visca els treballadors!".

Després de fer el discurs més significatiu que ha fet mai un primer secretari del PSC davant d'un secretari general del PSOE, José Montilla va deixar clar que aquest partit nostre és qui millor representa la societat catalana perquè és el millor representant dels treballadors catalans.

En el post anterior deia que ens calia pluralitat i ambició en aquest Congrés. I déu n'hi do si n'hi ha hagut. El PSC ha demostrat que és un partit plural en els debats de les comissions, i que té voluntat de visibilitzar la pluralitat en la composició de l'executiva. Aquesta és, sens dubte, una executiva plural i representativa de la societat catalana. I està encapçalada per dues icones d'aquesta pluralitat: Isidre Molas i Manuela De Madre.

I ha demostrat, també, i per sobre de tot, que és un partit ambiciós, que aspira a tot, com ho demostra el discurs de cloenda del Primer Secretari (te queremos tanto que te haremos sufrir lo que nunca has sufrido.... y no porque nos guste, sinó porque queremos aún más a Cataluña y a los catalanes...) No crec ni que haguéssim somniat una frase més definitòria i més definitiva, més ben pensada i més ben construïda...

Ha quedat definitivament clar que José Montilla és un home que no s'està de raons, que va pel dret i de cara, cosa que no tots els líders polítics d'aquest país poden dir.

El final de l'acte va ser apoteòsic: 1.200 delegats posats dempeus cantant amb força i de tot cor, "Els Segadors" sense música d'acompanyament: "Que tremoli l'enemic /en veient la nostra ensenya /com fem caure espigues d'or (com les del pal de paller) / quan convé seguem cadenes... (no direm de qui...) "

Després d'aquesta demostració de força social i nacional, el secretari general del PSOE va perdre el somriure i no sé pas quan el recuperarà. Va ser conscient que el PSC és una realitat social i nacional sòlida que té un projecte ben clar i, el que és més important, una voluntat de ferro per a dur-lo terme.

Recordarem sempre aquest moment. Un moment en què tots ens vam sentir orgullosos de formar part d'aquest projecte i d'aquest partit. Un partit que porta 30 anys, com va dir el president, "al servei del poble de Catalunya". I és per aquest poble que treballem i seguirem treballant.

EL POBLE

El poble és un vell tossut,
és una noia que no té promès,
és un petit comerciant en descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.

El poble és una xafogosa tarda d’estiu,
és un paperet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.

El poble és quaranta anys d’enfilar-se per les bastides,
és el petit desfici del diumenge a la tarda,
és la família com a base de la societat futura,
és el conjunt d’habitants, etc., etc.

El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petita mort.
El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d’altra gent que no coneixes,
i els teus secrets
i els secrets dels altres.
El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
el principi i la fi,
l’amor i l’odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.

MARTÍ I POL, M. (1956-1958) El poble

Pluralitat i Ambició

2008-07-14T22:41:00.002+02:00

Divendres comença l'onzè congrés del PSC. I avui dilluns, l'Antoni Castells ha insistit en la demanda de grup parlamentari propi del PSC al Congrés dels Diputats, com va reclamar l'expresident Maragall dissabte passat a l'acte del 30è aniversari del PSC i com ha fet el seu germà Ernest en diverses ocasions darrerament.

Com ja he dit en altres ocasions en aquest blog, no estic d'acord amb aquesta demanda. I segueixo pensant que el que hauríem de fer és manar més dins del PSOE, voler manar més, i negociar càrrecs executius orgànics, com fa el PSOE d'Andalusia. Per exemple, per què el secretari de política autonòmica del PSOE sempre ha de ser un andalús i no pot ser un català? I que quedi clar: defensar una cosa o l'altra no et fa més o menys catalanista dins del PSC.

Jo, evidentment, em considero catalanista. De fet, provinc d'una família que ho és (i vota majoritàriament a CIU). D'una d'aquelles famílies de classe treballadora catalanista (que n'hi ha, encara que sovint no ho sembli), de gent que va emigrar del camp a la ciutat dins de Catalunya, o les van passar magres a la Barcelona de la postguerra. Una classe treballadora catalanista que el PSC hauria de representar millor i que fa temps que no representa. La Catalunya que no s'acaba de sentir identificada ni amb els de St. Gervasi ni amb els de Cornellà.

Ara bé, dit això, està clar que el PSC ha d'afrontar obertament el debat del grup parlamentari. Tots sabem que hi ha algunes esmenes a favor i altres en contra del grup parlamentari, i que la direcció manté una posició intermèdia i ambigua respecte a la qüestió: no hi renuncia però tampoc no té cap intenció de crear-lo.

De fet, és un debat estèril perquè els 25 diputats del PSC (o 5 o 10) poden votar diferent quan vulguin. A més, governant Catalunya des del Govern de la Generalitat es pot saber per què necessitem un grup parlamentari propi? O és que estem dient indirectament que el Govern no és capaç de defensar prou bé els interessos de Catalunya i que per això necessita un grup de diputats a Madrid?

Si som el principal partit del Govern de Catalunya no ens fa falta cap grup parlamentari. I si no estem d'acord amb el model de finançament que proposa el govern central al Consell de Política Fiscal i Financera, doncs ens plantem. I no signem. L'important no és tenir grup parlamentari propi, si no ser un partit sobirà que no depèn orgànicament ni econòmica del PSOE. En això rau l'autèntica autonomia. I des d'aquest punt de vista som totalment sobirans. Per tant, no ens cal cap grup parlamentari per exercir la nostra sobirania. Només cal voluntat d'exercir-la.

La veu pròpia la tenim cada dia personificada en el President de la Generalitat i el conseller d'Economia, entre d'altres. No crec que un portaveu dels diputats del PSC al Congrés ho pogués fer millor. Qui millor que el President de Catalunya? Qui millor que el conseller d'economia de la Generalitat? I si la veu no se sent prou doncs caldrà fer més conferències a Madrid, escriure més articles als diaris de la capital, i reunir-nos més amb els que marquen l'agenda política i creen opinió a la capital d'Espanya. Si podem fer tot això, per què necessitem un grup propi? De fet, el necessitaríem més si fóssim a l'oposició a Catalunya. Però sent al Govern i gestionant el pressupost que gestionem, no en tenim cap necessitat. Ara, cal fer-ho bé. Cal fer-ho millor. I cal voler manar més.

Dit tot això, què ens cal per aquest congrés? Pluralitat i Ambició.

Ja ho va dir el president Montilla dissabte a l'Auditori. Hem de ser un partit plural perquè la societat catalana ho és. I aquesta pluralitat s'ha de fer visible. Pluralitat ideològica, pluralitat de sentiment nacional, pluralitat lingüística i d'origen, pluralitat generacional, pluralitat de classe (sí heu llegit bé, o pluralitat social si voleu). Tal i com va dir el president Montilla, ens ha de caracteritzar "la unitat, que no la uniformitat". I la pluralitat no només s'ha de veure sinó que s'ha d'exercir. El partit necessita diferents veus que s'expressin en llibertat per a poder representar millor la pluralitat de la societat catalana. Diferents veus que s'adrecin a sectors socials diferents. Només així aconseguirem ser realment el partit de la majoria dels catalans.

Però per aconseguir ser el partit de la majoria necessitem més ambició. L'ambició, deia el President Montilla dissabte, dels que van fundar el partit fa 30 anys. Una ambició que Pasqual Maragall va saber encarnar perfectament: una ambició tenaç, incansable, permanent i recurrent fins assolir els objectius prefixats. L'ambició de canviar les coses, de transformar la realitat, de dirigir els canvis.

Això és el que ens cal per a l'onzè congrés del PSC. La resta (les esmenes transaccionades per la ponència, o la renovació generacional de l'executiva) seguirà el seu curs. "L'intendance suivra" que deia el general De Gaulle (un gran home polític capaç de guanyar una guerra i reconstruir una nació, i no un simple guerrer que només pretenia guanyar batalles com el general Patton).

El PSC el que ha de fer, per tant, és multiplicar les seves veus i el seu missatge. Fer que la seva veu se senti més clara arreu, Catalunya endins i Catalunya enfora. I per això no ens cal cap grup parlamentari propi. Ens cal, simplement, una direcció política plural i ambiciosa, en què l'Antoni Castells hi pugui tenir un paper rellevant, segurament. Una direcció potent, en què cada un dels seus membres sigui capaç de liderar un sector o un territori. Una direcció que no depengui exclusivament ni d'una ni de dues persones (tal i com dèiem aquest vespre a l'Agrupació de Sants). Una executiva amb capacitat de treball i amb voluntat de deixar-se la pell -des d'ara mateix- per a guanyar les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

Si ho fem així, aconseguirem un partit més fort. Un partit capaç de ser -també al Parlament- el primer partit de Catalunya.

Sobre l'autonomia de la política

2008-06-28T17:51:00.003+02:00

Una setmana després del congrés del PP, sembla que tot hagi canviat. Definitivament, cal reconéixer que l'estratègia de Rajoy ha pogut amb tot, demostrant un cop més que la qualitat més important en política és la resistència.

Tant va resistir Rajoy que els seus adversaris es van arribar a cansar, després d'intentar-li fer la vida impossible setmana rere setmana, dilluns rere dilluns. Ningú es va atrevir a plantejar una candidatura alternativa. Cap home (ni cap dona) estava disposat a perdre. I quan ja tenia tots els adversaris desconcertats, va donar el cop d'efecte: Maria Dolores de Cospedal. Una jove dirigent territorial del partit que havia sigut consellera de l'Aguirre i que havia treballat amb el Javier Arenas. Una política capaç de guanyar a l'inefable José Bono en la seva pròpia província (demostrant així que l'actual president del Congrés no serveix ni per a guanyar vots del PP a la Manxa). Una dona divorciada i amb un fill engendrat per inseminació artificial.

Aquest va ser l'efecte Rajoy, combinat amb l'home de confiança de Francisco Camps, Esteban González Pons, com a responsable de comunicació, Javier Arenas com a responsable territorial i Ana Mato, colaboradora d'Aznar des dels anys 80, com a responsable d'organització. Una jugada mestra que dóna la raó un cop més a l'Enric Juliana: les grans jugades estratègiques només es poden fer a partir dels 50. Abans d'aquesta edat, els homes (i les dones) són capaços de grans audàcies (com el president Zapatero de la retirada de tropes o el Felipe del referèndum de la OTAN) però no de les grans jugades que permeten derrotar grans adversaris.

I això és el que ha fet Rajoy: derrotar a un adversari mediàtic potentíssim que, tanmateix, no va trobar un polític a l'alçada. La història deixarà escrit que el juny de 2008 Rajoy va vèncer l'aznarisme sense que Aznar pogués fer res per a evitar-ho. Al contrari, l'expresident va demostrar, un cop més, que no ha estat mai a l'alçada de la responsabilitat institucional que ha tingut. Ha demostrat, de nou, la seva mediocritat prepotent, en un contrast sagnant amb Manuel Fraga, el més brillant encara, el més lúcid, als seus 85 anys.

Però Rajoy ha fet una cosa encara més important en aquest congrés: afirmar l'autonomia de la política. Enfront els poders econòmics i mediàtics (i fins tot enfront la societat civil organitzada), la política (tant de dretes com d'esquerres) ha de mantenir, en tot moment, la seva autonomia. L'autonomia de la política és la peça necessària i imprescindible per al bon funcionament de la democràcia. Un partit no pot estar segrestat per un grup de comunicació, ni per un grup empresarial, ni tant sols per un sindicat o un moviment social que defensi causes concretes. Els partits es deuen únicament i exclusiva, als ciutadans en general i als seus votants en particular.

I això és una cosa que ERC no acaba d'entendre. ERC no ha sigut capaç encara de deslligar-se dels grups de pressió socials i mediàtics que els empenyen cap a posicions maximal·listes en el terreny nacional, i que els hi qüestionen permanentment les seves aliances i decisions estratègiques. ERC necessita independitzar-se de l'entorn sobiranista que li marca la línia a seguir i li interpreta -erròneament- els senyals que transmeten els seus electors. ERC no perd vots per pactar amb el PSC, els perd quan es radicalitza i renuncia a ser un partit de govern. Els perd quan es mostra incapaç de resoldre els seus problemes interns. Els perd quan no escolta els senyals diàfans que li transmet la seva pròpia militància.

Què els hi van dir a la direcció del partit els més de 7.000 militants d'ERC que van anar a votar president i secretari general la setmana abans del congrés? Els hi van fer saber que eren més moderats que els seus líders (i per això dos terços van votar Puigcercós, Ridao, Benach i Niubó, mentre l'Uriel Bertran obtenia uns resultats ben discrets i allunyats de les seves expectatives). Els hi van fer saber que volien una entesa entre els dos principals sectors. Però, un cop més, els dirigents d'aquests dos sectors no van entendre el missatge i es van tornar a barallar.

ERC, per tant, hauria d'assumir major autonomia política en relació a les diverses plataformes i organitzacions de la societat civil que la volen fer anar per un camí que no els portarà a consolidar-se com un partit de govern. I hauria de reunificar el seu lideratge polític si no vol seguir perdent suport electoral. Que no s'enganyin: no és pas l'aliança amb els socialistes el que els hi fa perdre vots, sinó la manca d'entesa entre els principals líders del partit.

Ara és l'hora, per tant, de demostrar les qualitats del lideratge. En Carod està resistint bé però en la seva situació no sembla que n'hi hagi prou resistint. I en Puigcercós sembla voler passar a l'atac, però li falta cintura.

Mentrestant nosaltres seguim el nostre camí, i sembla que sabem cap a on anem. Ara toca anar-hi, amb el pas ferm i la mirada fixada en l'horitzó. D'aquí a tres setmanes hi ha congrés i caldrà mostrar el camí a seguir. De moment, però, seguim teixint la peça, "trenant amb paciència l'encreuament, alhora armònic i tens, de la trama i l'ordit". Una peça que ha de ser l'expressió de la cohesió del conjunt a partir de la pluralitat dels components del partit, que és alhora expressió de la diversitat de la nostra societat.

Sobre lideratges

2008-05-25T16:10:00.005+02:00

Què és el lideratge? Qui és millor líder en una societat com la nostra? El que sap posar-se al capdavant d'un grup de gent -d'un sector social- i encapçalar-lo assumint les seves demandes? El que sap orientar la societat en una determinada direcció oferint -i encarnant- una determinada visió de futur? El que sap com assolir l'auctoritas a través de la potestas? El que sap com arribar a assolir la potestas a través de l'auctoritas? El que sap resistir i defensa els seus plantejaments contra tot i tothom quan ho creu necessari?

L'any passat vaig tenir l'oportunitat de seguir el curs "Pensar el lideratge" convidat pel responsable de la càtedra "Lideratges i Governança Democràtica" d'ESADE, el professor Àngel Castiñeira, i aquest any he pogut assistir a les sessions d'inauguració i de cloenda de la segona edició del curs. La cloenda es va produir ja fa unes setmanes, el dia 24 d'abril, però la intervenció de Manuel Marín em va impressionar prou com per tenir-la encara avui ben present, un mes després.

Llegint, un diumenge més, el culebrot en què s'ha convertit la crisi del Partit Popular, amb el cardenal Rouco prenent partit mantenint el Jiménez Losantos contra l'opinió del prelat de Toledo i de la pròpia nunciatura vaticana, i amb manifestacions davant la seu central del PP al carrer Gènova de Madrid, m'han vingut al cap algunes de les reflexions de Manuel Marín.

Parlava l'expresident del Congrés, de "los rotos institucionales" que s'han produït a Espanya en els darrers 4 anys, i feia una crida no ja a recuperar el consens en les qüestions d'Estat sinó a recuperar el propi "sentit del límit" i el "respecte a les formes". Doncs bé, després de perdre de vista el sentit del límit i el respecte a les formes en el funcionament de les institucions democràtiques, el sector més reaccionari de la dreta espanyola ha perdut també de vista el límit i les formes dins el seu propi partit.

El linxament a Rajoy s'està produint com si fos l'estratègia de "acoso y derribo" a la que han sotmés reiteradament als governs socialistes des de l'any 1993. Però amb una diferència. L'estratègia de la crispació institucional es va produir fa 14 anys i s'ha produït en els darrers quatre després d'una victòria socialista "no esperada" i per tal de mantenir la tensió alta durant tres o quatre anys tot esperant les eleccions. Però ara apliquen aquesta estratègia dins el partit perquè no hi ha ningú que s'atreveixi a presentar una candidatura alternativa a Rajoy! Quina diferència amb el procés que va viure el PSOE l'any 2000!

El lideratge es demostra assumint responsabilitats. La senyora Aguirre, si fos realment una "lideresa" com diuen, presentaria una candidatura amb un projecte alternatiu, arriscant el seu capital polític, i assumint que a la vida tant es pot guanyar com es pot perdre. Però aquesta dreta no sap perdre. No sap perdre ni dins el seu partit! Per fer política s'ha de saber guanyar i s'ha de saber perdre. Però la senyora Aguirre i tots els que la cobejen estan demostrant uns nivells de covardia mai vistos en la política d'aquest país.

Com deia l'altre dia el Manuel Marín, "el liderazgo social se mantiene cuando se preserva la autonomía y la independencia", que és el que està intentant Rajoy. El lideratge es guanya presentant i liderant projectes, no només escenificant-los. L'escenificació, la simple gestió de les emocions a base de "cops d'efecte" té els seus límits. L'essència de la política és la gestió i el lideratge en base a projectes, però la dreta més reaccionària d'aquest país sembla que només estigui preparada per a destruir i no per a construir.

"La política debe escaparse de lo absoluto y trabajar en els terreno de lo posible" assenyalava l'expresident del Congrés, però avui sembla que tot és blanc o negre. Massa sovint hem abandonat el discurs per a centrar-nos només en la "lògica de la carxofa" és a dir, en el "canutazo" que serveix més per a respondre a l'adversari que per a reafirmar les posicions pròpies.

I en aquesta lògica perdem el temps intentant guanyar la "batalla de l'opinió" perquè entre tots hem permès que es produeixi una pèrdua d'autoritat del vot en relació a la creixent autoritat de l'opinió. Només així es pot entendre que determinats sectors de la dreta espanyola estiguin més pendents del que diu la COPE o El Mundo, que dels més de 10 milions de vots que van obtenir el 9 de març. Com es pot dilapidar d'aquesta manera un capital polític tant enorme? Ja diuen que si l'enemic s'equivoca, millor no destorbar-lo. El problema és que en aquest procés d'equivocació hi podem sortir perdent tots.

Un dels objectius dels socialistes en les darreres eleccions era precisament aquest: derrotar al PP per tal que de la derrota en sortís una dreta més moderada, amb qui poder pactar quan fos necessari grans temes d'Estat com la reforma del poder judicial o la renovació del Tribunal Constitucional. Però ens ho estan posant molt difícil.

I davant d'una situació com aquesta, Rajoy és capaç de resistir. Resistir és una de les qualitats essencials de tot polític. Ja ho deia Max Weber l'any 19 del segle passat: "Solament té vocació per la política qui està segur de no trencar-se quan -des del seu punt de vista- el món es mostra massa estúpid o massa mesquí per acceptar allò que ell li ofereix. Solament té vocació per la política el qui davant d'això és capaç de replicar: Malgrat tot..."

Aquest "malgrat tot" és el que salva la política del cinisme i la mesquinesa d'uns i altres, però també de l'estupidesa d'alguns que creuen saber de tot. Un "malgrat tot" que permet als autèntics líders fer-se forts en l'adversitat i reprendre la iniciativa quan el temporal comença a amainar. Com, de fet, està fent ara el President Montilla.

Fa un any, també en una reflexió sobre lideratges, apuntava que per a sortir de la boira en què ens trobàvem hi havia dues estratègies. Donar moral a la tropa definint horitzons en cims inabastables, o parar per a plantejar futurs possibles un cop escampada la boira. Un any després la boira ha escampat i el president ha pres la iniciativa -i el lideratge- en relació al finançament de la Generalitat.

Ho ha fet amb una estratègia ben construida i un pla de comunicació impecable, sense caure en la "lògica de la carxofa". Ben al contrari, decidint a consciència els tempos i els continguts de les seves principals intervencions en el debat públic català i espanyol. És així com s'ha posat sentit comú en un debat que començava a semblar que podia sortir de mare. El lideratge, doncs, es demostra exercint-lo. "L'intendance" -en aquest cas, el reconeixement dels opinadors i del propi cap de l'oposició- "suivra".

Cal seguir en aquesta línia, i no només en aquest nivell: actituds fermes, accions decidides, riscos mesurats, i una estratègia de gestió dels temps eficaç i eficient, capaç d'anticipar-se -fent propostes- sempre que sigui necessari, i de respondre només quan sigui imprescindible...

És infinitament més fàcil dir-ho que fer-ho, en sóc plenament conscient, però explicitar-ho és el primer pas per acabar-ho fent. Cal no tenir por, doncs, a prendre riscos i liderar projectes. És així com es construeixen els lideratges, aquí i arreu.

El populisme que ve d'Itàlia

2008-04-16T11:20:00.002+02:00

Les eleccions italianes ens han sorprès, com sempre. Com pot ser que guanyi el Berlusconi? -ens preguntem- com pot ser que torni a crèixer la Lliga Nord? No n'hi ha prou amb dir que els italians són diferents i cal llegir el que avui diu l'Enric Juliana a La Vanguardia. "Italia, teatral y verídica, terriblemente verídica, siempre nos habla del futuro con sus tremendos enredos. Cuidado con mirarla por encima del hombro. Ojo con la conmiseración. Bailando con máscara, en Italia está lo que viene".

Aquí a Espanya ens creiem molt progres, però ara que vindran maldades, quan arribi la crisi i es comencin a perdre llocs de treball per centenars de milers, quan molts immigrants comencin a caure a l'atur (i deixin de cobrar-lo al cap d'uns mesos sense haver trobat feina), llavors començaran els problemes de debò. Per sort, tindrem un home que coneix els problemes que es viuen als barris de les grans ciutats al capdavant de la gestió del que vindrà: Celestino Corbacho.

S'ha acabat el bonisme i el progressisme estètic, i comença la batalla de debò. Ja ho va dir el propi Juliana en un article a la revista de la Fundació de desembre de 2006, sense teixir un discurs que atregui a una àmplia capa de les classes mitjanes, no serà possible un bloc social progressista, "entenent per progressisme no una retòrica, no una tossuderia generacional, no un costumisme, sinó el poder preservar en els propers anys la unió bàsica de l'esquerra i el centre davant les onades populistes que aniran venint. I que ja hi són."

No ens creiem immunes perquè és relativament fàcil mantenir l'ordre i la convivència quan tothom té feina i els centenars de milers d'immigrants que han vingut els darrers anys tenen diners per a pagar el lloguer o la hipoteca. Però no serà tant fàcil si comencen a no poder-la pagar. O pitjor encara: si ells encara poden però alguns "nacionals" deixen de poder. Aquests són els veritables reptes de la legislatura que ara comença: tant a Catalunya com al conjunt d'Espanya.

El problema de l'aigua el resoldrem en pocs mesos, com s'ha fet amb l'AVE i les rodalies, i es farà aviat amb la nova terminal de l'aeroport. Però els problemes econòmics i socials del més de set milions de catalans en un context de dificultat, no són tant senzills de resoldre...

Una nova agenda progressista global

2008-04-10T15:08:00.003+02:00

Fa uns dies vaig tenir l'oportunitat, gràcies a la invitació del Policy Network, d'anar a la conferència internacional que anualment organitza aquest think tank amb la participació de destacats líders progressistes d'arreu del món. Tot seguit trobareu un article que intenta resumir els debats que s'hi van produir.

UNA NOVA AGENDA PROGRESSISTA GLOBAL

Els dies 4 i 5 d’Abril es van reunir a Watford, Londres, destacats líders progressistes d’arreu del món per a definir una nova agenda progressista global sota el lema “Promovent la prosperitat per a tots”. El moment és propici, tot i que la incertesa de la socialdemocràcia europea pugui portar a pensar el contrari. A Watford, en un entorn tranquil, rodejat de boscos i que convidava a la reflexió, es van reunir més de dos cents experts d’arreu del món i una dotzena de caps d’Estat i de Govern, incloent l’expresident Bill Clinton, convocats pel think tank Policy Network i el Primer Ministre britànic Gordon Brown. A l’encontre hi vam assistir una dotzena d’espanyols, amb l’exministre Juan Fernando López Aguilar com a figura més destacada.

La conferència va estar centrada principalment en les conseqüències per a l’economia global no només de la crisi financera actual sinó de la crisi ambiental derivada del canvi climàtic. Sembla clar, doncs, que els progressistes estem assumint definitivament el repte del canvi climàtic com a propi, situant l’objectiu de la sostenibilitat ambiental al mateix nivell que els objectius tradicionals de foment del creixement econòmic i la justícia social. Ara bé, aquest és un problema que, com va apuntar Javier Solana, “no té solució sinó hi participa tothom renunciant a una part dels seus interessos”.

L’objectiu definit en aquesta conferència internacional és apostar clarament per una revolució energètica que sembla cada cop més imprescindible si volem seguir progressant socialment. Avui sembla ben clar que si no desenvolupem noves fonts d’energia no podrem garantir els nivells de subministrament necessaris per a impulsar el desenvolupament de tots els països, especialment d’aquells que en tenen més necessitat. El continent africà, per exemple, que està creixent de forma sostinguda per primer cop en dècades, pot patir ben aviat greus problemes de subministrament energètic que condicionarien el seu progrés econòmic i social, ara que els règims democràtics són, per primer cop, majoria al continent.

Per tant, caldrà començar a fer créixer les economies a partir d’energies netes. L’expresident Clinton va apuntar que caldria invertir entre 200 i 300 bilions de dòlars en millorar l’eficiència energètica. Si ho féssim, seríem capaços de reduir les emissions més ràpidament i així començar-nos a plantejar una convergència a mig termini entre les emissions per càpita dels països desenvolupats amb les dels països en desenvolupament. Però abans caldrà un compromís clar per part de les grans potències, començant pels Estats Units i seguint per la Xina.

En aquest sentit, sembla que el 2009 pot obrir-se una nova oportunitat per a un canvi en clau progressista a les institucions internacionals. Tot dependrà, en gran part, de les eleccions americanes de novembre d’aquest any. No només de les eleccions presidencials, sinó sobretot de les eleccions al Congrés. És necessari doncs, que de les eleccions de novembre en surti un “president progressista” que compti amb el suport d’un “congrés progressista”, per tal que els Estats Units puguin liderar un canvi d’orientació en la política global, teixint un nou consens amb les grans potencies emergents, del que Europa tampoc pot quedar exclosa.

Tal i com es va apuntar també a la conferència, un dels perills del món d’avui, - en què els Estats Units són el principal deutor, Xina és qui té les reserves de divises més importants, i Europa compta amb una única divisa -, és que una aliança entre els EUA i la Xina podria tenir greus conseqüències per a Europa i una aliança entre Xina i Europa podria ser nefasta per als Estats Units. Per tant, el diàleg multilateral, i la creació de mecanismes de governança multilateral, són més importants que mai.

En aquest context, els progressistes europeus ens hauríem de fixar uns objectius clars per influir en la definició d’una posició comú europea, que s’ha de començar a construir també l’any 2009, amb l’elecció d’una nova Comissió Europea responsable de liderar una posició negociadora comú a nivell global, especialment en les qüestions ambientals. I hem de fer-ho sabent aprofitar un moment en què destacats dirigents socialistes europeus tenen responsabilitats clau en l’arquitectura institucional internacional, com Dominique Strauss-Kahn a l’FMI i Pascal Lamy a l’OMC. Dos líders que estan ja preparant el futur desenvolupant nous instruments financers per afrontar les conseqüències econòmiques del canvi climàtic i nous mecanismes per a regular els mercats internacionals de cereals que estan fent créixer desproporcionadament el preu de molts aliments.

Un altre tema de debat de la conferència van ser les conseqüències de la desacceleració econòmica i d’una possible crisi internacional. En aquest sentit, la majoria de líders van destacar que si alguna lliçó cal treure de la darrera etapa d’expansió econòmica és que el creixement no comporta necessàriament una reducció de la pobresa sinó, sovint, tot just el contrari. S’ha comprovat també que les noves tecnologies de la informació i la comunicació no garanteixen un creixement sostingut i, per tant, cal concloure que només amb regulació pública es pot mantenir el creixement i que aquest creixement serveixi per a reduir la pobresa.

De fet, el 90% de la riquesa creada als EUA durant la primera dècada del segle XXI ha revertit exclusivament en el 10% més ric de la societat i, per contra, milions de persones han caigut en la pobresa, al contrari del que va passar als anys 90. Els progressistes, doncs, tenim la responsabilitat de donar respostes eficaces per a revertir aquesta situació, que a Espanya es podria començar a donar en els propers anys si la desacceleració econòmica continua agreujant-se.

L’actual cicle econòmic, que està tocant a la seva fi, ha demostrat un cop més que els mercats tendeixen a l’excés. En conseqüència, la missió dels progressistes ha de ser corregir els excessos del mercat i així com en els darrers anys vam haver de corregir els excessos del creixement, mantenint la pressió impositiva tot i tenir superàvit per tal de generar estalvi, ara serà l’hora de corregir els excessius ajustos que es puguin produir en el mercat laboral.

En resum, els principals líders progressistes del món, des de Xile a Sudàfrica, i d’Austràlia als Estats Units, passant per Gran Bretanya i Itàlia, van convenir que calen canvis urgents en les institucions internacionals. Uns canvis que no només han de servir per a dotar-les de major eficàcia i legitimitat, sinó per a donar cobertura a les polítiques progressistes a nivell nacional, i produir “béns públics globals”, com ara l’estabilitat de preus dels recursos energètics, les matèries primes, o els productes allimentaris. Van definir, doncs, una nova agenda progressista global que caldrà anar desenvolupant els propers anys amb un rol actiu de tots els governs progressistes del món, començant pel nou executiu del president José Luis Rodríguez Zapatero.

Una victòria aclaparadora que pot tenir conseqüències

2008-03-10T13:40:00.002+01:00

Ahir vam anar a dormir tard, però el principal culpable en el meu cas van ser les paperetes del Senat: dues hores per comptar i recomptar els vots del Senat... En fi, d'això ja en parlarem un altre dia, i ara passem a l'anàlisi dels resultats.

En primer lloc, cal dir que s’ha demostrat que el PP podia guanyar. Ha obtingut més de 10 milions de vots, un dels millors resultats de la seva història, només superat per la majoria absoluta de l’any 2000. La diferència ha sigut la gran mobilització a favor dels socialistes, que hem tornat a superar els onze milions de vots.

Dos. La polarització del vot funciona i és necessària. Sense polarització els socialistes no haguéssim guanyat les eleccions. És necessari plantejar de forma clara i diàfana les alternatives que tenen els electors i no caure en jugar amb els pactes postelectorals. Potser a Catalunya també ens caldria plantejar alternatives clares i més arriscades. Només així podrem tenir un govern català fort i majoritari.

Tres. La tirada de l'opció socialista (Zapatero, Felipe, Chacón...) a Catalunya és enorme, i l'ús que n'ha fet el secretari d'organització Pepe Zaragoza en la campanya (utilitzant la por al PP) és magistral. Gràcies a una cosa i l'altra hem sabut capgirar la lògica de les darreres convocatòries electorals: baixa participació, vot en blanc en ascens fins al 2 o el 3%...

Quatre. Els resultats del PSOE a la resta d'Espanya són, certament, decebedors. A Andalusia perdem dos escons; a Madrid, el PP torna a guanyar per més de 300.000 vots trencant l'empat del 2004; i a València el PP guanya dos escons més, tot i que el PSOE no en perd cap. Per tant, el PSOE sense Catalunya (i no només sense el PSC) hauria perdut en escons (144-146).

Cinc. El PSC, amb més d’un milió sis cents mil vots i 25 escons, ha obtingut el millor resultat de la seva història, i es consolida com el principal representant de Catalunya i dels catalans al Congrés dels Diputats, tal i com apuntava que podia passar en el post anterior.

Sis. Ara bé, el PSC no pot creure que aquests vots són només seus. No ho són. El PSC té les mateixes dificultats que tenia abans d’aquestes eleccions per a representar majoritàriament l’electorat català a les eleccions al Parlament de Catalunya. No hem de perdre de vista tampoc que gran part d’aquest electorat segueix votant amb el PSOE com a referent. I és aquesta referència la que aconsegueix omplir el St. Jordi.

Set. CIU es manté com una força important a Catalunya, amb 11 escons, tot i la bipolarització, i en contra del que deien les enquestes. Per contra, s’ha demostrat que els catalans no consideren que ERC tingui prou entitat per a representar Catalunya i els catalans a les Corts Generals.

Vuit. El català emprenyat ha castigat ERC però no al PSC, perquè té por del PP. No crec, com diu en Duran, que el català emprenyat se l’ha enveinat, sinó que ha tingut por del que podria venir. Com diu en Juliana, la culpa de tot plegat és del Federico, que ha provocat que la por al PP hagi conduit a un vot majoritari en contra seva.

Nou. Els resultats poden tenir conseqüències polítiques a Catalunya. De moment, el Puigcercós ja ha abandonat el govern. I segons com vagin les coses -congrés d'ERC- hi podrien haver eleccions anticipades. En tot cas, siguin quan siguin, nosaltres hauríem de tenir capacitat de risc, i polaritzar-les: CIU o PSC. Només així podrem consolidar un govern d'esquerres fort.

Deu. El PSC torna a tenir un doble repte, que és enorme: representar Catalunya i governar Espanya pensant en Catalunya, i utilitzar aquest resultat per aconseguir guanyar les eleccions al Parlament.

Una semana y un debate

2008-03-03T13:04:00.002+01:00

Avui és 3 de març. El 3 de març de 1996 el PP va guanyar per primer cop les eleccions generals per un estret marge de 300.000 vots i aconseguint un total de 156 diputats, el menor nombre aconseguit mai per un partit guanyador des de 1977. Aquella nit electoral la recordo perfectament, tot i que jo encara no podia votar. La vaig seguir des de casa, però penjat al telèfon més d'una hora amb el Chakir, comentant els resultats i, sobretot, el discurs de Felipe González, que va dir allò de "nos ha faltado una semana o un debate". Possiblement amb un debat i amb uns dies més de campanya la distància encara hauria sigut més curta...

Doncs bé, avui, 12 anys més tard, tenim encara una setmana i un debat per consolidar la victòria del proper diumenge 9 de març.

Les enquestes d'avui diuen que guanyem, amb uns 165 diputats, però que el PP pot pujar també, fins als 155. És a dir, el PP podria treure tants diputats com l'any 1996, tot i perdre. Això ens dóna una idea de l'alta bipolarització d'aquestes eleccions.

Una bipolarització que té enormes conseqüències per a Catalunya. Si es consoliden els resultats d'algunes enquestes i el PP arriba a superar CIU en vots i en escons per primer cop a la història, deixant als convergents en només 8 escons, es produirà un nou canvi de paradigma a la política catalana, consolidant l'escenari de l'any 2004.

Si CIU només obtè 8 diputats i ERC n'obtè 6, quedarà molt clar que a partir d'ara la responsabilitat de representar políticament a Catalunya al Congrés dels Diputats recaurà, essencialment, en el PSC.

De la capacitat d'influència del PSC, tant en relació al PSOE com dins el propi govern, dependrà la representativitat política de Catalunya. Serem, doncs, no només el partit del Benestar i de la Convivència, sinó el Partit de Catalunya. I això ens donarà una gran responsabilitat, que haurem de saber administrar.

Obama sembla imparable, però encara queda partit

2008-02-14T17:27:00.003+01:00

Hem passat el que en podríem anomenar una setmana horribilis per a la Hillary. Ha perdut totes les convoctòries des del dia 5 (Louisiana, Washington, Nebraska, Virginina, Maryland, Maine, ashington D.C....) Algunes eren previsibles, altres (Maine) no tant. Però encara queda partit. Queden, sobretot, les primàries de Texas i Ohio del 4 de març.

Ara bé, tot sembla indicar que cap dels dos aconseguirà arribar als 2.000 delegats i que els superdelegats decidiran la convenció de Denver. Feia dècades que no es veia res semblant.

Veurem què passa, tot i que -de moment- les meves previsions de fa una setmana veig que no s'acaben de complir...

Hillary - Obama: la competència electoral els fa forts

2008-02-06T11:48:00.000+01:00

Supertuesday als Estats Units. Milions de persones votant a les primàries. Diuen que són les primàries més interessants des de l'any 68, quan Robert Kennedy aspiraba a la presidència quan el van assassinar.

Un espectacle, sí, però un espectacle de la democràcia, que demostra -un cop més- que només amb emoció, amb competència electoral forta -també dins els partits- amb propostes clares i missatges entenedors, amb capacitat de transmetre confiança i esperança en el futur, es pot mobilitzar a l'electorat.

Ho vam veure l'any passat en les primàries del PS i la campanya presidencial francesa. Ho estem veient ara amb el duel titànic entre Hillary i Obama. Guanyi qui guanyi, el candidat resultarà enfortit de la batalla. "Tot el que no ens mata, ens fa forts", que deia Nietzsche. I aquestes primàries estan fent forts tant a la Hillary, que creia tenir-ho tot guanyat fa només un parell de mesos, com a l'Obama, que està agafant la musculatura que possiblement li faltava.

Ja veurem com acaba tot plegat. De moment sembla que la Hillary mantè un lleuger avantatge en nombre de delegats després de guanyar a Califòrnia i a gran part del nord-est però l'Obama aguanta bé perquè guanya a més de 10 estats, tant al sud, com al Mid-west, als grans llacs i al nord del país.

S'està construint un mapa bastant clar, tot i que amb algunes excepcions:

La costa oest i la frontera amb Mèxic (California, Nevada, Arizona) i el nordest (Nova York, Nova Jersey, New Hampshire, Massachusets) per a Hillary, tot i que ha guanyat estats del sud com Arkansas, Tennesse i Oklahoma.

El sud (Alabama, Georgia, Carolina del Sud), el midwest (Missouri, Kansas, Colorado, Utah) i la regió del nord i els grans llacs (Illinois, Minnesota, Iowa, Dakota del Nord i Idaho) per a Barack Obama, tot i aconseguir també victòries a Delaware i Connecticut.

Si segueix aquesta tònica, Texas hauria de ser per a Hillary (com ho va ser Florida, tot i que no compti), com també Nou Mèxic, seguint l'onada de vot latino, i fins i tot Oregon i l'estat de Washington, així com Pennsylvania i el Districte de Columbia. Si guanya en tots aquest estats, guanyarà la nominació. Però Obama també té encara terreny per crèixer, tant al sud com a la zona dels grans llacs, i per donar la sorpresa a Texas o Pensilvania.

Encara queda molt de partit, i jo segueixo preferint a la Hillary, però sigui quin sigui finalment el candidat, estic convençut que el proper president dels Estats Units serà un demòcrata. Per què? Doncs perquè en temps de crisi econòmica i de dificultats, els americans voten a qui els hi ofereix més garanties socials, com van fer l'any 92 am Bill Clinton i, de forma molt més dramàtica, l'any 1932 amb Franklin Delano Roosvelt. Una regla que també es complirà, n'estic convençut, a casa nostra.

En temps de dificultats econòmiques, els ciutadans voten seguretat social, voten a l'esquerra.

L'empat possible

2008-01-02T09:45:00.000+01:00

Hem començat l'any forts, amb l'enquesta de La Vanguardia.

Des de fa setmanes que ho anem dient: l'empat és possible. O el que és pitjor: un escenari 155-160 (o similar) en què el PSOE guanyi en vots i el PP en escons. Recordem que l'any 1996 el PP va guanyar per només 300.000 vots però va tenir un marge de 15 escons. Nosaltres, en canvi, l'any 2004, tot i guanyar per més d'un milió de vots de diferència, vam obtenir pràcticament el mateix marge d'escons: 16. És a dir, que si guanyem per menys de 400.000 vots, el pitjor escenari es pot fer realitat. I ho hem d'evitar.

D'entrada a Catalunya hem de mantenir els 21 escons i per això cal seguir mantenint els 3 de Tarragona i els 2 de Lleida, a més de conservar els 2 de Girona i els 14 de Barcelona (i si aquí podem arribar als 15, doncs millor que millor), perquè si alguna cosa ens farà falta el 9 de març seran escons. Només si mantenim els de Catalunya i els d'Andalusia, i aguantem a València, podrem mantenir els 160 escons necessaris per a guanyar i governar. I no serà fàcil.

Hi ha molta feina per fer si volem assegurar la victòria. Per tant, tots els esforços seran pocs en els propers dos mesos.

Del catalanisme federalista a la llei d'Educació

2007-12-14T19:26:00.000+01:00

Aquesta setmana ha sigut mogudeta. Dimecres presentació del llibre "Catalanisme federalista" de Miquel Iceta, amb el president Montilla i el periodista Rafael Jorba, i ahir conferència sobre la llei d'educació amb el conseller Ernest Maragall.

Dos actes que trobareu perfectament referenciats a la pàgina web de la Fundació, http://www.fcampalans.cat/ .

La presentació del llibre del Miquel Iceta ha tingut un ressò important als mitjans. Està clar que hi ha demanda de projecte i que el PSC s'ha d'esforçar per oferir més i millors elements de referència que configurin un nou "marc de referència" del catalanisme. Ho podem fer. Tenim les eines. Només cal que ens hi posem amb més força, com de ben segur farem en els propers dos mesos, tot preparant la campanya electoral. S'acosten, doncs, temps interessants.

L'invent de José Bono

2007-12-12T00:10:00.000+01:00

Avui l’inefable José Bono, que va perdre per nou vots un congrés que creia tenir guanyat, ens ha fet obrir els ulls a tots dient que això de les nacions era un “invento”.

I és clar que són un invent. Com tot en aquesta vida.

Ja fa molts i molts anys dos sociòlegs americans, en Berger i el Luckmann, van publicar un llibre que duia per títol “La construcció social de la realitat” en el que explicaven que la vida en societat és una construcció, un invent.

La família és un invent, com ho és el matrimoni i la monogàmia… Bé, de fet no només la nació i el nacionalisme són un invent, la societat també és un invent, el socialisme és un invent!

Fins i tot una comunitat autònoma com Castilla-La Mancha és un invent… Algú la va inventar, dic jo, i va decidir que serien aquelles cinc províncies i no unes altres les que formarien la comunitat, i que tindria aquest nom… de fet, sense aquest gran invent José Bono no hagués sigut mai el que ha sigut… un inefable “invent”…

Això és el que li hauria contestat jo avui al José Bono si n’hagués tingut l’oportunitat, però com que no l’he tingut, doncs ho escric al bloc… Per cert, quin gran invent això dels blocs, oi?

La ràdio i la televisió "nacionals" de Catalunya

2007-12-05T17:06:00.000+01:00

TV3 i Catalunya Ràdio han sigut, són (i probablement seran) la ràdio i la televisió "nacionals" de Catalunya. Com vinc dient des de fa temps, el que diferencia TVE de TVC és que si bé TVE és una televisió "pública" en contraposició a les privades, i "del govern" o "de la majoria parlamentària" en la mesura que en depén, i tothom ho entén així, TVC no ho és, sinó que és la Televisió Nacional de Catalunya. Per què? Doncs, entre d'altres coses, perquè no té competència real d'una altra televisió privada catalana i en català.

TVE va deixar de ser la televisió "nacional" no només amb el canvi de règim sinó, sobretot, amb l'aparició de les cadenes privades. Llavors va passar a ser exclusivament la televisió del govern, de manera que el PP va servir-se de les privades per a guanyar les eleccions. I quan hi va arribar, de la pública per a mantenir-s'hi. Per això l'abril de 2004 tothom tenia clar que l'Urdaci anava al carrer. Pot no agradar-nos ni ser el discurs políticament correcte, però és així.

A Catalunya, però, la situació és una altra: no existeixen televisions privades catalanes, amb entitat suficient, que donin la seva pròpia visió del país. I, per tant, TVC no pot deixar de ser la "televisió nacional de Catalunya", per a ser només la televisió "pública" que depén del govern o del Parlament.

El cas de Catalunya Ràdio ja és diferent. Ara existeix RAC 1, una gran cadena d'abast nacional i pensada per i per al públic català. I, de fet, Catalunya Ràdio només mantè allò de "la ràdio nacional de Catalunya" per una qüestió gairebé publicitària, però ja no ho és perquè existeix RAC 1 i, en menor mesura, la COM. De fet la COM, quan es va posar en marxa fa deu anys, estava pensada per això, per crear una gran cadena de ràdio que fes perdre el monopoli de Catalunya Ràdio entre el públic català i catalanoparlant i aconseguir, així, identificar Catalunya Ràdio com la "ràdio del govern", en aquell cas de Convergència i Unió.

Per tant, crec sincerament que TVC seguirà sent la "televisió nacional" mentre no tingui competència. Altra cosa és la pluralitat de la cadena en els informatius i en els espais d'opinió. Si el que volem és que TVC sigui una tele pública i plural i no del govern, com es pretén amb la nova llei de la Corpo, el que cal criticar és el seu suposat partidisme i la incapacitat per a reflectir una societat plural i un arc parlamentari també molt plural, com ha fet en Joan Ferran quan parla de definir un llenguatge i un llibre d'estil determinat.

El millor exemple del que hauria de ser TVC és el Polònia. Un programa incisiu però alhora plural, en el que tots queden bé o malament, cadascú amb els seus vicis i virtuts, jutjant a tothom per igual. El que hem de demanar, per tant, és més pluralitat. La pluralitat del Polònia.

I si pensem que hi ha professionals que no actuen amb criteris de pluralitat, doncs demanem als òrgans pertinents que els rellevin, però amb l'argument de la pluralitat, l'únic que és realment vàlid en un sistema que pretenem ens representi a tots, en la línia de la llei que hem aprovat, que impedeix que TVC es converteixi en la tele del govern.

Per tant, i resumint. TVC és i seguirà sent la "televisió nacional de Catalunya". I el que hem de fer és vetllar per a millorar la representativitat i la pluralitat de la televisió, triant professionals capaços d'oferir pluralitat en els informatius que dirigeixen. I, per altra banda, hem de ser capaços d'oferir idees i continguts diferents als que sovint encara són majoritaris. Però si no els produïm, i ho fem amb voluntat d'influir, no podem demanar que el Cuní o la Terribas ens convidin al seu programa... De fet, quan ho fem i ho demanem, ens hi conviden...

En fi, que en això -com en tantes altres coses- millor fets que paraules.

La fractura educativa

2007-11-22T12:28:00.000+01:00

Ahir es va presentar l'informe de la Fundació Jaume Bofill sobre l'Estat de l'Educació a Catalunya, i voldria destacar una de les dades més significatives. L'any 2000 el 68% dels joves entre 20 i 24 anys tenien estudis secundaris acabats. L'any 2005, només els havien finalitzat un 60% dels joves d'aquesta mateixa edat.

Generacionalment això vol dir que els nascuts entre 1976 i 1980 tenim un nivell de formació superior que els nascuts entre l'any 1981 i 1985. I és possible que, veient el grau d'abandó de la ESO dels darrers anys (és a dir, entre nois i noies nascuts entre 1986 i 1990), aquest percentatges encara seran superiors quan tornem a fer l'anàlisi l'any 2010.

Què vol dir això? Per mi una cosa molt senzilla. Els que tenim avui al voltant de trenta anys hem sentit a dir, mil i una vegades, als nostres professors d'institut, i des de ja fa anys (finals dels 90) que les generacions que venien després de nosaltres eren diferents i que la vida als instituts estava canviant molt. Uns canvis que es van començar a produir amb la implantació de la ESO. Nosaltres, els nascuts a finals dels 70, som els últims que vam fer l'EGB i després vam passar a BUP o a FP1.

La immensa majoria dels meus companys d'escola que van fer FP1 després van passar a FP2 i van acabar amb un títol que els hi va permetre entrar en condicions al mercat laboral. Molts d'aquests, però, si els haguéssin obligat a seguir estudiant fins als 16 anys les mateixes matèries que estudiaven als 14, no haguéssin acabat. Però en el nostre país vam confondre la universalitat educativa fins als 16 amb la unitat curricular. I de aquellos polvos vienen estos lodos.

Encara que rectifiquem ara, tinguem clar que no només hem perdut una part de la generació dels nascuts entre 1981 i 1985, (aquest 8% que vol dir, ni més ni menys, que més de 20.000 nois i noies) sinó que ja hem perdut una part encara més important de la generació dels nascuts entre 1986 i 1990 que durant aquests darrers anys no han acabat la ESO.

Ara només ens podem disposar a canviar les coses, com ja està fent el conseller Ernest Maragall i va fer abans el conseller Del Pozo, per tal de salvar els que ara hi són. És a dir, els nascuts a partir de 1990 i que estan cursant la ESO ara per tal d'evitar que deixin els estudis en el mateix nivell que la generació dels anys 80. Una generació que, en termes educatius, és ja la primera generació que ha patit els efectes negatius de la ESO, que lluny de donar més oportunitats n'ha acabat generant menys per aquells que més ho necessitaven.

Hi ha molta feina a fer. I tot comença amb la nova Llei d'Educació de Catalunya. Divendres passat el conseller Ernest Maragall va presentar unes bases, que caldrà desenvolupar. En el procés de debat, des de la Fundació hi posem el nostre gra de sorra amb una conferència del conseller el proper 13 de desembre per explicar les bases de la llei a una àmplia representació de la comunitat educativa. Esperem que sigui d'utilitat.

Perfil propi a Catalunya, capacitat d'influència a Espanya

2007-11-18T19:08:00.000+01:00

En els darrer dies, arran de les declaracions del conseller Antoni Castells, i també de la consellera Montserrat Tura, ha aparegut un vell debat amb una nova denominació. El que abans era la reclamació del grup parlamentari propi ara s'ha convertit en la necessitat de tenir "perfil propi".

Ens cal tenir "perfil propi" a Catalunya? És clar que sí. De fet, ja el tenim. No només tenim perfil propi sinó que actuem amb plena autonomia, en tant que PSC, en el marc de la política catalana. Des de que som al Govern de la Generalitat, o fins i tot abans, des de l'any 2000, tenim més autonomia en relació al PSOE de la que mai havíem tingut abans. Fins al punt que, després de perdre unes eleccions, vam ser capaços de presidir un govern d'esquerres deixant a l'oposició al primer partit que, a més, podria ser un soci clau per al PSOE en el conjunt d'Espanya. En qualsevol federació del PSOE el mateix resultat hagués comportat no només la supeditació a l'estratègia de Ferraz sinó al sacrifici del propi candidat i secretari general (primer secretari, en el nostre cas).

Ens cal també tenir "perfil propi" a Espanya? No ho tinc tant clar. Necessitem "perfil propi" al Congrés dels Diputats? No, perquè això ens limitaria capacitat d'influència en el conjunt de l'acció política del PSOE. Necessitem "perfil propi" dins el PSOE? Sí, però per influir realment en la presa de decisions i no només per a fer el paper de qui sempre es queixa i es passa el dia demanant "qué hay de lo mío".

Què necessitem per tant? Manar dins el PSOE i dins el govern. No ens cal tenir "perfil propi" sinó aconseguir que el perfil del PSOE sigui cada cop més nostre, que no vol dir "més com el nostre", sinó senzillament "nostre". I per això ens cal ser capaços d'articular majories dins el PSOE, en aliança amb federacions que, com nosaltres, governin a les seves comunitats autònomes i vulguin donar un nou impuls, de caràcter federal, a l'Estat de les Autonomies.

El futur de Catalunya i el del PSC

2007-11-11T19:55:00.000+01:00

Ahir vaig participar en la jornada organitzada per Òmnium Cultural per parlar sobre el futur de Catalunya. M'hi van convidar, cosa que agraeixo, i hi vaig anar, tot i que només a la tarda. A més, hi parlava l'Isidre Molas, que va fer una intervenció impecable considerant el públic a qui s'adreçava: Sobirania i Progrés, Plataforma pel Dret a Decidir, etc.

Més de 300 o 400 persones que es creuen que la independència és a tocar de dits i que posen d'exemple un professor universitari nord-americà o un intel·lectual argentí de classe mitjana per justificar que la nova immigració està adoptant la llengua catalana... Sort que els quatre responsables polítics presents (Molas, Rull, Simó i Herrera) van posar una mica de seny -tots!- i de realisme en les seves intervencions. Com a mínim, cap dels quatre va negar la major. És a dir, que en aquests moments no existeix una majoria social per la sobirania (tot i que alguns d'ells la vulguin assolir) i que cal comptar en què hi ha molts catalans que no es senten nacionalment catalans. L'Anna Simó fins i tot els hi va haver de recordar als presents que ells només representaven una part de la societat civil catalana i que, de fet, no eren pas majoritaris... alhora que els hi recomanava no viure en una "bombolla internàutica"...

La intervenció del Rull va ser força interessant. Va començar argumentant que les premisses del catalanisme històric avui ja no tenen sentit perquè aquella Espanya feble i endarrerida de fa cent anys és avui forta i democràtica i, per tant, capaç d'expressar una identitat atractiva també per als catalans. Llavors es va preguntar si es pot ser catalanista sense creure en la nació catalana. I va respondre que "sense nació, hi ha catalanitat, però no catalanisme". I després va fer una crida a guiar-se per la "viabilitat socio-política" del sobiranisme, i no només per la viabilitat política. Per això creuen que ara és hora de tornar a "fer país". Per a ells, la Casa Gran és una manera no de reunir als nacionalistes sinó d'incrementar la base política del catalanisme amb gent que avui no hi participa. I, en la seva darrera intervenció, va estar molt lúcid: "en molts barris es viu l'espanyolitat sense complexos perquè troben la identitat espanyola més atractiva que la catalana". Per tant, es va proposar actualitzar el discurs del catalanisme per fer-lo més atractiu per aquests sectors.

La intervenció inicial de l'Anna Simó va tenir poc interès, en la mesura que repetia la doctrina oficial de com "articular una majoria social suficient per la independència" fent que els catalans "percebin que els hi són negats drets socials per formar part d'Espanya" per tal de "generar una pressió que sigui insostenible per a l'Estat", tot preparant un "Pla per a la Desconnexió Paulatina" internacionalitzant l'economia catalana per fer-la menys dependent de l'espanyola. Una tasca ingent, hercúlea fins i tots, per al partit republicà, que va tenir una bona resposta per part del Rull "si Espanya dóna serveis de qualitat, ja no serem independentistes?"

L'Herrera va estar fluix tot i que l'argumentació era bona. Va argumentar que l'Estatut és una eina útil a desenvolupar però que no és el seu horitzó nacional, no és suficient. Llavors va fer una defensa del dret a l'autodeterminació, i de la necessitat d'exercir-lo, per seguidament argumentar que no s'ha de simplicar plantejant una tria entre Estat i Comunitat Autònoma, sinó que cal apostar per un Estat federal plurinacional com l'espai més adequat per a la nostra realitat nacional. Discurs impecable que va topar frontalment am l'audiència quan es va preguntar "Què és més difícil la reforma de la Constitució o la independència?". En la seva opinió, la independència. Per ell cal rebutjar el "fals model federalista del PSOE" i apostar per sumar els diversos sentiments federals que hi ha a Catalunya per tal de seguir avançant mantenint la unitat del poble de Catalunya: "Si vols anar sol aniràs més de pressa. Si vols anar acompanyat aniràs més lluny". L'argument va quedar més que clar quan en la seva intervenció final va afirmar "No vull la independència perquè no vull que un dia a la Feria de Abril canviïn les banderes andaluses per banderes espanyoles". L'audiència murmurava... com quan uns minuts abans va defensar el dret a vot dels immigrants...

I el Molas va fer de Molas, defensant la unitat d'acció del catalanisme per mantenir la unitat del poble de Catalunya "Cal pensar en el país sencer, en el país real" i recordant que el catalanisme només ha avançat quan hi ha hagut una amplíssima coincidència de la immensa majoria de forces polítiques. En la segona intervenció va pujar el to per recordar que només si el debat es planteja en el terreny de la política -i no en el dels principis- hi pot haver acord entre diferents sensibilitats del catalanisme; i per deixar clar que, en relació a la possible sentència negativa del TC "No trencarem la legalitat sinó que acatarem la legalitat existent, en compliment i defensa de l'Estat de Dret".

Tot i l'auditori, molt més radical que les forces polítiques i que la majoria de catalans, el debat va ser d'una gran utilitat. Les intervencions de tots quatre van ser d'una claredat meridiana. Va quedar molt clar on som i què vol cadascú. Feia temps que no sentia dir les coses pel seu nom. N'haurem de pendre nota per a seguir-hi treballant.

De moment nosaltres ja hem demanat més ministres i més pes a Moncloa. Com ja vaig apuntar fa més d'un any, el que hem de fer des del PSC és precisament això: demostrar que podem manar a Espanya per fer que la política espanyola evolucioni favorablement per als interessos de Catalunya i dels catalans. Fan falta més catalans als llocs de comandament (no només polític, sinó econòmic, mediàtic, esportiu...) Fa quinze anys la nòmina de catalans a Madrid era molt més llarga que ara. Doncs bé, ara toca tornar-la a ampliar. Hem de liderar el proper govern d'Espanya per poder liderar l'evolució de l'Espanya autonòmica, tal i com deia fa unes setmanes. És la nostra responsabilitat i hem d'estar a l'alçada.

Els camins d'un bloc, com els de l'AVE, són inescrutables

2007-11-01T19:58:00.000+01:00

Fa deu dies es va casar el meu cosí Gerard, de Tarragona, a Poblet. I una de les meves sorpreses va ser que tant ell com la seva germana, la Roser, llegien el meu bloc de tant en tant. Qui m'havia de dir que aquest bloc, suposadament polític, serviria per mantenir contacte virtual amb dos dels meus cosins? Aprofito també per saludar-los esperant que el viatge de noces per Cuba hagi sigut tota una experiència.

Però aquí no s'acaben les possibilitats del bloc. El mateix dia d'aquest casament, el 20 d'octubre, em deixava un comentari, des de Mèxic, la Carol Penadés, de qui no sabia res des de feia més de set anys. La Carol estudiava polítiques a l'Autonòma i la vaig enredar, juntament amb l'Ainhoa, la Gemma, la Lolita, i uns quants més, per formar part del 18 X 18, una plataforma de joves nascuts l'any 1980 que vam posar en marxa l'octubre de 1998 per fomentar l'adhesió dels joves a la Campanya Maragall.

I per acabar amb les coincidències de la setmana, dimarts vaig descobrir que el germà del Josep Maria Balcells havia estudiat amb el meu pare, també a Tarragona, a principis dels 50... Sabia que es coneixien, que ells són de l'Espluga Calba i el meu pare de Els Omellons, dos pobles de Les Garrigues separats per només 4 km, però no fins al punt que, en sentir el cognom "Aixalà" el Balcells pensés automáticament en aquell company d'escola del seu germà. És a dir, el meu pare. En fi, que els camins de la vida són absolutament inescrutables.

Com ho són els camins d'aquest AVE que no arriba, ni arribarà abans de l'Abril de l'any vinent. Ja ho va dir el President Montilla a principis d'any que ell no ho veia massa clar. I ben clar ho vam veure tots en adonar-nos que dos mesos abans de la suposada arribada de l'AVE a Sants encara estaven construint el túnel!!! Més valia dir les coses com són: que l'obra s'havia complicat, que no arribaríem en els terminis previstos, i que no calia forçar la màquina abans que la corda es trenqués... Però bé, com que després de la batalla tothom és general -que deia aquell- no seguiré per aquí.

Hauria sigut una decisió difícil, és cert, però pitjor ha sigut ara, que la crisi ha esquitxat el propi President Zapatero. Sort en tenim, que se'n ha sortit prou bé. Avui m'ha sorprès el meu pare, queixant-se de que tant CIU com ERC i IC havien sigut massa durs amb el Zapatero en el debat d'ahir al Congrés: Què volen, que torni a guanyar el PP?? I això ho diu un votant de CIU de tota la vida que escolta el Bassas cada matí... significatiu, si més no.

En tot cas, espero que tot plegat es resolgui positivament ben aviat, especialment per tots aquells que venen del Garraf i el Baix Llobregat a treballar a Barcelona, com la Gisela, analista de la Fundació, que cada dia va i ve de Vilanova i la Geltrú... un petit calvari diari que milers de persones suporten estoicament. A ells sí que els hi haurem de fer un monument...

Maragall, Pasqual

2007-10-21T15:45:00.001+02:00

La notícia ens va sorprendre, de forma inesperada, divendres a la tarda. Era un rumor que es convertia en certesa. La cara del Jaume, divendres al migdia, deia moltes coses, però jo encara no sabia quines. Va ser com una caiguda del cavall. No podia ser, però era. Després del cop, comences a recordar tots els moments viscuts en els darrers 10 anys, i els ulls ho noten.

El dia que el vaig conèixer, a la primavera del 97, a l'institut Joan Boscà, amb el Chakir, quan encara era alcalde però ja havia anunciat que ho deixava. Aquella carta escrita per animar-lo a que fos candidat a la Presidència de la Generalitat. Aquells dies d'octubre de l'any 98 en què vaig començar a fer campanya per ell, amb el Marc i amb la Ruth primer, i amb tants d'altres després, durant una llarga "campanya pel canvi". El 17 d'octubre del 99, quan vam fregar la victòria amb la punta dels dits... i aquell 16 de desembre del 2003, quan el somni es va fer realitat...

Jo, com tants d'altres, vaig entrar en política per treballar amb ell i per a ell. Per dur a terme un projecte. Per dibuixar un futur. Per fer realitat un somni. Durant aquests darrers anys, però, han passat moltes coses, potser massa coses, que ens han fet perdre la perspectiva. La vam començar a retrobar a finals de juny de l'any passat, quan va anunciar que no tornaria a ser candidat. I es va fer un buit. Ara el buit és encara més gran. Un buit estrany, que no sabem com omplir.

De fet, regna un silenci que ennuega. Enfrontats a la malaltia, les paraules sempre són sobreres. I em pregunto què faig intentant descriure el que ens passa. Em quedo amb l'article d'avui de l'Antoni Puigverd a La Vanguardia, posant l'accent en l'optimisme de la voluntat que sempre l'ha caracteritzat. Una voluntat de ferro, indomable, que li serà imprescindible d'ara en endavant.

Però hi afegeixo una imatge, preciosa, que publicava ahir El Periódico, i que ha penjat la Cris al seu bloc. I dos poemes, d'en Martí i Pol:

Aquesta espera d'ara té la força de l'aigua,
l'expectació del cos, tens abans de l'amor.
Llisquen dofins per la pell del record que s'encalma
i és com si, de sobte, s'haguessin deturat les marees.
Un carrer costerut i l'arc d'un cos que es vincla
per arrencar delicadament l'arrel de la memòria.
Tant no turmenta aquesta opacitat,
ni aquestes mans, ja gairebé translúcides
com els fulls d'algun llibre llegit moltes vegades.
A les boires d'estiu hi penjaràs els ulls,
perquè se' renti el fons de la mirada
i tinguis els ulls clars quan el sol torni a ser alt.

--------------

Cada matí, abans de sortir de casa teva,
renta't els ulls amb aigua destil·lada
i frega't les arrugues amb paper de vidre.
Com el peix que remunta tossudament el riu
afua el gest, que l'aigua no et deturi,
i aprèn-te bé el contorn de cada pedra.
Cada matí, abans de sortir de de casa teva,
glopeja vent per la finestra oberta,
mastega arrels d'herbes amargues,
perfuma't les aixelles amb llimones
i esmola't dents i ungles,
que, quan mudi la lluna
-i mudarà, company, d'això no en dubtis!-
no t'hagis d'aplicar pegats ni untures
per suportar l'impuls de les noves marees.

Per a un nou impuls del socialisme català

2007-10-01T16:10:00.000+02:00

Avui s'ha presentat en roda de premsa, després d'haver-se aprovat dissabte al Consell Nacional, el document "Per un nou impuls del socialisme català", impulsat per en Miquel Iceta, a partir del decàleg de propostes presentat al mes de febrer. Aquest document ha estat elaborat en gran part pel Grup de Reflexió Socialista (GRS) de la Fundació Rafael Campalans, impulsat pel propi Miquel Iceta ja fa més d'un any i que ha treballat en aquest document des del passat mes de juliol.

Ara s'obre un espai de debat a la web http://www.onzecongrespsc.cat/ en el que hi podeu contribuir. Però des d'aquí m'agradaria agrair la participació de tots aquells que han fet les seves aportacions i han contribuït al debat en les reunions del GRS de la Campalans:

Paco Aranda, Oriol Bartomeus, Meritxell Batet, Jaume Collboni, David Escudé, Víctor Francos, Sara Jaurrieta, Rocío Martínez-Sampere, Eulàlia Mas, Raúl Moreno, Xavi Paz, Ferran Pedret, Carles Prieto, Marcel Prunera, Carles Rivera, Joan Rodríguez, Àlex Sàez, Francesc Vallès, i Marcos Vidal.

Ara cal seguir treballant de cara al proper congrés per tal de construir el que dissabte al Consell Nacional vam anomenar "la socialdemocràcia catalana". Un partit d'àmplies fronteres capaç d'explicar a la societat, com deia en Miquel Iceta, cap a on anem, quins són els problemes que tenim, quins podem resoldre i quins encara no podem.

I per a fer-ho, hem de "sortir de l'armari", és a dir, pregonar sense embuts el que som i el que volem ser: el gran partit del centre-esquerra catalanista, plural i sense complexos identitaris.

Órdago

2007-09-28T14:26:00.000+02:00

Com segurament escriurà demà l'Enric Juliana, la política vasca torna a instal·lar-se en la lògica del mus amb l' "órdago" anunciat avui pel lehendakari Juan José Ibarretxe. Se'n parlarà molt i durant molts mesos i condicionarà plenament la campanya (i el resultat) de les eleccions generals del mes de març. La cosa es complica, i viurem uns mesos interessants.

Caldrà posicionar-se. No n'hi haurà prou en dir que el referèndum no és constitucional. El debat territorial torna a estar al centre del debat polític. I Euskadi segueix sent la peça que no encaixa en el trencaclosques hispànic.

El debat de política general català ha sigut revelador: tenim un president que vol canviar el paradigma de la relació entre Catalunya i Espanya i passar de l'enfrontament regular a l'acceptació que Catalunya és part integrant d'Espanya. Des d'aquí ens proposem, per tant, "Repensar Catalunya dins d'Espanya".

Però a Euskadi segueixen amb la lògica de l'enfrontament i caldrà tenir imaginació per superar aquesta prova.

El govern ha de moure fitxa. O ara, o després de les eleccions. Però ho haurà de fer. Si ho fa ara anirem a unes eleccions de clarificació entre dos models diferents per gestionar el conflicte territorial. Si espera a fer-ho després prendrà menys riscos, però potser li faltarà la legitimitat suficient per prendre les decisions que caldrà prendre.

Fran Caamaño, un federalista espanyol

2007-09-21T19:54:00.000+02:00

Aquest matí, en el seminari "Las reformas estatutarias y la articulación territorial del Estado" organitzat per l'Associació Espanyola de Lletrats Parlamentaris al Parlament de Catalunya, hem rebut una lliçó de federalisme espanyol, lúcid, ambiciós i realista alhora.

El protagonista ha sigut en Francisco Caamaño, gallec, secretari d'Estat de Relacions amb les Corts, catedràtic de Dret Constitucional, i durant molts anys lletrat del Tribunal Constitucional. Com l'ha definit el lletrat del Parlament d'Andalusia, Javier Terrón, "un excelente bisturí de la microcirurgía constitucional".

Caamaño ha començat amb una metàfora citant a Karl Schmitt: "La tierra firme es pura costa vista desde el mar, y un país entero puede ser un simple despojo del océano". I ell, ha dit, ens ha volgut oferir una visió de marí de la realitat espanyola, amb els ulls dels que contrueixen el dret marítim (el que permet la navegació) i no el dret terrestre (inmòvil i conservador).

Ha seguit citant articles d'Estatuts que establien que els poders de l'Estatut emanen del poble, i que no impliquen renunciar als drets històrics que els hi puguin correspondre. Articles que definien les competències exclusives, i afirmaven que el dret propi (autonòmic) era preferent als altres. Articles que establien comissions bilaterals de cooperació...

I llavors ha donat el cop d'efecte: tots aquells articles pertanyien als Estatuts de la Rioja, les Illes Balears, i de l'Aragó dels anys 1982 i 1983. I, de fet, les comissions bilaterals es van establir per llei l'any 1999 quan era ministre d'Administracions Públiques el senyor Mariano Rajoy Brey.

"Qué le ha pasado a esta tierra para que lo que era Constitucional en 1982 y 1983 no lo sea ahora?" - s'ha preguntat.

I ha donat una resposta ben curiosa: la reforma dels Estatuts va agafar per sorpresa als propis partits polítics d'àmbit estatal. Les reformes per primera vegada han sigut producte dels Parlaments Autonòmics i no dels dos grans partits i de les seves direccions "nacionals" a Madrid.
Els partits es troben amb la sorpresa que no poden controlar als seus propis partits a les Comunistats Autònomes i no ho encaixen gens bé.

Caamaño ha defensat les actuals reformes, des de les inversions a Catalunya del 18.8% del PIB fins al traspàs de la Conca del Guadalquivir (que passa per Andalusia en un 92%), com un autèntic federalista espanyol, que reconeix la capacitat política de les Comunitats per autogovernar-se plenament sense per això veure perillar la unitat d'Espanya.

En Caamaño ha parlat clar: "Yo creo que España es un Estado Federal porque tiene todas las características de un Estado Federal", i ha apostat per un govern central que lluny de buscar conflictes entre les comunitats exerceixi d'àrbitre entre elles en els conflictes que es puguin generar. És així com -diu ell- guanyaria legitimitat. Però per això abans caldria reformar el Senat, com ell mateix reconeix, per tal que les comunitats puguin negociar entre elles.

Francisco Caamaño creu en España, i creu que l'autogovern de les autonomies´-el federalisme a l'espanyola- és el millor model. El problema que tenim a Catalunya és que la majoria de la opinió publicada ni creu en España ni en el federalisme a l'espanyola.

Nosaltre sí que hi creiem. I a més creiem que Catalunya està definint el nou model territorial, i que ha marcat l'agenda dels darrers tres anys. Però els catalans, lluny de sentir-se'n orgullosos, diuen voler una altra cosa. No saben què, però una altra cosa, diferent a això que estem construint i que hem proposat nosaltres mateixos.

Catalunya té por de liderar Espanya. No vol liderar-la. Fins i tot diria que li ve gran Espanya. De fet, fins i tot hi ha gent que vol anar per lliure, però sense estar disposada a pagar el preu i assumir el sacrifici que això comportaria.

Aquest és un país que vol i dol. I així no anem enlloc. O ens posem en marxa i assumim el que som, o acceptem que som i serem part d'Espanya i el que ens convé és liderar-la (com de fet, fem sense creure'ns-ho), o no ens en sortirem mai.

Josu Jon Imaz i Josep Antoni Duran

2007-09-15T20:08:00.000+02:00

Aquesta setmana ens ha sorprès la notícia de la retirada de Josu Jon Imaz de la primera línia política per desacords amb la ponència política del PNB de cara al proper congrés. Una ponència que, segons sembla, dóna suport a la idea de celebrar un referèndum sobre el futur polític del País Basc al marge de si ETA deixa o no les armes.

Només he escoltat l'Imaz en directe una vegada, fa uns mesos, al Fòrum Nueva Economía, i em va impressionar. Va ser presentat per l'Artur Mas i li va donar deu mil voltes. Va començar parlant en un català més que correcte de la necessitat de crear projectes ambiciosos i de futur per a nacions com la catalana i la basca que evitin l'enfrontament amb Espanya. Va parlar de l'eix de l'Ebre, de les relacions amb Bordeus i el sud de França, de la necessitat d'impulsar les empreses pròpies a fer-se fortes a Europa (com Iberdrola amb Scottish Power) i no obsessionar-nos amb el mercat espanyol.

Aquesta setmana ja va ser a Barcelona en motiu de l'11 de setembre i avui hi ha tornat per participar a l'Escola d'Estiu de Convergència Democràtica. I davant dels sectors sobiranistes de CDC no ha pogut ser més clar: "hem d'apostar per la cooperació amb Espanya, perquè des de l'enfrontament, perdem".

Aviso para navegantes, que diuen. Avís per a tots aquells que avui parlen de sobiranisme i demanen un referèndum per al 2014.

Un altre que tampoc no ho veu clar tot això és en Josep Antoni Duran Lleida, que després de llançar diversos globos sonda les darreres setmanes, avui ha dit ben clar que no vol ser candidat de CIU a qualsevol preu. Duran serà el protagonista de la segona renúncia més sonada d'aquest inici de curs polític?

Al juliol, ja vaig comentar que amb la dimissió de Piqué al PP, s'obria una nova possibilitat per a formar una opció de centre-dreta catalanista al marge del creixent sobiranisme de Convergència Democràtica. No cal descartar, doncs, que Unió, amb el Duran al capdavant, vagi per lliure a les properes eleccions generals, i que tingui el suport extern d'en Piqué i de destacats sectors de la societat civil que aposten per un catalanisme moderat, equidistant de l'espanyolisme del PP i del sobiranisme de determinats sectors nacionalistes.

En fi, que serà un curs interessant. Més, fins i tot, del que es podia esperar.

Catalanisme o Sobiranisme?

2007-09-09T11:32:00.000+02:00

En les darreres setmanes sembla que quasi tothom s'apunta a refundar el catalanisme. Però aquest és de debò el debat que ens pertoca fer? El debat és un altre. El debat és entre catalanisme i sobiranisme. És a dir, entre els que optem per la defensa de Catalunya i dels catalans en el conjunt d'Espanya (és això el que sempre ha sigut el catalanisme) i els que opten per la sobirania, és a dir, per marxar d'Espanya.

Dins del catalanisme sempre hi haurà diferències ideològiques importants, però aquells que s'hi identifiquen marcaran distàncies tant amb aquells que no reconeixen el fet nacional català -el PP- com aquells que volen la independència, com ara ERC.

Avui sembla que només hi hagin dos partits plenament catalanistes a Catalunya: el PSC i Unió Democràtica. CDC no sap encara el que vol ser. Hi ha un sector important que es decanta pel sobiranisme, i ara en Mas es proposa per refundar el catalanisme (que no s'equivoqui ningú, això és una maniobra contra el sector sobiranista). És a dir, avui CDC és un partit ideològicament dividit.

Per tant, el que ens estem jugant no és el lideratge del catalanisme sinó la victòria o derrota del sobiranisme. Aquest és l'autèntic debat dels propers anys.

I atenció amb el referèndum del 2014. No hem de defugir el debat. Com deia l'altre dia en Miquel Iceta, "si Catalunya no és independent és perquè els catalans no ho volen". Això és el que cal demostrar, amb fets i amb paraules.

Canvis...

2007-09-07T17:45:00.000+02:00

Aquesta setmana la Fundació ha canviat de seu i, per tant, aquest blog canvia de nom.

Ens hem traslladat després de més de deu anys a Via Laietana, 38, primer a l'entresòl i després al principal.

Ara ens podeu trobar al carrer Trafalgar número 12, al costat de la Plaça Urquinaona i, per tant, ben a prop d'on èrem fins ara. Una oficina semblant a l'anterior, en un edifici antic, però amb més llum, amb espais més amplis, totalment reformada, i amb un toc de color verd.

Us hi esperem, doncs.

26 dies a Iran

2007-09-05T22:41:00.000+02:00

M'ha costat, però m'he decidit a escriure. Ho faig avui, 10 dies després d'haver tornat, amb certa perspectiva, però sota el mateix síndrome d'Stendhal que ens va afectar -a la Núria i a mi- durant gairebé 4 setmanes. Des de les muntanyes del nord, a la regió fronterera amb Azerbadjan, fins a la fortalesa de Rayén, de camí cap a la frontera amb el Pakistan, i a 150 km de la ciutat devastada de Bam, passant per les grans ciutats de l'imperi Persa (Yazd, Shiraz, Kashan i, evidentment, Esfahan).

Iran és un país absolutament espectacular. Ens ho havien dit aquells que ja hi havien anat, com en Josep Maria Cortina (pare de la Clara) amb qui aquest vespre hem descobert que havíem tingut el mateix guia, però aquestes setmanes hem tingut la sort de descobrir-ho, de viure-ho, en primera persona, amb un grup de gent (13+1) amb qui hem compartit estones entranyables que de ben segur recordarem.

Amb ells, i especialment amb ell, l'Ali Reza Jawaleri, fill d'una família de joiers d'origen jueu convertida a l'Islam des de fa dècades, hem descobert una cultura mil·lenària, que ha donat a la literatura universal grans poetes com l'Omar Jayyam, que al segle X, escrivia: "Si te has emborrachado de vino, Jayyam, goza; / si estás con una hermosa como el tulipán, goza; si todo en este mundo dejará de existir, / tú, supón que no existes; y ya que existes, goza."

Vetllades de poesia i música, a Kerman i a Esfahan, però sobretot al Caravanserai Zein-o-din, a 60km de Yazd, enmig del desert, per on van passar i aturar-se durant segles les caravanes que venien de l'Orient camí d'Arabia, Turquia i Europa. Allà, dalt del terrat, sota el cel més estel·lat que hagués vist mai, l'Alireza, guitarra espanyola en ristre, va acompanyar el "fandanguillo pérsico" escrit per l'Eduardo, periodista de la televisió local de Cádiz. Un dels grans moments del viatge: "Iran / velo de oriente cautivo / mar de aguas ardientes / mil y una noche de encantos / Persia de mis amores..."

Com el que es va produir setmanes abans a Kandovan, un poble excavat a la roca, a prop de Tabriz, als peus de la muntanya on la llegenda situa els Jardins de l'Edèn, o dalt de les muntanyes que envolten el llac Neur, amb un grup de famílies nòmades que hi estableixen les seves "yurtes" durant els mesos d'estiu. Muntanyes de més de tres mil metres a on et costa respirar si no hi estàs acostumat, i que avancen en formació, en paral·lel, fins arribar al mar Caspi.

Però més enllà dels paisatges muntanyencs i desèrtics, d'Iran ens ha impressionat la seva arquitectura i la seva gent. Aquí s'hi poden trobar, sens dubte, les millors mesquites del món. Les més fines i ornamentades, les més senzilles alhora, les més ben conservades... I a Esfahan, es pot contemplar la que segurament és la cúpula més bella del món: la que corona la Mesquita del Sheik Lotollah, a la gran Plaça de l'Imam, un gran caravanserai convertit en el centre de la que llavors era la capital de l'Imperi.

I és que l'Iran era, i continua essent, un gran imperi. Es nota, es viu, en la immensitat del seu territori i en la diversitat de la seva gent (turcs, afgans, àrabs...) I per això torna a tenir voluntat de ser líder regional. És una voluntat que no s'improvisa, que ve de lluny, de quan els viatgers francesos quedaven astorats davant el luxe d'Esfahan, vint segles després que Alexandre es sorprengués -i destruís després- amb la bella perfecció de Persèpolis, la ciutat de Darios.

Hi ha un "savoir vivre" de la seva gent que transmet una determinada manera de viure i entendre la vida. Una manera de viure que converteix el riu Zayandeh amb el Sena al seu pas per Paris, i el pont Sio Seh, en un enorme Pont des Arts. A la llera del riu la gent hi va amb la parella o amb la família, a passar la tarda de dijous o tot el divendres, amb les seves catifes, el te i el menjar. Ambient idíl·lic, de nens jugant i parelles dient-se amb els ulls tot el que no es poden dir -en públic- amb les mans.

Perquè, això sí, a l'Iran les parelles no es poden agafar ni besar pel carrer i les dones han de portar vel, i màniga llarga, i un vestit que el hi arribi pràcticament al genoll si és que porten pantalons. I als parcs, al vespre, hi ha policia que controla, tot i que tothom fa de més i de menys (sin confundir la libertad con el libertinaje, això sí, que deia aquell...). No hi ha bars ni discoteques, i els joves fan vida als parcs públis o en festes privades. Però la vida flueix, i les dones tenen més drets reals que en la majoria de països musulmans (possibilitats d'estudiar, de treballar... ) tot i que el tradicionalisme -més que no pas conservadorisme- ofega.

I la vida social també flueix, entre el Cafè Naderi on es reuneixen els progres de Teherán, fins als Bazars on els negocis funcionen més enllà del control governamental. Però hi ha un tap. El tap dels mullahs i ayatollahs. El tap de la tradició. El tap d'aquests octogenaris que controlen el Consell dels Guardians de la Revolució, d'aquests militars que controlen les carreteres i les entrades i sortides de les ciutats, i d'aquest president que ha suposat una clara involució respecte el període anterior.

Ara bé, el canvi només vindrà de dalt. Com a Espanya. Només un canvi en el guia suprem quan mori l'Ali Jamenei, amb l'elecció d'algú com en Khatami (ayatollah i descendent del profeta), podrà modificar la realitat política del país. Tot i que potser ja és massa tard i no hi ha res a fer. Quan tot just havíem tornat, el president Sarkozy amenaçava de bombardejar Iran si desenvolupaven la bomba nuclear, i una setmana després el president Ahmadineyad reconeixia que ja tenen 3.000 centrifugadores que els hi permetran enriquir l'urani.

Alea jacta est? No ho sé, ja ho veurem, però sembla que les coses aniran a pitjor. Si hi van, un bombardeig suposaria no només un terrible desastre humà sinó una irreparable pèrdua històrica i artística.

De moment, i en aquest temps d'espera, podem dir que hem tingut el privilegi de visitar un país sorprenent, enormement atractiu, i altament recomanable. Un país de gent agraïda, contenta de veure turistes occidentals que han superat tots els prejudicis i han decidit viatjar a un dels tres països de l'Eix del Mal. Una gent que et saluda pel carrer, et preguntad'on ets i es sorprèn constantment de la teva visita. Una gent que sap viure més enllà del règim que l'oprimeix i que busca, infructuosament, vies de sortida.

En 26 dies a l'Iran hem après molt, i ens hem enamorat del país, de la gent, de la seva llengua i lilteratura, de la civilització que han mantingut al llarg de 26 segles. Ens hem enamorat i, tot i saber que mai més serà com la primera vegada, tenim clar que hi volem tornar. De moment, però, només somiarem amb el soroll de l'aigua de cristall que baixa pels canals que vorejen els carrers de les ciutats i que brolla de les fonts dels jardins-oasi del desert. Una aigua que és font de vida i d'esperança en un demà diferent, més lliure i més feliç.

Vacances...

2007-07-29T10:57:00.000+02:00

He passat el juliol sense escriure, si bé hi havia força coses a dir. En tornar de vacances en parlarem. Parlarem de l'habitatge i d'unes hipoteques que no paren de pujar (i ja es comencen a embargar pisos... o, com a mínim, a taxar-los per poder-los embargar després...). Si seguim així els pisos de lloguer que s'han de fer no seran només per aquells que no poden accedir a un habitatge sinó pels que l'han perdut, quan la hipoteca ha passat de 1000 a 1.300 o 1.400, i no poden seguir pagant...

Parlarem també d'immigració, d'identitat i de pluralisme religiós, i d'aquestes mesquites que s'han de fer i ningú no sap on... algun dia haurem d'explicar que en la nostra societat d'avui hi han d'haver petits temples musulmans i evangelistes a molts barris de la mateixa manera que avui cada barri té el seu temple catòlic. I haurem de parlar de com construïm una nova identitat compartida, una nova identitat-pr0jecte.

I, finalment, haurem de parlar del nostre projecte, dels nostres valors, del futur del socialisme a casa nostra, com en parlen els socialistes dels altres països europeus, com podeu veure en el darrer butlletí de la fundació.

Molta feina a fer a partir del setembre. Però, de moment, toquen vacances.

L'hora de Duran i Piqué

2007-07-20T09:24:00.000+02:00

La divisió en la majoria de partits catalans, excepte en el PSC i IC-V, és tal que, en aquests moments, tot sembla possible. Als problemes entre Mas i Duran per una banda, i en Carod i en Puigcercós de l'altra, (i això per no parlar de la crisi a Ciutadans), s'hi afegeix ara la crisi al PP. Josep Piqué abandona després de ser desautoritzat, un cop més, no només per la direcció "nacional", sinó per bona part de la seva executiva.

Què farà ara en Piqué? Diu que deixa la política, però estic convençut que en Duran Lleida no deixarà passar l'oportunitat de fer-li una proposta. No crec que tinguin el coratge suficient, però us imagineu una candidatura al Congrés dels Diputats encapçalada pel tàndem Duran-Piqué? Una candidatura feta en base a Unió Democràtica i als defenestrats del PP de Catalunya que competiria directament amb Convergència i el PP? Seria una gran oportunitat per a reconstruir un nou centre-dreta catalanista no sobiranista.

És política-ficció, ho sé, però només de pensar-hi... vaja, que la cosa està molt i molt interessant. I encara ens queden moltes coses per veure d'aquí a unes eleccions generals que, com insisteix en Juliana, es decidiran a Catalunya.

Sobirania o Autonomia?

2007-06-29T18:28:00.000+02:00

Ahir el secretari general d'ERC, Joan Puigcercós, va fer una conferència que pot representar un punt i a part en l'estratègia del seu partit i en la clarificació dels projectes de futur per al nostre país. Sota el títol "Una majoria social per la sobirania", Puigcercós va parlar de la necessitat d'un "embat" de Catalunya a Espanya que es podria iniciar amb una gran manifestació de catalans a Madrid. Per a fer què?-em pregunto jo-, per a demanar què?.

Però Puigcercós va anar més enllà, fins a plantejar obertament la necessitat de "nacionalitzar" el milió de nous catalans sense tenir por d'obrir una "guerra lingüística".

Mentre llegia la notícia aquest matí no em podia creure que haguéssim arribat ja a aquest punt. A un punt on es comença a fer necessari aplicar de forma sistemàtica una nova "política de la claredat". Si ERC defensa obertament la necessitat d'enfrontament amb Espanya i amb aquells que no es volen deixar "nacionalitzar", nosaltres haurem de dir més alt -i sense complexos- que el nostre projecte és l'autonomia dins d'Espanya en el marc d'un Estat que, per molt federal que sigui, no qüestioni la unitat.

El nostre projecte de "nació catalana" no qüestiona la "nació espanyola". És més, defensa la inclusió de Catalunya com a nació en la "nació de nacions" espanyola. Alhora que accepta la doble identificació nacional, catalana i espanyola, de molts (potser la majoria) de ciutadans de Catalunya.

Per tant, caldrà començar a plantejar els debats de forma clara: Sobirania o Autonomia (de la nació catalana) / Independència o Federalisme (de l'Estat que ens és propi, és a dir, la Generalitat).

Nosaltres estem per l'autonomia federal, i no pel sobiranisme independentista. Ho hem de dir més clar i posar en contradicció als que no es posicionen.

Una nova llei electoral

2007-06-17T22:29:00.000+02:00

Hem tornat a obrir el debat de la llei electoral i penso que hi hem de jugar fort. He de començar dient que no estic gens d'acord amb la proposta del grup d'experts que ha començat a circular aquests dies. Han fet una opció "ni carn ni peix". Converteixen les vegueries en circunscripció sense millorar la representativitat dels territoris, ans al contrari. Si la circumscripció és la vegueria, s'hauria d'apostar per un sistema de repartiment més proporcional a la població del que es proposa. En fi, que no sembla que la proposta serveixi per arreglar gran cosa.

Jo segueixo sent partidari de votar bona part dels diputats en circumscripció uninominal, seguint la proposició de nova llei electoral presentada pel grup socialista el gener de 2003.

En aquell moment proposàvem un diputat per comarca (fins un total de 41) més un diputat elegit pels catalans a l'exterior. La resta de diputats s'havien d'elegir en una llista única nacional. Ara bé, era el resultat global el que decidia l'adjucació d'escons als diferents partits. D'aquesta adjudicació, se'n restarien els diputats ja elegits de forma directa a nivell territorial, i la resta es repartirien segons l'ordre de la llista nacional.

És a dir, si a un partit li tocaven 40 diputats i n'havia obtingut 20 per elecció directa, els altres 20 serien els 20 primers de la seva llista nacional.

El sistema respectava una proporcionalitat escrupulosa, tot garantint la representativitat de tots els territoris.

Segueixo pensant que és un bon sistema, tot i que caldria anar més enllà, augmentant els diputats elegits de forma directa en les tres comarques més poblades del país. Tant el Baix Llobregat com el Vallès Occidental podrien escollir dos -o fins i tot tres- diputats: Baix Llobregat Nord i Baix Llobregat Sud, Vallès Occidental-Oest (Terrassa), i Vallès Occidental-Est (Sabadell), per exemple.

L'Hospitalet podria elegir el seu propi diputat, el Barcelonés-Nord (Badalona, Sta.Coloma i St Adrià), el seu. Per la seva banda, cada districte de Barcelona podria elegir el seu diputat.

Aquest sistema, que comportaria elegir 54 o 56 diputats de forma directa, encara en deixaria 80 a elegir per llista nacional i generaria no només una major proximitat a l'electorat, sinó més competitivitat en cada una de les eleccions. Una competitivitat que no només fomentaria la participació, sinó que forçaria a aquests més de 50 diputats a tenir una acció política pròpia per tal de guanyar-se l'escó. De retruc, el sistema també afavoriria la competitivitat interna dins els partits: tothom s'hauria de guanyar el lloc, com si fos un alcalde.

Encara és d'hora per decidir-ho, però penso que cal apostar fermament per un sistema d'aquestes característiques, més obert i competitiu. Estic convençut que hi guanyaríem tots. A més, un sistema d'aquestes característiques canviaria les regles del joc.

No és evident, per exemple, que CIU guanyés el diputat pel Gironés o per les Garrigues encara que fins ara hagi sigut sempre la llista més votada en aquestes dues comarques. Tot dependria dels candidats dels altres partits. Si es presentés el Joaquim Nadal o la Marina Geli per obtenir l'escó del Gironés, o l'alcade d'ERC de les Borges Blanques per aconseguir l'escó de les Garrigues, probablement tindrien possibilitat de guanyar l'escó per al seu partit. I el mateix podria passar, al Vallés Occidental-Est (imagineu-vos un duel Bustos-Recoder), o a un districte de Barcelona entre dirigents reconeguts dels diferents partits.

L'elecció tindria més emoció, fomentaria la participació i, a més, obligaria a cadascú assumir una part de les responsabilitats en els bons o mals resultats del seu partit.

Un projecte per a la majoria

2007-06-09T20:17:00.000+02:00

Seguint amb la reflexió iniciada ja fa uns mesos i renovada fa un parell de dies per Miquel Iceta al seu blog, avui penjo una reflexió que vaig escriure fa tres anys, quan s'estava preparant l'anterior congrés del partit, i que llavors en Miquel Iceta va publicar al seu blog. Du per títol "Un partit per a la majoria", i em sembla que és del tot vigent. Ara bé, cal contextualitzar els comentaris...

UN PROJECTE PER A LA MAJORIA

La conclusió més clara que podem treure del darrer cicle electoral és que la nostra principal assignatura pendent és, encara, ser capaços de guanyar clarament, i sense discussió, les eleccions al Parlament de Catalunya.

Durant 25 anys els catalans han fet confiança en el PSC per governar els principals ajuntaments del país. Tot i el retrocés experimentat a les municipals de l'any passat, cal no oblidar que durant aquests 25 anys hem tingut alts i baixos i que els resultats de 1999 van ser excepcionals. Ens vam quedar amb 'només' 15 regidors a Barcelona, però el 1995, amb el Pasqual, en vam treure 16... el mateix es podria dir d'altres ciutats on el 1999 vam treure una majoria absoluta aclaparadora i el 2003 vam tornar a uns resultats més propis de 1991 o 1995.

També durant 25 anys, els catalans ens han fet confiança per governar Espanya. Amb més o menys distància de vot, sempre hem guanyat obtenint entre un milió cent i un milió i mig de vots. I durant els últims 17 anys hem guanyat també totes les eleccions europees.

La qüestió central segueix essent, per tant, com guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya, com convertir-nos en el partit que millor representa els interessos de Catalunya i dels catalans, que és el que es juga en les eleccions al Parlament. Evidentment, ara tenim l’avantatge de governar Catalunya des del Govern de la Generalitat, però amb el Govern no n'hi ha prou. El nostre discurs ha de ser el discurs central del país, i ara no ho és. Tenim tres anys per aconseguir que ho sigui. Però per aconseguir-ho, hem de ser capaços de fer el nostre discurs, no identificant-lo sempre amb el del Govern Tripartit. La gent votarà partits i no al govern. Cal cultura del tripartit, però també cultura de PSC. Aquest és el repte.

No ens podem enlluernar pels resultats de les europees. Són bons, ens indiquen que tenim una sòlida base electoral. Però no ens enganyem. Són fruit, també, d'una abstenció diferencial. Només una dada: a Cornellà va votar el 42% de l'electorat (per sobre la mitjana catalana). A Berga va votar el 37% (per sota la mitjana). Normalment la participació és més alta a comarques que a l'àrea metropolitana. Aquesta vegada ha sigut a l'inrevés. Hem d'aconseguir que la participació a l'àrea metropolitana segueixi sent forta en comparació a les altres comarques.

No cal dir que la implantació arreu del país és important. Però la força del PSC a Barcelona i la seva àrea metropolitana no es pot deixar escapar com a les últimes eleccions al Parlament, quan vam perdre desenes de milers de vots a Barcelona, a Hospitalet, a Sta. Coloma, a Cornellà... Necessitem treure 40 diputats a Barcelona, i no 29 com a les darreres eleccions. Amb 40 diputats a Barcelona guanyaríem clarament les eleccions. Aquest ha de ser l'objectiu.

No hem d'oblidar que al mes de Novembre en alguns districtes de Barcelona, com Gràcia o Les Corts, ERC ens arribava a disputar el segon lloc. ERC prendrà nota de l'ensopegada d'aquestes europees i apostarà per la moderació per tal de tenir opcions l'any 2007. No s'arriscarà a seguir jugant al radicalisme quan els aires ja no van per aquí. Per tant, hi ha molta feina per fer a tots els nivells. Hem de consolidar el vot com a "partit central de l'esquerra catalanista".

Volem ser "el partit de la majoria", i ho direm al proper Congrés, però abans hem de tenir, "un projecte per a la majoria". Tenim tres anys per anar concretant el projecte i per anar-hi sumant gent. I això és feina del partit, però també és feina dels consellers, i del President, i també del Ministre.

Hem d'anar a buscar a la gent i els hi hem d'oferir un projecte per Catalunya. Una Catalunya que s'ha de repensar, que ha de veure quin és el seu pes en la nova Espanya i que s'hi ha de comprometre. S'ha acabat anar a Madrid a influir. No hi hem d'anar. Hi hem de ser. No hi hem d'influir. Hi hem de manar. Aquest és un dels aspectes esencials del projecte. Definir un projecte per Catalunya dins l'Espanya Federal.

Però per construir l'Espanya Federal abans hem de ser i actuar com Espanyols Federalistes i no només com a Catalans Federalistes. Amb tot el que això comporta. Aquest és un debat tancat en el nostre país. Però que algun dia s'haurà d'obrir.

El divorci es remunta a la crisi política oberta a Espanya després de 1898 i s’accentua durant la dictadura franquista, però després de 25 anys de democràcia, segueix tenint sentit marcar constantment les distàncies amb Espanya? Encara avui seguim entenent l'autonomia política més com a independència del poder central que com a participació autònoma en el projecte comú. Tot això ho hem de repensar, com hem de repensar també la qüestió del Grup Parlamentari propi, si realment ens interessa i per què.

Hem de definir què volem ser de grans. Quina Catalunya volem i en quina Espanya. Els d'ERC ho tenen molt clar i els hem de posar en evidència. No hem de tenir por a fer-ho. Al contrari. El debat, un dia o altre serà: independència o federalisme. I nosaltres haurem de ser capaços d'explicar i defensar el federalisme com a peça central del catalanisme.

En aquest projecte hi hem de saber sumar una nova generació. El PSC té un dèficit de militants de menys de 40 anys. Avui només representen el 22% del total, davant el 50% dels que tenen entre 40 i 60 anys i el 28% de majors de 60. Només si som capaços de sumar aquesta nova generació al nostre partit, podrem garantir la continuïtat del projecte del PSC com el primer partit de Catalunya, com el partit de la majoria.

ERC i les majories polítiques

2007-06-04T15:41:00.000+02:00

Aquesta setmana hem vist com en Jordi Portabella decidia no entrar al govern de l'Ajuntament de Barcelona. És a dir, que el nou govern de la ciutat només tindrà el suport explícit de PSC i Iniciativa, 18 regidors en total. I se suposa que ERC donarà suport puntualment en funció de pactes i negociacions.

Per començar, Portabella ha apuntat que potser vota afirmativament en l'elecció de l'alcalde Hereu "per donar estabilitat". Curiós. Primer, desestabilitza. Després, es proposa donar estabilitat. Ja ho deien els antincs. Primer, crea un problema. Després, ofereix una solució. I seràs considerat el salvador.

Ara bé, aquesta decisió d'ERC, que ha creat un cert daltabaix intern i que amenaça en anar més enllà si els del Reagrupament aprofiten l'ocasió per forçar un Congrés Extraordinari, ens posa sobre la taula, un cop més, el tema de les majories polítiques.

Com a partit hem fet una aposta des de fa ja uns quants anys pel pacte tripartit. Fent-ho així, fins i tot quan no ens calia com després de les municipals de 1999, hem creat una nova dinàmica a la política catalana. Hem aconseguit que l'eix principal de les eleccions hagi deixat de ser l'eix nacional, i que les majories polítiques es construeixin en base a l'eix dreta-esquerra.

Aquest és, sens dubte, el principal èxit polític del PSC en els darrers 7 anys, des de la creació de la candidatura conjunta al Senat l'any 2000 fins a l'acord de l'Entesa que ha fet president a José Montilla, passant pel primer govern "catalanista i d'esquerres" de Pasqual Maragall.

És una estratègia de fons, aplicada amb consciència i determinació, tot i les evolucions del mapa electoral, caracteritzades pel descens de CIU i PSC i l'ascens d'ERC i Iniciativa. Està clar que els pactes tripartits de fa 7 anys quan ERC tenia 12 diputats al Parlament i Iniciativa en tenia 5, no són els mateixos que ara, però les conseqüències sí que són les mateixes.

Aquesta lògica de governs d'esquerres ha provocat, però, la lògica reacció dels dos partits conservadors, que s'estan adonant que només si s'uneixen podran vèncer un dia a les esquerres. Una reflexió que costa molt d'acceptar en el si de Convergència, però que és inevitable, donada la solidesa del pacte d'esquerres. I això és el que mostren els resultats electorals, a Barcelona (22-18), a Badalona (15-12), o a Tarragona (15-12), entre molts altres llocs.

Ara bé, aquesta lògica dreta-esquerra xoca frontalment amb allò que havien defensat històricament els nacionalistes: el Pacte Nacional. Ja sabeu allò de CIU+ERC=CATALUNYA, una pintada que va aparèixer a molts llocs de Catalunya el novembre de 2003. El Pacte Nacional, però, no només no suma a l'àrea metropolitana de Barcelona sinó que ni tant sols ho fa a d'altres grans ciutats com Girona, Tarragona o Lleida.

Per tant, si el Pacte Nacional no suma a la majoria de municipis, i al Parlament de Catalunya ERC opta clarament pel pacte d'esquerres des de fa dues legislatures, què els hi queda als nacionalistes? Esperar i veure?

És en aquest context que cal entendre la pujada de temperatura a les files d'ERC. A molts els hi costa acceptar que la lògica de la política catalana ha canviat. Ara bé, en Carod ho té molt clar. L'entrevista que li va fer el Cuní divendres va ser reveladora, sobretot quan es va referir al candidat d'ERC a Vic i al "classisme ètnic" de determinats sectors de la societat catalana, que va quedar perfectament retratat quan el Francesc Homs va referir-se al seu nivell de "montillesc" per amagar el seu pèssim domini de la llengua castellana.

Si ERC segueix en la línia de Carod-Rovira, quedarà definitivament clar que el paradigma de la política catalana ha canviat. I des del PSC la nostra feina és seguir consolidant el nou paradigma a tot arreu on això sigui possible.

Entre el triomf conjuntural i els problemes estructurals

2007-05-28T13:52:00.000+02:00

Dissabte feia unes prediccions de participació bastant encertades... excepte en el cas de la ciutat de Barcelona. A Badalona el 46%, a l'Hospitalet el 46%, a Santa Coloma el 45%, a Terrassa el 44, a Sabadell el 48... De fet, només a Cornellà hem superat el 50% de participació. I a Barcelona, el 49.6...

Ara bé, hem guanyat. Hem mantingut 14 escons a la capital (en el marge de la forquilla 14-16 prevista) i hem tornat a arrasar a l'àrea metropolitana (17 a l'Hospitalet i Santa Coloma, i 16 a Cornellà amb percentatges superiors al 50%...), hem obtingut uns bons resultats a Sabadell i Terrassa, hem guanyat a Cerdanyola... però tot amb participacions del 44, 45, 46, 48%. És a dir, guanyem sí, arrasem, també, perquè tenim bons candidats i equips de govern, cert, però també perquè no tenim oposició.

A on tenim oposició, com a Badalona, el resultat és molt més ajustat: 9 a 7. Tenim el coixí del tripartit que ens salva quan això passa, però la lògica imparable de la confrontació dreta-esquerra seguirà avançant de manera imparable amb noves aliances CIU-PP que seguiran utilitzant els temes de la inseguretat i la por a la immigració. Badalona n'és l'exemple. I cal prendre'n nota.

També cal prendre nota -positiva- de l'èxit de l'estil Corbacho, proper i directe, que afronta els problemes sense embuts. Cal parlar dels problemes que tenen les nostres ciutats i no només de reptes i d'oportunitats... I adreçar-nos a la nostra base social, no a l'antiga, sinó a la nova. Encongeix el cor veure gent gran, i molt gran, amb dificultats per a caminar, com venen a votar-nos. Però per sota els 40 tenim un buit. I entre els 40 i els 70 tenim l'electorat una mica cansat. L'1 de novembre ja vam tenir un avís i ara el tornem a tenir.

És un tema metropolità. A Girona, a Lleida, i a Tarragona, les participacions es mantenen per sobre el 60%, en la mitjana espanyola gairebé, i amb bons resultats per a nosaltres. Però a l'àrea metropolitana la participació cau massa, tot i que nosaltres guanyem de carrer. I això és un tema preocupant.

El més preocupant, però, és el que ha pasast a la ciutat de Barcelona. Hem tingut un gran candidat que és i serà un gran alcalde, hem fet una bona campanya electoral i hem assolit els objectius marcats (mínim 14 regidors), però només hem aconseguit 182.000 vots. Només 10.000 més que l'1 de novembre. Si comparem el resultat amb l'obtigut l'any 99, amb una participació del 51%, és sagnant: llavors vam aconseguir més de 310.000 vots.

Què ha canviat? La ciutat, la societat. Ha canviat la realitat, han canviat els problemes. Tenim un bon alcalde, jove, amb empenta, que connecta amb la gent... però tenim un problema estructural. La ciutat ha canviat, la gent té nous problemes i no percep que els estem resolent, tot i que ho intentem.

Nosaltres seguim transformant els barris, fent rambles noves, obrint nous espais, construint desenes d'equipaments culturals, esportius i de lleure... hem fet una gran inversió els darrers deu anys... però la gent no ho valora prou. La gent pensa que això és el que ens toca fer i que, en canvi, no resolem els problemes que hi ha a sobre la plaça, a sobre la rambla o al voltant de l'equipament...

Hi ha una part de l'electorat que ha perdut la confiança. Amb nosaltres, però també amb els altres partits, i esperialment amb IC-V i ERC. Els resultats de Barcelona en són una mostra. Si comptem la participació del 49.5% i li restem els vots en blanc (més de 25.000), els 23.000 de Ciutadans i els gairebé vint mil dels altres petits partits, ens queda que només 550.000 barcelonins, el 45% dels ciutadans de Barcelona, confia amb un dels cinc principals partits. Això és poc, molt poc.

Especialment preocupant és el vot en blanc. L'1 de novembre va arribar al 2% i ja ens semblava molt. Ara, a Barcelona, hem arribat a superar el 4% (a Gràcia arriba al 5% gairebé). Un vot de protesta compromesa, no abstencionista, que va creixent.

Hem guanyat, sí, i ens n'hem de felicitar, perquè no era evident. Tenim un alcalde que ho ha donat tot en aquesta campanya i hem d'estar orgullosos d'ell. Hem obtingut un nou triomf a la ciutat després de 28 anys al govern... però tenim a sota una crisi estructural que hem de pal·liar. No pot ser que a Tarragona, a Girona o a Lleida voti més del 60% de l'electorat i a la Barcelona metropolitana no arribem al 50%. Ens ho hem de fer mirar i hi hem de posar remei.

Votants i abstencionistes

2007-05-26T18:13:00.000+02:00

Intentaré fer un exercici una mica agosarat en un dia de reflexió: parlar de l'abstenció. Tot sembla indicar que demà tindrem una participació molt baixa, fins i tot històricament baixa, i l'haurem de comparar amb eleccions anteriors. Jo ho intentaré fer ara.

Les municipals de 1999 van registrar la participació més baixa en unes eleccions a Catalunya. Llavors la participació a Barcelona va ser de tot just un 51% però a l'Hospitalet, Badalona, Santa Coloma i Terrassa va baixar per sota la barrera psicològica del 50%, i es va situar entre el 47 i el 49%.

L'any 2003, en canvi, la participació es va recuperar arreu. Un 59% a Barcelona, 58% a Cornellà, 57% a Sabadell i Terrassa, 55% a l'Hospitalet, 52% a Badalona i Santa Coloma... De fet, a les eleccions al Parlament de Catalunya d'aquell any, encara va pujar més: fins al 66% a Barcelona, el 59% a l'Hospitalet i Terrassa, i superant el 60% a Sabadell i a Cornellà. Un cert èxit de participació.

A les eleccions al Parlament de 2006, en canvi, la participació va caure en picat. Fins al 60% a Barcelona, el 57% a Cornellà, el 56% a Sabadell, el 52% a l'Hospitalet i a Terrassa... arribant a situar-se per sota el 50% a Badalona i Santa Coloma: 48 i 46% respectivament.

La pregunta, doncs, és què passarà demà. Si seguim la lògica que en tots els darrers cicles electorals hi ha hagut una participació menor a les municipals que a les autonòmiques (dada a considerar i a reflexionar per tots aquells que encara sostenen que les eleccions catalanes són percebudes com a llunyanes per una part de l'electorat), en les eleccions de demà la participació serà entre 2 i 7 punts inferior (segons el municipi) en relació a les eleccions del passat 1 de novembre.

Això voldria dir que a Barcelona en cap cas superaríem el 53% (de fet per molts això seria tot un èxit), a l'Hospitalet ens quedaríem al 48%, a Badalona podríem caure fins al 45% i a Santa Coloma fins al 44%. A Sabadell un 51%, a Terrassa un 50%, i a Cornellà -l'excepció- un 55%. Uns resultats molt semblants, o inferiors, als de les municipals de 1999.

Què passaria, però, si baixéssim de la barrera del 50% a Barcelona? O fins i tot en el conjunt de Catalunya? Aquesta és la gran pregunta de cara a l'elecció de demà. Sembla que tots els electorats estan molt desmobilitzats i alguns, com el de CIU, semblen francament derrotats. Hi poden haver, per tant, grans sorpreses. Haurem de mirar què passa, doncs, en cada un d'aquests 7 municipis per tal d'extreure'n les lliçons pertinents.

Ara bé, passi el que passi, el que sí que podem dir ja avui és que en Jordi Hereu ha fet una campanya espectacular. L'he anat seguint aquestes darreres setmanes i ha anat in crescendo fins al punt que al míting de la Mar Bella de dijous passat va fer una intervenció absolutament excepcional. Segur d'ell mateix, amb força, amb ganes, parlant de tots els temes (locals i nacionals) emocionant-se i resultant alhora fort i convincent. Quan es va referir a "aquella nit de novembre i aquell matí de desembre" de l'any 2000, quan era regidor de Les Corts, per carregar contra l'utilització del terrorisme per part del PP, va arribar a un nivell d'autenticitat desconegut.

Passi el que passi demà, en aquesta campanya ha nascut un líder del socialisme català que està cridat a protagonitzar grans moments de futur del nostre partit.

Un president per a Europa

2007-05-26T17:14:00.000+02:00

http://www.youtube.com/watch?v=P6Cu9187tCY

Feia dies que el volia penjar i no ho havia fet. Fa gairebé tres setmanes que el va penjar i segueixo pensant el mateix. Tony Blair vol ser el nou president de la Unió. I jo penso que seria un candidat ideal. La Unió necessita un president fort, que pugui agafar el telèfon i trucar a qualsevol president, també al dels Estats Units. Un president amb capacitat d'acció pròpia, amb agenda pròpia. I Tony Blair ho seria. Segueixo pensant que tot i l'error de la guerra d'Iraq segueix tenint moltes coses a dir. Quants presidents o primers ministres són capaços d'adreçar-se a tot un poble que no és el seu, en aquest cas el francès, en la seva llengua? Molt pocs. I això és el que necessitem. Ell ho farà. El juny de 2005, després del fracàs dels referèndums francès i holandès ja ho va demostrar en un brillant discurs al Parlament Europeu. Però després van venir els atemptats de Londres, i l'empenta que volia donar al projecte europeu es va frustrar. Ara pot tenir una altra oportunitat i espero que tots plegats la sàpiguen aprofitar.

L'impossible victoire

2007-05-07T09:50:00.000+02:00

Si la del 2002 va ser "L'impossible défaite", l'elecció de 2007 ha sigut "L'impossible victoire". No ha pogut ser. Tots ho sabíem però calia veure quina era la magnitud de la victòria de Sarkozy. El més important, però, és que ella continua. Ara el que li cal és fer-se amb el partit. No n'hi ha prou amb ser candidata a la presidència, cal que sigui primera secretària del partit. Ara és l'hora de renovar-lo per tal d'afrontar una nova elecció d'aquí a cinc anys amb garanties. El socialisme francès necessita un partit més ampli i més cohesionat i per fer-ho Ségolène ha de fer un pas endavant.

Ahir ja el va fer. Tot estava pensat. Va intervenir a les 20:05, només conèixer els sondejos, per marcar l'agenda de la nit a can PS. Per dir que això només és el començament i que està preparada per seguir liderant l'esquerra francesa. Sort que ho va fer, perquè al plató de France 2, l'esperava Dominque Strauss-Kahn amb una intervenció absolutament indigna a les 20:10 o 20:15 "C'est une très grande défaite" van ser les seves primeres paraules. Va recordar que era la tercera consecutiva i que l'elecció s'havia perdut a la primera volta per la incapacitat d'atreure a l'electorat centrista. Carregava contra la Ségolène i es declarava "prêt" a assumir el repte del lideratge del PS. Absolutament indigne en una nit electoral. El Fabius, mitja hora més tard, va estar molt més elegant. Primer les legislatives, i després ja veurem - va apuntar.

El PS necessita anar cohesionat a les legislatives per evitar una derrota massa severa. I el DSK s'ha desautoritzat a si mateix amb la intervenció d'ahir. La Ségolène, però, va saber reaccionar. Se'n va anar caminant, entre la multitud, a la seu del PS, rue Solférino. I va pujar al terrat per saludar i parlar als militants i simpatitzants. Un gest de força: "le parti c'est à moi". Ella és, indiscutiblament, la nova reina de Solférino, encara que molts no ho vulguin veure. I al seu costat, al terrat, hi havia el David Assouline, membre de l'executiva nacional del PS, i convidat per la Fundació al seminari que vam organitzar al mes de gener. Un dels homes forts del nou PS ségoleniste.

Hi ha molta feina a fer, però la pot fer. Encara té 53 anys et elle est "dans la force de l'âge".

Una oportunitat perduda?

2007-04-25T16:15:00.000+02:00

Aquest migdia François Bayrou ha declarat que no donarà suport ni a Nicolas Sarkozy ni a Ségolène Royal a la segona volta de les presidencials. Perd l'oportunitat de ser decisiu en l'elecció presidencial i ja no ho podrà ser en les legislatives, per molt que creï un nou partit: el partit demòcrata, un nom que sembla que s'hagi posat de moda... A les legislatives els francesos donaran la majoria al president elegit el 6 de maig i no hi haurà lloc per un tercer partit. El sistema majoritari francès ho dificulta. El tercer només ho pot ser com apèndix d'un dels grans. Si Sarkozy guanya, arrasarà a les legislatives. Si va guanyar l'UMP de Chirac fa cinc anys, com no ha de guanyar l'UMP de Sarkozy ara?

Bayrou, per tant, ha perdut una gran oportunitat. I l'ha perdut per no ser capaç d'arriscar. En política cal saber arriscar en el moment oportú, i Bayrou no n'ha sabut. Ni Sarkozy ni Ségolène Royal comptaran amb ell en el futur si guanyen, perquè no els hi haurà d0nat suport. I si a un dels dos en algun moment els interessa recuperar-lo per reforçar una posició feble, no hem d'oblidar que un primer ministre francès dura menys en el càrrec que un ministre espanyol: en més de trenta anys, cap primer ministre ha durat més de tres anys en el càrrec, a excepció de Lionel Jospin.

Per tant, la única opció de futur per Bayrou era apostar per Ségolène Royal. Arriscar-se i forçar-la a comptar amb ell amb l'objectiu de pactar un repartiment d'escons a les legislatives. Amb un gran grup parlamentari que condicionés la nova majoria sí que hagués pogut condicionar la política de la presidenta socialista com a primer ministre. Però no s'ha atrevit. I tots dos en sortiran perdent.

Un triomf de la renovació a França

2007-04-23T11:19:00.000+02:00

França ha passat pàgina. Amb els resultats d'ahir França inicia el que hauria de ser un camí cap a la normalització política, reduint l'espai electoral dels extrems i apostant per dues alternatives fortes amb vocació de govern.

Des de fa més de 25 anys tots els governs han perdut les eleccions. Sempre s'ha votat contra el govern, com un vot de càstig. I s'ha votat de forma fragmentada, excessivament fragmentada. La dreta republicana va anar perdent vots progressivament cap a la dreta nacional. I l'esquerra socialista cap a l'extrema esquerra i d'altres opcions minoritàries.

El 21 d'abril de 2002 això es va portar a l'extrem. En aquella elecció, l'extrema dreta va aconseguir un 20% dels vots, sis milions. I les esquerres a l'esquerra dels socialistes, un altre 20%, més de sis milions. La fragmentació va arribar al paroxisme, en una elecció que fins a deu candidats, deu!, van superar el milió de vots. (Després de Chirac, Le Pen i Jospin, 1.9 per Bayrou, 1.6 per Arlette, 1.5 per Chevenement i Noël Mamère, 1.2 per Besancenot i St Josse, 1.1 per Alain Madelain...)

Ahir, en canvi, només cinc candidats van superar la barrera del milió (Sarkozy 11.3, Royal 9.4, Bayrou 6.7, Le Pen 3.8, Besancenot 1.5). I això en un context d'augment de la participació i del vot global en gairebé 8 milions (28.5 milions l'any 2002, 36.4 el 2007). Però el que és més important: tant Sarkozy com Royal han gairebé doblat els vots absoluts de Chirac i Jospin l'any 2002, i Le Pen ha perdut un milió de vots. Sarkozy i Royal se situen en el nivell de vot d'una opció de govern, entorn als deu milions. Un nivell necessari per construir un projecte de país des d'una sòlida base electoral.

Ara és l'hora, doncs, de construir les alternatives. L'alternativa de dretes és ben clara, al voltant de la UMP i del seu líder indiscutible Nicolas Sarkozy, que ha aconseguit fer una nova síntesi entre dreta nacional i dreta republicana, amb l'objectiu de convertir la UMP en el gran partit de la dreta francesa, a l'estil del Partit Popular espanyol.

L'alternativa d'esquerres, en canvi, encara s'ha de construir. Ségolène Royal n'és la líder natural després d'aconseguir el millor resultat d'un socialista a la primera volta des dels temps de François Mitterrand. Però hi ha molta feina a fer. Necessita més de vuit o nou milions de vots, i per aconseguir-los haurà de mirar tant a l'esquerra com al centre. A la seva esquerra només hi ha uns quatre milons de vots, i molt fragmentats. Al centre, en canvi, hi ha l'electorat Bayrou. Si Ségolène Royal vol governar França ho haurà de fer des del centre-esquerra i reconstruint l'espai al voltant d'un nou PS. Si no ho fa, i deixa que Bayrou es reincorpori a la nova majoria governamental al voltant de Sarkozy, l'esquerra francesa iniciarà una llarga travessia del desert. Esperem que no sigui així.

Nihil humani alienum a me est

2007-04-15T20:08:00.000+02:00

Des del primer discurs de Jordi Hereu com alcalde de Barcelona, em va cridar l'atenció una frase que utilitzava sovint: "res del que els hi passa als ciutadans de Barcelona m'és aliè". Em va cridar l'atenció perquè em resultava familiar. Em recordava una llatinada apresa de la meva professora de llatí de l'Institut Joan Boscà, la Teresa, que deia: "Nihil humani alienum a me est". Res del que és humà m'és aliè. Era una sentència profundament humanista. Tot el que és humà, tot el que afecta als homes (i a les dones) m'és propi, ho sento com a propi.

Em va sobtar aquesta referència a la locució llatina clàssica perquè no és gaire comú en els temps que corren aquest tipus de cites. Però avui ho he entès tot.

Avui celebràvem l'inici de la campanya d'en Jordi Hereu per ser elegit alcalde de Barcelona a les eleccions municipals del 27 de maig. Missa de 12 al poliesportiu de l'Illa, a Les Corts, el seu barri, del que va ser gerent i regidor. Missa de 12 amb un sermó inicial clàssic, d'en Joan Ferran, primer secretari que aviat deixarà de ser-ho (i no serà gens fàcil trobar-l'hi un bon substitut, sobretot si seguim el seu consell de que no ha de ser regidor). I a l'homilia li ha seguit un prec gairebé (per no dir pregària, que és el que tocaria a la missa) d'un to molt diferent al que estem acostumats en un míting polític. Un to moral i, en alguns moments, gairebé espiritual. Era un artista -com l'han presentat-, un poeta -en dirien uns altres-, un humanista, en definitiva: en Ton, o Antón (no sóc capaç de recordar el cognom, que comença per B).

Un humanista que ha parlat d'en Jordi Hereu com un gran humanista també. I, per fer-ho, també ha citat als clàssics. Els grecs, en aquest cas: "Tota ciutat té els governants que es mereix". I ell, ens ha dit, creu que els ciutadans de Barcelona es mereixen tenir un alcalde com en Jordi Hereu. Ens ho mereixem. La ciutat bé s'ho mereix.

En acabar el Ton, ha parlat l'alcalde, en Jordi. Avui se'l veia feliç i content. Content de tenir tota la família reunida amb ell, content de poder representar el seu partit, feliç de la trajectòria que l'ha dut des del Col·legi St Gregori, i després de fer empresarials per desig de la seva mare, a ser el candidat del Partit dels Socialistes de Catalunya a l'alcaldia de Barcelona. Tots tenim la nostra història i avui alguns hem descobert una mica més quina és la història personal del nostre candidat: un humanista, un reformista, de Les Corts, que vol seguir transformant la ciutat pensant en els homes (i les dones) que hi viuen.

Sortint de la boira

2007-03-24T11:27:00.000+01:00

En els darrers mesos s'ha utilitzat sovint la metàfora de la boira per descriure la situació actual de la política catalana, per la seva indefinició i manca de perspectives -deien alguns. En una conferència d'ESADE de fa unes setmanes l'expresident Pujol també la va utilitzar, tot parlant de lideratge, per donar pistes del que ha de fer el líder d'un grup quan tot pujant una muntanya es troba amb boira espessa i es veu obligat a aturar-se.

Pujol deia que en una circumstància així t'has d'aturar i donar moral a la tropa, tot esperant que la boira "escampi", o bé decidir que segueixes fent camí amb pas lent i cautela. En aquest segon cas, és necessari que el líder no vagi davant sinó darrere, acompanyant el grup, donant-li confiança, ajudant als que els hi costa més avançar... un estil de lideratge que em fa pensar en l'actual govern de la Generalitat, i en el seu president molt en particular. Quan et trobes enmig d'aquesta boira provocada per la condensació del debat polític espanyol, el que cal fer és seguir avançant sense fer massa soroll i donant confiança al personal, i no donant moral a la tropa amb arengues i recursos d'inconstitucionalitat, prometent futurs impossibles en cims inabastables.

Això ho ha vist molt clar l'anomenada societat civil catalana, que aquest dijous va fer un coup de force a l'audiori d'IESE per reclamar una gestió local de l'aeroport de El Prat que permeti dotar-nos de millors connexions internacionals. El món de l'empresa, per primer cop en molt de temps, es torna a sentir fort. No vol deixar-se arrossegar pel derrotisme ni creu en els que parlen d'una nova etapa de decadència. Catalunya i Barcelona han tornat a mostrar la seva fortalesa, i ho han fet a l'ampara d'un govern que saben que els defensa. Sense fer soroll, però treballant dia a dia per fer possible que el país aconsegueixi gestionar de forma directa les principals infrastructures.

Catalunya és conscient de les seves potencialitats, i també de les seves limitacions. La societat civil catalana sap que no podem competir amb Madrid en tot. Però com va dir en Pedro Nueno, altres aeroports com el de Boston o el de Munic demostren que es pot tenir un bon aeroport amb bones connexions tot i ser a prop d'un gran aeroport internacional com el JFK de Nova York, Frankfurt o, en el nostre cas, Barajas. Només demanem que ens deixin gestionar-lo per aconseguir-ho. Aquest ha de ser el nostre model. Barcelona no té un país de més de 40 milions de persones darrere com té Madrid, ni la posició privilegiada en relació a l'Amèrica Llatina que té Madrid, però podem convertir-nos en un pol de comunicacions potent lligat a una economia forta i dinàmica que inverteixi en innovació i noves tecnologies.

Utilitzant un símil nord-americà, podríem dir que Catalunya és molt més que el Québec però mai serà com l'estat de Nova York. Hem d'aspirar, doncs, a ser Massachussets, que no tindrà mai un aeroport com el JFK ni un centre de negocis com Wall Street, però té Harvard i el MIT, i un bon nombre de grans empreses que donen la fortalesa necessària a la seva economia. Aquest ha de ser el nostre model per anar sortint de la boira.

Una nova identitat-projecte per Barcelona

2007-02-21T09:39:00.000+01:00

Avui el diari El Pais em publica aquest article sobre la necessitat de construir un nova identitat-projecte per Barcelona en base a les noves realitats socials.

Una identidad-proyecto para Barcelona

ALBERT AIXALÀ I BLANCH 21/02/2007

Desde hace unos años Barcelona está en un proceso de renovación de su proyecto de ciudad. Un proyecto que dé un nuevo sentido a la política municipal y al eficiente trabajo del equipo de gobierno. Un proyecto que no sólo sea de ciudad, sino para la ciudad y para sus ciudadanos. Un proyecto próximo y ambicioso a la vez, global y local.

Un proyecto que debe dar respuestas a una ciudad que ha cambiado mucho en muy poco tiempo. Tanto que, como apuntaba hace unas semanas Jordi Borja (EL PAÍS, 31 de enero), algunos ciudadanos empiezan a sentir un cierto desapego hacia su ciudad. Una sensación que en ocasiones deriva hacia una sentimiento de pérdida, como el que brillantemente narró Josep Maria Benet i Jornet en su última puesta en escena, Salamandra.
Con todo, la ciudad está más viva que nunca. Una ciudad que batega, como dice el Ayuntamiento. Una ciudad donde conviven, junto a los barceloneses de toda la vida, más de 260.000 residentes extranjeros, comunitarios y no comunitarios, y unos cuantos millones de turistas que nos visitan durante todos los meses del año. ¿Cómo resolver entonces, la ecuación? ¿Cómo evitar que algunos sientan que están perdiendo la ciudad, y otros crean que la ciudad no los integra?

En primer lugar, asumiendo la nueva realidad. No podemos seguir siendo lo mismo que éramos hace 10 años porque no somos los mismos. Barcelona, como el resto de ciudades de este país, debe repensarse, y crear un orgullo de ciudad sobre cimientos nuevos. Toda política no sólo debe ser ambiciosa, sino tener un profundo anclaje en la realidad, de modo que hay que reconocer que hoy las recetas de los años ochenta y noventa ya no nos sirven. Ha llegado el momento de construir una nueva identidad ciudadana, una identidad-proyecto, como la definiría el sociólogo Manuel Castells.

Castells acuñó este concepto hace ya más de 10 años como respuesta a la identidad de resistencia característica de muchos movimientos sociales, culturales y religiosos de muy diversa índole. Identidades de resistencia construidas, de forma excluyente y no inclusiva, en base a elementos culturales o religiosos. Ante el peligro de generalización de estas identidades de resistencia, en el marco de sociedades con una creciente diversidad cultural, étnica y religiosa, Castells proponía la creación de identidades-proyecto.

Hoy, en Barcelona, como en otras grandes ciudades, tenemos el riesgo de que surjan estas identidades de resistencia. Un riesgo que es necesario combatir no sólo con políticas sociales ambiciosas, sino también con políticas culturales integradoras. Y para ello necesitamos empezar a hablar abiertamente de los cambios permanentes que nos traen estos nuevos 260.000 ciudadanos de Barcelona. Y empezar a dar a la identidad (sea nacional, lingüística, cultural o religiosa) la importancia que tiene en las sociedades actuales, caracterizadas por la diversidad. Debemos entender que no habrá integración si no hay reconocimiento de la diversidad cultural, pero también religiosa: diversidad de espacios de culto, y diversidad de manifestaciones religiosas en el espacio público.

Para gestionar esta realidad, en Barcelona ha llegado la hora de construir un nuevo proyecto de ciudad. De dotar a todos los barceloneses, sea cual sea su origen, de una identidad-proyecto, "aquella que se construye en la práctica cuando una colectividad se moviliza en torno a un proyecto compartido", en palabras de Manuel Castells. Sin esta identidad compartida, sin este proyecto común, no hay política más allá de las políticas.

Éste es el gran reto del alcalde Jordi Hereu: dar sentido a la nueva realidad ciudadana, escribir el relato que nos identifique con la ciudad. Y para ello debe contar con una nueva generación, la suya, la de los que nacieron en los años sesenta y setenta, capaz ya de pensar la Barcelona que quiere dejar a sus hijos en el año 2020. Pero contando también con los nuevos barceloneses, porque la futura clase media de Barcelona y las clases populares que seguirán dando vida a esta ciudad están ahí, entre los que hace poco que han llegado. Ellos son parte fundamental de esta identidad-proyecto que debe ser Barcelona, y no los podemos perder. Tenemos una gran oportunidad y no la podemos desaprovechar.

Albert Aixalà i Blanch es director de la Fundació Rafael Campalans.

Canviar i dirigir els canvis

2007-02-09T16:39:00.000+01:00

L'article d'avui a El Pais del nostre viceprimer secretari és de lectura obligada. En primer lloc, perquè assenyala les mancances: "la política de sentit", de la què parla en Raimon Obiols, la "manca de relat" que diem altres, un relat que unifiqui i ens identifiqui, un relat que doni sentit a la gestió, un projecte -en definitiva- que ens doni identitat. En segon lloc, perquè apunta les solucions: més participació i més debat. Hem d'escriure més, hem de debatre més, per millorar el projecte. I en tercer lloc, perquè no perd de vista l'objectiu final: un partit capaç de tranformar la realitat i de governar els propis canvis, de canviar al ritme de la societat per tal de dirigir els canvis polítics, econòmics i socials.

'Escudella barrejada'
MIQUEL ICETA 09/02/2007

El penúltimo día de enero Josep Ramoneda publicaba un artículo en EL PAÍS en el que utilizaba la metáfora de una "sopa fría" para referirse a la imagen que proyecta el Gobierno de Entesa sobre la ciudadanía. La cosa venía a cuento pues, según nos refería el propio Ramoneda, en un encuentro reciente con el presidente José Montilla, la tardanza en empezar a cenar enfrió la sopa. Admitía Josep que tras una etapa de la que salimos todos muy escaldados bien se agradecía una sopa fría, aun advirtiéndonos de que tarde o temprano hará falta algo más caliente.

Supongo que también podemos achacar a una política fría alguna responsabilidad sobre la elevada abstención electoral en las pasadas elecciones al Parlament. Lejos de culpabilizar a los y las abstencionistas, conviene reflexionar sobre las causas de la abstención. No tanto sobre la ínfima abstención técnica ni sobre el libérrimo afán de abstenerse, sino sobre aquellas causas que han alejado a gentes diversas de la participación política por falta de motivación suficiente, pero que podrían volver a votar en el futuro si se les diesen motivos suficientes para hacerlo. Y para ello la sopa no sólo debe estar caliente, sino que debe mejorar su sabor y adaptarse a nuevos gustos. Porque, en efecto, los problemas de las sopas no son sólo los relativos a la temperatura a la que se consumen. A veces les falta sal, en otras ocasiones les sobra. A veces echa uno de menos algunos tropezones, crujientes picatostes o el placer de degustar texturas distintas en lugar de consumir purés de sabor indeterminado.

En Cataluña tenemos grandes tradiciones de sopa. Mi favorita es la escudella barrejada. Buen caldo, pero con verduras y carnes bien visibles y comestibles. Cada tropezón con su personalidad, con su sabor, con su textura. Juntos, revueltos, aportando todos su parte nutritiva a la sopa, pero sabiendo qué se come y decidiendo incluso en qué orden. Hasta el punto de poder renunciar a masticar la gallina o la acelga aun aceptando, de buen gusto, su aportación al conjunto. Partiendo, claro está, de un buen caldo, fundamento imprescindible de una buena sopa.
Coincido con Raimon Obiols en que una buena política es una "política de sentido"; es decir, una política que proporcione una lógica explicativa a lo que se hace, que señale un objetivo que alcanzar y dibuje un camino de reformas para conseguirlo. Creo, en efecto, que la desafección política se combate con más política, con mejor política, huyendo de discursos huecos y de actitudes más propias del avestruz que esconde la cabeza ante contratiempos, novedades o acontecimientos inesperados.

Debemos reconocer que los partidos políticos tienden a veces al puré indeterminado. Intentando gustar a todo el mundo, producen en algunos momentos mezclas insípidas y uniformes en las que es difícil encontrar el gusto de lo auténtico y lo diverso, como también es cierto que en determinados momentos se producen sonadas excepciones. Las primarias del PSOE sobre el candidato a la presidencia del Gobierno que ganó Josep Borrell representaron el momento más estimulante y más dinámico en la vida partidaria del conjunto de las fuerzas políticas en los últimos 10 años. Lo hemos vuelto a ver ahora con el proceso de primarias para la elección de Ségolène Royal como candidata de los socialistas franceses y el amplio debate participativo que ha abierto. De estas y otras experiencias concretas se deduce una conclusión rotunda: más participación y más debate político favorecen la conexión entre la política y la ciudadanía y reconcilian a los electores con los partidos.

El puré uniformador de la política hueca ha desorientado también a veces a la izquierda, pues cuando ésta se limita a una mera gestión administrativa, abandona la tarea de gobernar en el sentido profundo de la expresión y se aleja de la energía que la alimenta: utopía, debate y participación. Esos son los ingredientes de una política caliente. Ulrick Beck, en su defensa de una "izquierda cosmopolita", dice que "la izquierda que vive encerrada en su ciudadela", sea desde el proteccionismo del Estado o desde su réplica reformadora liberal, no ha comprendido que "la renuncia abierta a la utopía es un cheque en blanco al abandono de la política por parte de la propia política. Sólo quien es capaz de entusiasmarse gana apoyos y conquista el poder". Y de eso se trata, de vertebrar una mayoría social para impulsar reformas que, guiadas por los valores que inspiran nuestro proyecto, sirvan para construir una sociedad más justa.

El PSC ha desarrollado desde 1978 un proyecto exitoso. No sólo consiguió la unidad socialista, sino que se convirtió en el primer partido catalán de izquierdas. Y lo hizo precisamente partiendo de unos principios meridianamente claros: unidad civil, atajando de raíz los intentos de dividir a los catalanes en función de su lugar de nacimiento o lengua materna; catalanismo, federalismo y justicia social. El presidente Montilla, al proponer un ambicioso programa de catalanismo social, no ha hecho sino actualizar y abrir al futuro el proyecto fundacional del PSC. El acierto de nuestras propuestas nos hizo mayoritarios a escala municipal y ha acabado por llevarnos a ser la fuerza mayoritaria del Gobierno de Cataluña en las dos últimas legislaturas. Nuestro proyecto federal ha supuesto un impulso decisivo al autogobierno de Cataluña en las determinantes citas de la Constitución de 1978, el Estatut de 1979 y el Estatut de 2006, y ha sido una contribución fundamental a las etapas de gobierno progresista en España en los periodos 1982-1996 y de 2004 hasta hoy. La permanente vigencia del proyecto del PSC ha requerido un esfuerzo constante de renovación. Si se reflexiona sobre nuestra reciente evolución electoral, ese esfuerzo de renovación debe mantenerse e incrementarse pues en democracia los proyectos políticos no viven de la sopa boba.

Los socialistas catalanes estamos comprometidos a reflexionar a fondo sobre nuestro proyecto, nuestras propuestas, y también sobre la necesidad de ampliarlo a más gente, a nuevos protagonistas. Se trata de modernizar nuestro discurso, agenda y lenguaje. De repensar nuestro relato político, que ha de ser capaz de proporcionar claves para entender lo que pasa, para señalar los objetivos sociales que queremos alcanzar y las reformas necesarias para conseguirlos. Un relato inteligible capaz de proponer un horizonte ilusionante. Se trata de hablar de nuestra organización, de hacerla más abierta, más acogedora, más participativa, más eficaz. De reflexionar sobre nuestros instrumentos para hacer política, sobre cómo mejorar nuestra capacidad para conectar con la sociedad, con el electorado socialista más tradicional -atendiendo también a su evolución-, con los jóvenes y con los sectores más dinámicos. No se trata sólo de "caras nuevas". Se trata de practicar una política de proximidad, capaz de escuchar, entender y atender la evolución de la sociedad. Capaz de impulsar el progreso económico, la justicia social, la libertad y la responsabilidad individual, la paridad y la sostenibilidad. Consciente de que gobernar no es sólo administrar o gestionar. Capaz de gobernar para cambiar las cosas y de gobernar los cambios. Capaz de ganar elecciones, pero también de ganar la batalla de las ideas, el combate cultural, capaz de movilizar amplias mayorías ciudadanas para impulsar reformas a fondo.

Debemos acertar en los temas que tienen que centrar la agenda política, los de las preocupaciones ciudadanas, pero debemos ser capaces también de anticipar los problemas de un futuro que ya está aquí. Tenemos que desarrollar una política que, tejiendo una amplia complicidad social, aborde con valentía los retos calientes a los que nos enfrentamos: precariedad social, calidad del empleo, inmigración, vivienda, emancipación juvenil, calidad de los servicios públicos, fractura digital, demografía, competitividad en el mercado global, innovación tecnológica y formación.

Sólo quien es capaz de cambiar será capaz de dirigir los cambios. Por ello debemos actualizar y renovar el proyecto que nos ha hecho llegar hasta aquí, el proyecto que nos ha hecho mayoritarios y, sobre todo, útiles a la sociedad catalana, a los trabajadores y a las clases populares de este país. Estoy convencido de que somos capaces de hacerlo y de que así, sólo así, no se enfriará la sopa.

Miquel Iceta Llorens es viceprimer secretario y portavoz del PSC.

Una idea actual de España

2007-02-04T12:28:00.000+01:00

Dijous el president del govern d'Espanya va fer un interessant discurs sobre la seva idea d'Espanya en l'acte de celebració dels primers 100 números de la revista "La aventura de la historia". El Pedro J. a El Mundo en parla i reprodueix també el seu discurs durant aquell acte. Resulta imprescindible llegir-lo en la mesura que fa la seva pròpia interpretació d'allò que apropa i allunya als president Rodríguez Zapatero i Aznar en el seu intent d'acabar amb el terrorisme. Però també per la reflexió que fa sobre l'imperi austro-hongarès i els perills que tindria per a Espanya seguir aquell model.

El president Zapatero va contestar i ho va fer molt bé. Parlant no de manera etèrea sobre l'Espanya plural sinó refent un discurs més sòlid sobre les virtuts de l'autonomia política per a totes les comunitats autònomes d'Espanya. Ara bé, es troba a faltar una idea sobre la nació més enllà de la nació de ciutadans. Una nació plural que es defineixi com a nació de nacions (el Pedro J. en va parlar i en canvi el Presiden del Govern no ho va fer). Una nació que inclou i incorpora diverses comunitats nacionals.

Però no la defineix perquè sap perfectament que aquesta idea de nació no només no és majoritària sinó que no és acceptada per amplis sectors de l'opinió, tampoc de l'esquerra. I així com la idea d'Espanya cohesiona la dreta i unifica a liberals i conservadors, a la dreta amb el centre, a valencians i andalusos; la idea de "nació de ciutadans" cohesiona l'esquerra, ja sigui liberal o socialista, catalana o madrilenya.

Despropòsits i irresponsabilitats

2007-02-02T16:24:00.000+01:00

Cada vegada es fa més evident que la responsabilitat no és un valor social. Ningú vol ser responsable ni responsabilitzar-se de res. Pocs volen assumir responsabilitats, de la mena que sigui. Molts intenten el·ludir-les a qualsevol preu. Sempre n'hi ha un altre de responsable, o fins i tot culpable, dels nostre mals, o dels mals del món.

En les darreres setmanes hem viscut el súmmum de la irresponsabilitat mediàtica en el cas del senyor Carles Veiret, propietari d'un pis al carrer Urgell de Barcelona. Tots el mitjans suposadament seriosos de la ciutat i del país, des de Televisió de Catalunya a La Vanguardia, ens van fer creure que algú havia llogat un pis que no era seu a uns tercers i que hi havia una persona que s'havia quedat vivint al carrer i sense poder accedir a casa seva. Hi va haver entrevistes i reportatges, fòrums d'opinió oberts, declaracions fins i tot del govern dient que agilitzarien la resolució d'aquests casos... i després resulta que el suposat home que es quedava al carrer era propietari (o co-propietari) de tot l'edifici, i que els suposats okupes havien sigut anteriorment llogaters.

Ara, durant un parell de setmanes no s'ha parlat de res més i la farsa s'ha convertit en realitat mediática televisada (vigili que potser se'n va de vacances i quan torni es troba el pis ocupat!). De fet, l'advocat del senyor Veiret ho va dir obertament abans d'ahir davant de les càmeres. I llavors, quan aquest senyor ja ha aconseguit el seu objectiu (fer fora als antics llogaters que no devien voler marxar perquè potser els hi havien dit de paraula que hi podien estar més temps), ara sabem que tot plegat ha sigut un muntatge. Ara bé, ningú demanarà disculpes per res i el propi Antoni Bassas va enllestir el tema amb una frase "sembla que tot l'edifici era propietat de la família Veiret i que la seva cunyada havia estat cobrant un lloguer pel pis". I va passar a una altra notícia. I l'alarma social creada? I la irresponsabilitat dels mitjans de comunicació? I la incapacitat de l'administració de justícia per fer saber abans que la situació no era com l'explicava el senyor Veiret?

Però, és clar, ningú demanarà explicacions a ningú, ni tant sols al senyor Veiret, que tot solet ha creat un problema social per a resoldre un problema domèstic i familiar. Senzillament, una vergonya!

Tornar a començar

2007-01-03T09:37:00.000+01:00

Quan s'apropava l'entrada del nou any, ens va sorprendre la notícia que no ens esperàvem. O que ens podíem esperar, però no d'aquesta manera, no tant violentament, sense pre-avisos. I va arribar amb sordina fins i tot la notícia (un atemptat -semblava en principi sense morts-, després es va parlar d'uns desapareguts, i després vam veure les imatges del desastre...). També la reacció del govern s'ha fet amb certa lentitud (suspensió del diàleg; si no hi ha diàleg, no hi ha procés; si no hi ha procés és que el procés s'ha trencat...) Tot molt líquid, que diria el Juliana.

Dels anàlisis, trobo que el més encertat el publicava ahir a El Pais, l'advocat José Maria Ruiz Soroa "Ducha escocesa". El problema no és l'atemptat, sinó haver cregut que no n'hi hauria cap fins a la dissolució de la banda. I la manca d'explicació a la gent de que això podia passar, ha deixat al govern a la intempèrie. No tenim eines per explicar el que ha passat. Ningú ens havia dit que això podia passar, de manera que tothom dona per trencat el procés, quan potser no ho hauríem de fer.

Tot procés d'aquestes característiques comporta retrocessos, i això va semblar voler explicar el President Rodríguez Zapatero quan la banda va anunciar l'alto al foc. Però després tot ha sigut optimisme i ningú ha tornat a recordar que això podria passar.

Ara el perill és, com diu l'Odón Elorza, passar-nos a l'altra banda de cop. De l'optimisme antropològic de Zapatero al discurs catastrofista del PP. I això sembla que fa el Blanco quan diu que el trencament per part d'ETA demostra que no hi ha hagut rendició ni cessions per part del govern. En la mateixa línia anava el vídeo de fa unes setmanes, quan l'Otegi va contestar "el gobierno no puede pretender que el proceso avance haciendo menos que el PP". Aquesta era la situació i l'atemptat de Barajas n'és la conseqüència.

Hi ha hagut doncs un problema d'informació, com assenyala avui el Florencio Domínguez a La Vanguardia, però sobretot un problema de comunicació, que ha afectat a la percepció errònia que tots teníem del futur del procés.

Ara toca tornar a començar. I no tornar enrere. Tornar enrere és perdre. Seguir buscant noves vies, les que siguin, és l'únic camí.

Temps d'espera

2006-12-16T13:09:00.000+01:00

Fa dies que entre tots comentem que sembla que en aquest nostre país, Catalunya, hagin deixat de passar coses. Tot sembla més tranquil. Havent recuperat la normalitat, podem tornar a començar a llegir el diari per la pàgina 2, per les notícies internacionals d'un món que sembla endinsar-se definitivament en el caos més absolut.

No hi ha ordre, ni n'hi haurà. Els Estats Units han perdut dues grans oportunitats per crear-lo en els darrers 15 anys. La primera, després de l'enfonsament del bloc soviètic i la desintegració de la URSS. La segona, després de l'11 de setembre de 2001. Entremig, els feliços anys 90. No ho van saber aprofitar. La única gran organització creada en aquells anys va ser l'OMC, la única que funciona, la única que perdura. La resta, no existeix. Ni es va reformar la ONU, ni el seu Consell de Seguretat, ni les institucions de Bretton Woods després de la gran crisi del 98... i llavors va arribar el desastre. Un desastre que podia suposar una gran oportunitat. L'oportunitat de fer la pau amb l'Iran, de resoldre el conflicte palestí, de refer les relacions amb el món àrab per tal d'aïllar els terroristes... i no només van desaprofitar l'oportunitat, sinó que ho van empitjorar tot definitivament.

Entre el setembre i el desembre de 2001, hi haviat temps per començar a resoldre problemes. A l'Iran encara hi manava en Jatami, l'Arafat encara vivia, el Liban seguia en pau, a l'Irak existia un ordre semblant al de la resta de països de la regió... però llavors va arribar el gran discurs de l'eix del mal, el 29 de gener de 2002. Allà es van fixar els objectius erronis que ens han portat fins on som avui. Recordo com vaig llegir la notícia i el discurs, des de la sala d'ordinadors de la Maison Franco-Britannique de la Cité U. La mateixa setmana, em sembla recordar, que vaig entrar a l'amphy Boutmy per convidar a l'Strauss-Kahn a un esmorzar europeu del CIDOB... coincidint amb la cimera de Barcelona del 15 de març. No va poder venir, estaven ja en plena campanya electoral, la campanya del desastre del 21 d'abril de 2002 (com oblidar aquella imatge d'en Le Pen, cofoi, sur France 2... adreçant-se "aux petits gens, aux ouvriers, aux métallos...", "à la France d'en bas", que es deia llavors...

Però bé, tornant a la política internacional. Aquell 29 de gener de 2002 va començar tot. I ara es publica aquest informe de l'Amèrica d'ordre dient que tota l'estratègia era equivocada... però ja no s'hi pot fer res: han mort més americans a l'Iraq que al World Trade Center. I el que és pitjor, desenes de milers de civils iraquians que en menys de quatre anys han canviat de guerra, sense gairebé adonar-se'n: d'una guerra contra l'invasor a una guerra entre comunitats.

I mentrestant a l'Iran ha guanyat l'Ahmadineyad, i a Palestina es preveu una guerra oberta entre Al Fatah i Hamas, i al Liban cada dues setmanes maten a algun dirigent contrari als interessos de Síria i de Hizbullah... i l'Aràbia Saudita preveu donar suport als sunnites irquians contra els xiites, que son majoria i tenen el suport d'Iran... el fantasma de la guerra regional cada cop s'apropa més. Amb ella es col·lapsaria el mercat internacional de petroli i tots hauríem de plantejar-nos seriosament l'alternativa de l'Etanol (ai, les cotitzades accions d'Abengoa!), que ja fa uns mesos anunciva a bombo y platillo la revista Foreign Policy. Ho feia en un número dedicat al retorn de Déu a la política. Un tema reprès al Prospect de novembre, al costat d'un interessantíssim article sobre el paper de Turquia al pròxim orient.

El retorn de Déu a la política (ai, els laïcistes del PSOE...) que ens agradi o no, és un tema d'obligada atenció en el futur. Ho volguem veure, o no, és una realitat, i no només pel paper de l'Islam a casa nostra, sinó pel nou paper de les religions a nivell internacional. Faríem bé de no obviar-ho perquè ens hi haurem d'afrontar des de la laïcitat (no des del laïcisme com a ideologia) i des del respecte al pluralisme religiós en el marc d'una societat que haurà de fixar obertament els seus límits en aquesta matèria.

I, finalment, aquesta Turquia que no deixarem entrar a la Unió. I potser millor, mal que nos pese. Potser farà més servei a fora que a dins. A fora, intentant tenir un nou rol a la regió a on històricament ha tingut la més gran influència (recordo en Yusef, siri, estudiant de medicina a Boston, fill d'una rica família d'origen otomà que havia estat en el political business, que deia ell, des del segle XVI... que de ben segur d'aquí 10 o 15 anys tindrà un paper rellevant entre la nova generació dirigent de Damasc). Si Turquia entra a la UE, o bé hauria de donar l'esquena als seus veïns o com a europeus ens veuríem immersos en les lluites de poder de la regió. No ens ho podem permetre. Necessitem que Turquia i Ucraïna es quedin fora per tal de definir definitivament les fronteres del projecte europeu i poder tractar als nostres veïns, ja sigui Turquia, Ucraïna, Georgia o Marroc, com el que són: veïns, i no candidats a socis.

Ens trobem en un moment difícil i delicat. Un temps d'espera, que deia el poeta. D'una espera que té la força de l'aigua. Una espera que s'acabarà de cop, quan ens sorprengui violentament la realitat d'un món convuls que sembla no tenir capacitat per resoldre cap dels seus problemes.

Tot plegat em fa recordar que li dec un article a l'Esther Barbé que ja fa dies hauria d'haver entregat. M'hi posaré aquest cap de setmana, a veure si encara hi sóc a temps...

La reforma constitucional pendent

2006-12-03T16:06:00.000+01:00

El discurs de Mariano Rajoy d'ahir cal llegir-lo, i fer-ho atentament. El discurs és la resposta del Partit Popular, que sí té un model d'Estat, a les reformes del Govern Zapatero. Nosaltres no ens hem atrevit fins ara a proposar una reforma de la Constitució, per prudència d'uns i per manca de voluntat dels altres. Ells, en canvi, no s'están de raons: si l'hem de reformar, la reformem en el que calgui. No quatre punts de maquillatge com els que proposava el President del Govern, sinó catorze punts que delimiten no només el poder i les competències de les Comunitats Autònomes, sinó la capacitat de futurs governs per estirar el xiclet constitucional, via el 150.2, com creguin convenient. Això és una reforma, i la resta son tonteries. Això és blindar les competències de l'Estat!

I ara nosaltres què direm? Quan dic nosaltres vull dir els socialistes espanyols... quina és la nostra proposta més enllà dels 4 punts del Zapatero? Ens creiem de debò que cal reformar el Senat per donar més capacitat a les Autonomies per decidir el que els hi afecta a tots? Hem de recuperar la teorització del federalisme cooperatiu, i no el competitiu que proposa el professor Ballbé. Un federalisme entre iguals, i per tant, no diferencial, com el del Ferran Requejo.

És urgent posar-s'hi. Recuperar conceptes i no fer-ho només com a catalans, sinó com a federalistes espanyols. Hem iniciat un nou debat. Aquest serà un dels debats de les properes eleccions generals, siguin quan siguin. Nosaltres hem començat recuperant el concepte de "nació de nacions". Cal seguir amb el del federalisme cooperatiu.

Montilla President: Quelle histoire!

2006-11-29T19:25:00.000+01:00

"Quelle histoire!" Aquestes van ser les paraules que va pronunciar François Mitterrand el vespre del 10 de maig de 1981 en guanyar per primer cop les eleccions presidencials. Quina història, la seva i la del socialisme francès, fins arribar a aquell dia.

El mateix podem dir avui de la història de José Montilla. Quina història! La seva i la d'aquest PSC fundat el 1978...

Una història que ens diu molt. Que ens diu d'on venim. Ens diu qui som. Quines són les nostres arrels, quins són els nostres orígens...

Aquesta és la història d'un somni fet realitat... en presència d'un valencià dels que deien que no era possible...

Dia d'emoció que es resumeix amb aquest poema, que diu tant del personatge i la seva circumstància... un poema que ho diu tot, un poema en el que res és sobrer, tampoc els darrers versos...

Salvador Espriu
La pell de brau
XXIV

Si et criden a guiar
un breu moment
del mil·lenari pas
de les generacions,
aparta l’or,
la son i el nom.

També la inflor
buida dels mots,
la vergonya del ventre
i dels honors.

Imposaràs
la veritat
fins a la mort,
sense l’ajut
de cap consol.

No esperis mai
deixar record,
car ets tan sols
el més humil
dels servidors.

El desvalgut
i el qui sofreix
per sempre són
els teus únics senyors.

Excepte Déu,
que t’ha posat
dessota els peus
de tots.

Pour moi, c'est elle

2006-11-16T20:46:00.000+01:00

Avui els més de 200.000 militants del PS francès estan elegint el seu candidat a la presidència de la República francesa. Si jo pogués votar, ho tindria força clar: Segolène Royal.

Tot i que he de dir que durant molts anys, des del 2002, he sigut strauss-kahniste... Penso que són els que més han fet durant aquests anys per tal de refer el discurs socialdemòcrata i europeïsta al si del PS des dels clubs de debat "Socialisme et démocratie" i "À gauche en Europe". És sobre aquest programa que governaran els socialistes, si guanyen, n'estic segur.

Però la Segolène ha donat un impuls al partit que ningú més li havia sabut donar. Dominique Strauss-Kahn (DSK) havia connectat amb els intellos, però la Sego ha connectat amb la gent del carrer. Ha aconseguit que desenes de milers de simpatitzants fessin el pas de fer-se militants del partit durant l'últim any. I son ells els que li poden donar la victòria a les primàries.

Tots els partits necessiten un revulsiu per renovar-se, per tornar a acostar-se a la gent, per tornar-hi a connectar, després d'una etapa de desencís. Al PSC això va passar entre els anys 96 i 2000, amb la creació de la figura del simpatitzant, la posada en marxa de les sectorials, les primàries del Borrell i la campanya de Pasqual Maragall. Tot aquell moviment va servir per incorporar nova gent al partit, per ampliar les seves fronteres socials. I al PSOE es va produir amb l'elecció de Zapatero. Ara el PS es troba en un moment semblant. I s'hi troba gràcies a la Segolène.

Espero que avui sigui el seu gran dia, i si no avui dijous vinent, a la segona volta. Una primera victòria que ha de ser l'avantsala de la victòria de debò, al mes de maig de l'any vinent, que ens hauria de portar a un nou govern amb la Segolène de presidenta i el DSK de primer ministre.

Els mitjans fa mesos que li dediquen pàgines i pàgines, com el Nouvel Obs, amb publireportatges on sempre surt guapíssima... amb aquest somriure que desarma, amb aquesta mirada que ho diu tot... amb aquella ambició mesurada però ferma d'aquella que se sap cridada reprendre el llegat de François Mitterrand... expliquen que quan Mitterrand la va fer ministra a principis dels anys 90, va anar a l'Elisi a queixar-se perquè considerava injut que no haguessin fet ministre, també, al seu company François Hollande. El president, sorneguer, li va dir que si volia podia renunciar i el nomenarien a ell... ella, imperturbable, li va contestar: "C'est pas ça, ce que je vous ai demandé"... i evidentment, ella va ser ministra, i no ell...

Pour tout ça, c'est très clair: "pour moi, c'est ELLE".

Habemus President

2006-11-06T00:54:00.000+01:00

"Habemus President, Tripartit Independent". Aquest era l'SMS de l'Hèctor a les 20:20, quan feia ben poc que se sabia la notícia. Després, com fa tres anys, hem tingut conferència de premsa del Carod en directe al Telenotícies de TV3.

Amb una rapidesa no per esperada menys sorprenent, tenim govern d'esquerres i catalanista només quatres dies després de les eleccions. Està clar, doncs, que l'estratègia negociadora ha resultat no només eficaç sinó molt eficient. Es va plantejar en termes clars i arriscats: o faixa o caixa, o tripartit o oposició. I ha sortit bé, molt bé fins i tot.

En Carod entra al govern com a vicepresident i -vist el que hem vist en tres anys- millor dins que fora. Aquest govern serà un govern Montilla-Carod. Els dos a Palau, manant i coordinant el govern. Però no hem d'oblidar que no només cal governar bé, sinó elaborar un discurs, un relat, que doni sentit a les polítiques del govern. Això ho fa molt bé el Zapatero, i nosaltres fins ara no n'hem sabut. Hem de crear el relat que justifiqui l'obra de govern. La que hem fet i la que farem.

I, finalment, no hem d'oblidar d'on venim. No ens hem d'enganyar. I no hem d'abandonar la necessària reflexió sobre els resultats obtinguts. D'aquí a tres o quatre anys ens tornarem a presentar a unes eleccions i no ho farem com a govern, sinó com a partit. I les haurem de guanyar.

No ens enganyem i no ens equivoquem

2006-11-05T11:25:00.000+01:00

No ens enganyem: hem perdut. Hem perdut 80.000 vots a Barcelona, 30.000 vots al Baix Llobregat, 30.000 al Vallès, 10.000 al Maresme... Hem perdut la majoria a la circunscripció de Barcelona, i CIU ens guanya per 140.000 vots. Només hem aguantat a Girona i Tarragona. És el pitjor resultat des de 1995. Caldrà reflexionar-hi.

I haurem d'acceptar d'una vegada per totes que el problema no és si ens voten o no els que voten socialista a les generals. Fa molts anys que el vot dual està teoritzat, com teoritzat està que la gent vota en funció de la importància de l'elecció. I que, per tant, no es poden comparar pomes amb peres. No es poden comparar les eleccions actuals o les del 2003, amb les generals del 2004, per raons òbvies. Cal comparar el que és comparable. Per exemple, les catalanes del 99 i les generals del 2000. I llavors es veu que no hi ha diferències. O les municipals i les catalanes del 2003. I tampoc n'hi ha.

La gent ens vota si estan convençuts del nostre projecte, si valoren positivament o negativament la nostra tasca al govern o a l'oposició, i les virtuts del nostre candidat per governar la Generalitat o l'Ajuntament que toqui. I res més. S'ha d'acabar això d'apel·lar a un vot suposadament nostre de determinats barris. Així no guanyarem les eleccions. Hem d'entendre que la generació receptiva a un determinat discurs que hem fet durant molts anys està arribant a la seva fi. I no estem renovant l'electorat.

El que ens cal és que ens voti la generació nascuda als anys 60 i 70, hagin nascut on hagin nascut els seus pares, o parlin la llengua que parlin a casa seva. Gent que no només son treballadors en el sentit clàssic, sinó autònoms i petits empresaris, protagonistes del dinamisme econòmic dels darrers deu anys. La gent que compra els pisos nous de la segona i la tercera corona de Barcelona. Aquest és el nostre electorat potencial. A ells ens hem de dirigir amb un discurs social, però també identitari, sòlid. El primer el tenim, el segon no.

No ens equivoquem, per tant. No ens hem d'equivocar en la interpretació dels resultats. El nostre vot ha anat a l'abstenció, però també al vot en blanc, també a Ciutadans. Hi ha més de 230.000 persones que han anat a votar i han votat al marge del sistema de cinc partits. 90.000 a Ciutadans, 60.000 en blanc (el doble que fa tres anys), 13.000 nuls (també més del doble) i 70.000 a algun dels altres partits extraparlamentaris. Això és molt, moltíssim, gairebé el 8% del vot.

I després hi ha els que han votat Iniciativa, com a vot refugi, perquè no estaven convençuts del que nosaltres proposàvem.

Hem perdut per moltes bandes. Per tant, no ens equivoquem pensant que el gran perill és Ciutadans. Ho és, però no és l'únic. Ara bé, per combatre'l haurem de parlar d'identitat. Hem de parlar d'identitat i no fer-ho de forma ambigua. La nostra és una identitat dual (som catalans i som espanyols, i ho hem de dir més). Tenim dues llengües pròpies, el català i el castellà. I hem de reivindicar aquesta condició, sense complexos. Cal parlar més d'Espanya i no només de Catalunya. I parlar de Catalunya com una nació de catalans i espanyols. Caldria fixar posició clara sobre temes com el de les seleccions. I deixar clar que Espanya no és simplement el nostre "Estat", sinó també la nostra nació, una "nació de nacions" que engloba i inclou a la nació catalana.

I finalment, no ens equivoquem sobre el futur més immediat: no podem quedar fora del govern que desenvoluparà l'Estatut. No ens pot passar com l'any 80. I tampoc podem permetre un govern nacionalista.

El vot d'ordre

2006-10-28T11:36:00.000+02:00

Artur Mas està nerviós, molt nerviós. Fins al punt de parlar de "crisi política amb repercussió social" si es reedita un govern d'esquerres, d'una suposada "ferida social" que s'obriria en cas d'un nou pacte d'esquerres.

Què vol dir exactament amb això? Ens està amenaçant amb treure la gent al carrer com va fer Jordi Pujol l'any 1984 amb allò de la "jugada indigna"? Ens està dient que seguirà una estratègia com la del PP després del 14-M, amb una gran manifestació al carrer cada sis mesos?

Al febrer, en motiu de la manifestació pel dret a decidir, ja vaig fer algun comentari en aquest sentit. Si treuen la gent al carrer, nosaltres no ens quedarem de braços plegats com vam fer l'any 84.

Però bé, estic convençut que no caldrà arribar a aquest extrem perquè el nou govern tindrà tota la legitimitat que li cal. La legitimitat de les urnes i la del Parlament.

A l'Artur Mas durant aquesta campanya li han sortit tots els tics autoritaris amagats. La campanya del 2006 serà recordada com la campanya més bruta des de l'any 84. Però no se'n sortiran. La gent no se'n fia. A la gent no li agrada aquesta campanya. No li agrada el que abans ells mateixos en deien "mal estil de fer política". I ho pagaran car, molt car.

Anem a unes eleccions molt obertes perquè hi ha un sector de l'electorat que està desconcertat. Un sector de centre-esquerra catalanista, que va votar durant molts anys Jordi Pujol i que no ses sent identificat amb l'Artur Mas. Un sector que va votar, en part, Carod-Rovira fa tres anys i que ara estan desenganyats. És un sector que no vol votar Mas i ja no tornarà a votar Carod.

Aquest és el sector que decidirà les eleccions. Un sector que no es quedarà a casa, que anirà a votar per responsabilitat, i que pot votar Montilla com a vot d'ordre. Montilla s'ha convertit en el factor d'estabilitat d'una campanya massa arriscada per part de CIU. La dreta, tant a Espanya com a Catalunya, s'ha tornat tant agressiva, que el vot d'ordre, ja no és de dretes, sinó d'esquerres. I aquest vot d'ordre, d'ordre republicà en dirien a França, decidirà les eleccions. I les pot decidir a favor nostre.

Un debat emocionant i revelador

2006-10-22T00:19:00.000+02:00

La cançó de la tarda va ser premonitòria. Ahir divendres tot va fer un tomb. Un tomb no per esperat menys sorprenent. L'Artur Mas va xocar contra la realitat. Es va quedar sol. Tant sol com el PP a Espanya. CIU no té aliats. Els ha perdut tots, un rere l'altre. Va perdre el PP quan es va negar a rebre el seu suport. I ha acabat rebent el menyspreu del Piqué: "vostè senyor Mas ha ferit massa sentiments per ser President de la Generalitat".

I diumenge passat, amb el DVD, va perdre el possible suport d'ERC. I ha acabat rebent la reprimenda d'en Carod: "m'està dient, senyor Mas, que una persona que es diu Montilla Aguilera no pot ser President de la Generalitat?".

En Mas s'ha enfonsat sol. La història escriurà que el diumenge 15 d'octubre, amb el milió de còpies del DVD contra el tripartit, CIU va començar a perdre les eleccions de l'1 de novembre de 2006. Les eleccions no es guanyen, es perden. I CIU les està perdent. S'està quedant sola i aquest fet ahir va quedar en evidència davant de tota Catalunya.

Com va dir un conegut periodista en sortir de TV3: ha sigut una feina amb dos "banderilleros" i dos "picadores". Dos banderilleros que entraven a matar i dos picadores que anaven acorralant des de dalt del cavall, per no prendre mal. El toro, que va sortir a totes, disposat a emportar-se per endavant tots els toreros, va sortir de la plaça malferit i sense saber si li convindria tornar a còrrer o esperar temps millors.

"Ara sabem per què no es pot fer un cara a cara", clamava un dels lloctinents. I tant, que ho sabem. Sabem que a hores d'ara en Mas ha perdut part de la credibilitat que tenia, i que ni amb un altre debat li seria fàcil recuperar-la, ans al contrari.

Ja ho deia el Trallero: cuidado con Montilla, que aún falta mucho partido. Falten deu dies. Tot està per fer i tot és possible.

En acabar va ser una festa. Va còrrer el cava, el candidat estava satisfet per la feina feta, i tots vam tornar a casa amb la sensació d'haver superat una prova ben difícil.

Encara falta molt de partit. Anàvem perdent i hem aconseguit apropar-nos en el marcador i posar pressió a l'adversari. Si arrisquem una mica més i apuntem amb una mica més d'encert, encara podem guanyar la partida...

First I was afraid
I was petrified
Kept thinking I could never live
without you by my side
But I spent so many nights
thinking how you did me wrong
I grew strong
I learned how to carry on
and so you're back
from outer space

(...)

La vie en rose

2006-10-20T19:34:00.000+02:00

Sempre m'ha agradat aquesta cançó. Com sempre m'ha agradat la Piaf. A Paris hi té un discret monument al XXème arrondissement, molt a prop de la Place Gambetta. El vaig descobrir un vespre de tardor de l'any 2001, quan semblava que el món s'ensorrava entre Nova York i Kabul. Venia de la rue Alexandre Dumas, on m'estava a casa de la Natàlia, mentre no trobava pis.

Però el que no m'esperava era sentir-la avui, i on l'he sentida. "Il me dit des mots d'amour / des mots des tous les jours / Et ça me fait quelquechose..."

Si nous voyons la vie en rose, ça veut dire que ça marche bien. Très bien.

We will survive. No en tinc cap dubte.

"Quand il me prends dans ses bras, Il me parle tout bas, Je vois la vie en rose..."

Ahir, Avui, Demà

2006-09-16T17:00:00.000+02:00

Dijous vam celebrar el 30è aniversari del Míting de la Llibertat. Va ser una tarda curiosa i emocionant. Gairebé tots els oradors d'aquell 22 de juny de 1976 que encara són entre nosaltres (Dolors Torrent, Juanjo Ferreiro, Elias López, Joan Colomines) ja fa molts anys que van deixar la primera línia i això va fer que la part final de l'acte tingués un to no només emotiu sinó gairebé intimista. Fins i tot la intervenció de l'Anna Balletbó va anar en aquesta direcció, recordant que el seu fill gran havia nascut poques setmanes abans del míting i que ara tot just feia dues setmanes que havia nascut la seva néta, lligant així passat, present i futur.

Un passat que ens és propi i que ningú ens pot prendre -tal i com van recordar Isidre Molas, Raimon Obiols i José Montilla. Uns passat que ens serveix no només per tenir ben present qui som i d'on venim, sino per recordar a la resta de forces polítiques que el primer gran míting de la democràcia a Barcelona i a Catalunya no va ser liderat ni pels nacionalistes de CDC ni pels comunistes del PSUC, sinó pels socialistes catalans, pel PSC que naixia amb aquell gran acte de masses.

Ahir l'acte va tenir una àmplia cobertura a tots els diaris de la ciutat, la majoria il·lustrant amb fotografies de la COLITA, que des de l'any passat formen part de l'arxiu fotogràfic de la Fundació Rafael Campalans. Però m'agradaria destacar la crònica d'en Manuel Cuyàs a El Punt, perquè deixa constància de forma clara "el objetivo y alcance" d'aquest acte de celebració.

La gran notícia, però, d'aquestes darreres setmanes ha sigut l'elecció de Jordi Hereu com a nou alcalde de la ciutat. El seu discurs davant del Consell de la Federació de Barcelona del PSC va ser tota una lliçó de política: de perquè fem política. Va parlar de valors i de sentiments. Com deia en Joan Reventós, el socialisme és un sentiment. I així ho creu també en Jordi Hereu. Un sentiment compartit que permet construir un projecte col·lectiu, com és el nostre. La seva elecció és la culminació d'un procés de renovació a l'ajuntament i a la Federació de Barcelona que ha de permetre obrir una nova etapa de governació a la ciutat, més propera a la vida concreta dels ciutadans.

En Jordi Hereu ens ha recordat aquests dies, com ja ho va fer en el marc de l'Espai de Professionals de la Fundació fa uns mesos, que el projecte de ciutat dels socialistes és un determinat projecte de societat, que respon a uns valors, a uns principis, de vivència i convivència en l'espai públic: fer barri, fer vida al carrer i a la plaça, fer festa major, és la manera de molts ciutadans de fer més seva la ciutat. I ell reivindica aquest model de ciutat. Un model que va més enllà, perquè és anterior, dels grans projectes de ciutat, necessaris, però no suficients, per fer viure el sentiment de ciutat.

I finalment, l'elecció d'en Jordi Hereu s'ha d'entendre també com el triomf d'una manera d'entendre la política municipal i el rol del partit en la política de la ciutat. Ara caldrà consolidar-ho aprenent les lliçons dels darrers deu anys.

Ara, però, és temps de canvi a la política catalana. Ahir el President Maragall feia balanç dels MIL dies de govern d'esquerres a Catalunya. "A thousand days", els mateixos que va durar la presidència de John F. Kenneddy (descrita detalladament per Arthur Schlesinger en el llibre que du aquest títol, i que espero que algú molt en concret es decideixi a escriure ben aviat sobre la presidència de Pasqual Maragall).

Ahir el President ho va dir ben clar: "faré tot el que estigui a les meves mans per aconseguir que José Montilla sigui el nou president de la Generalitat". I no per fer cap prova del nou, sinó per convicció: només una victòria de José Montilla permetrà donar continuïtat a la tasca encetada pel govern Maragall.

Ara és demà, que deia el poeta, i ens recordava el nostre candidat dimarts passat. També ho dèiem fa tres anys, quan el poeta -Martí i Pol- va morir (recordo com li vaig anar apuntant el poema per telèfon al Miquel Iceta, per tal que ell el pogués utilitzar en un míting de la campanya del 2003) i ara hi tornem, perquè estem convençuts que el demà l'hem de construir nosaltres.